El "novembre nacional" de la ultradreta arrossega el PP

BarcelonaEl debat d’investidura i les jornades prèvies han marcat una inflamació retòrica del PP i Vox. A més, aquest darrer partit ha atiat les protestes d’una ultradreta extraparlamentària a la seu del PSOE, al carrer Ferraz, que ha encunyat l’expressió "noviembre nacional" per exaltar el seu patriotisme. Aquesta situació pot crear un nou equilibri polític en la dreta espanyola, com ara veurem.

El PP: entre la moderació i la radicalització

Alberto Núñez Feijóo va afirmar en el debat d’investidura de Pedro Sánchez que aquesta “neix d’un frau” i es fa “a través de la corrupció política” perquè atempta contra els interessos generals. "Serà una investidura amb una majoria legítima, serà un govern legítim, però el seu govern serà fruit d’uns pactes amb un frau massiu", digué. Sembla difícil l’encaix d’aquestes paraules amb el respecte institucional a les majories creades al Congrés i, d'alguna manera, palesen l’intent del PP d’evitar que Vox, liderat per Santiago Abascal, capitalitzi l’oposició a la futura amnistia.

I és que Vox surt de la conversió en partit de l'ànima radical del PP, un sector intransigent que va cobrar forma a redós de les protestes del bienni 2005-2006 contra el president socialista José Luis Rodríguez Zapatero (un déjà-vu de les actuals). Això fa de Vox i el PP uns aliats enemics, que competeixen amb fronteres electorals poroses i es necessiten per governar consistoris i autonomies. D’aquí que el PP oscil·li entre l’apropament i el rebuig a Vox. En aquest marc, si el PP no s’apropa a formacions perifèriques per bastir una futura majoria de govern, haurà d’erosionar al màxim el vot de Vox. I això només sembla viable amb un discurs radical (si més no, en la forma), que el pot allunyar de la centralitat.

Vox, entre el Congrés i el carrer

Al seu torn, Vox ha optat per mobilitzar les seves forces i també l’extrema dreta extraparlamentària, una maniobra que sembla tenir com a connector l’entitat Revuelta, que és orgànicament independent del partit d’Abascal. Així, amb les protestes a Ferraz ha emergit una ultradreta heterogènia (aplega neofranquistes, neofeixistes, identitaris i ultracatòlics) que ha esbossat una mena de guerrilla urbana. Entre aquesta esfera política i Vox s’ha creat un espai d’osmosi, de manera que els manifestants de Ferraz han victorejat Abascal com a “president”.

Aquests fets poden indicar una reinvenció de Vox, que ara transcendiria el seu caràcter de soci radical del PP abocat a les guerres culturals contra el “pensament woke” per evolucionar vers una posició antisistema que no exclou la deriva antimonàrquica. Recordem que, segons Abascal, “Espanya, la seva sobirania i la seva unitat estan per damunt de la monarquia”. A la vegada, Abascal durant el debat d’investidura va acusar Sánchez de voler “subvertir l’ordre constitucional i de preparar un cop d'estat”. En censurar-lo la presidenta del Congrés, va deixar la cambra amb el seu grup i va dir que se n’anava “amb el poble” (els congregats a Ferraz). L’afirmació suposa que “el poble” no el representa el Parlament, sinó una extrema dreta de carrer crítica amb el sistema democràtic (afirma que “la Constitució destrueix la nació”), la Corona, les forces de l’ordre i conté elements que recorren a la violència. Tot plegat apunta que Vox es pot endinsar en una ambivalència política que li faciliti actuar com a força constitucional valedora dels cossos de seguretat i, alhora, tenir un nexe amb una ultradreta antisistema que pot confluir en mobilitzacions de fites compartides.

Però aquest extremisme marginal –un cop Vox l’ha esperonat– pot adquirir vida pròpia. Ho diem perquè el “noviembre nacional” l’ha dotat d’unitat d’acció (que no ideològica) i d’alta visibilitat; perquè és un conglomerat relativament acèfal per convergir sota un lideratge polític i pot ser poc dòcil a dictats de Vox. Això la converteix en una potencial força de xoc gens menyspreable, tot i que l’esquerra l’ha ridiculitzat com a “caye borroka”, en vincular-la a joves benestants (els “cayetanos”).

Un nou escenari?

El resultat del que hem exposat és que el conjunt de la dreta espanyola tendeix a radicalitzar-se. El PP, temorenc que Vox capitalitzi el malestar polític, apuja decibels al seu discurs. Al seu torn, Vox s’apropa a una ultradreta assilvestrada que li pot atorgar més capacitat de mobilització en tenir un braç parlamentari i un d’extraparlamentari. Aquest context, marcat per una terminologia bel·licosa contra Sánchez (“frau”, “traïció”, “colpisme”, “il·legitimitat”), pot crear escenaris nous. D’aquesta manera, si bé aquesta flamarada d’aldarulls pot quedar en no res, també pot ser llavor de quelcom nou, com –per exemple– un extremisme dretà crític amb Vox o un moviment conspiranoic o de caràcter trumpista procliu a l’assalt d’institucions. En aquest sentit, val la pena recordar que Abascal va dur a Ferraz Tucker Carlson, el periodista estel·lar de la Fox que va defensar el pretès frau electoral fet a Donald Trump. El temps escatirà si aquest novembre canviarà el paisatge polític.