La vintena d’ofertes de mediació que van topar amb Rajoy

Barcelona4 d’octubre del 2017. El llavors president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ofereix un missatge institucional per respondre al discurs del rei Felip VI del dia anterior, amb el qual es va alinear amb la via repressora de la Moncloa. Fa tres dies que la policia espanyola ha reprimit amb violència els votants de l’1-O i la condemna de la brutalitat policial es fa sentir des de les principals capitals i institucions europees. És en aquest context que Puigdemont obre la porta a participar en un procés de mediació internacional amb l’Estat, i assegura: “Hem rebut diverses ofertes en les últimes hores, i en rebrem més. Totes coneixen de primera mà la meva disposició a emprendre un procés de mediació”. Segons fonts coneixedores dels contactes de la conselleria d’Afers Exteriors, llavors comandada per Raül Romeva, la Generalitat va tenir constància d’almenys una vintena d’ofertes en aquest sentit. Totes elles, però, van tenir un mateix desenllaç: la porta tancada del govern de Mariano Rajoy.

Les propostes, assenyalen aquestes fonts, es van buscar activament o van arribar per vies governamentals, parlamentàries, diplomàtiques o a títol personal, i la majoria es van intentar vehicular discretament. Algunes, però, van transcendir poc després de les paraules de Puigdemont. El 6 d’octubre la ràdio local suïssa RTS revela que el departament federal d’Afers Exteriors del país està preparant una plataforma de diàleg entre els governs català i espanyol, per la qual les autoritats helvètiques “estan en contacte amb totes dues parts”. Les fonts consultades expliquen que, abans que transcendís la notícia, el govern suís havia ofert en privat a Alfonso Dastis, en aquell moment ministre d’Exteriors espanyol, la possibilitat d’organitzar aquest espai de diàleg entre Generalitat i Estat. El format era similar al que s’havia fet servir en negociacions sobre ETA: les dues parts citades en un hotel en un debat moderat per un mediador independent. Les mateixes fonts asseguren que el ministre va refusar qualsevol tipus d’interacció i va renyar el seu interlocutor per haver-ho proposat.

Un esquema semblant, segons les fonts coneixedores, es va reproduir en el cas dels executius de Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Eslovènia, Suècia i, fins i tot, l’Uruguai. Tots aquests països van veure rebutjades per part de la Moncloa, directament o indirectament, les seves propostes per jugar un paper actiu en el diàleg entre Catalunya i Espanya. En paral·lel a aquests contactes, el 7 d’octubre la cancellera d’Alemanya, Angela Merkel, va trucar directament a Mariano Rajoy per buscar “possibles vies per enfortir el diàleg intern a Espanya”, segons va confirmar llavors el portaveu del govern alemany. Les fonts consultades asseguren que el 20 d’octubre el ministre d’Exteriors alemany, Sigmar Gabriel, es va reunir a porta tancada amb empresaris del seu país al Círculo Ecuestre, a Barcelona, i que posteriorment es va veure breument al lloc amb un alt càrrec de la conselleria liderada per Romeva. Gabriel li va traslladar el seu interès per una solució dialogada amb l’Estat però també va reconèixer la intransigència espanyola a qualsevol tipus d’intermediació.

Segons les informacions recollides per l’ARA, altres països van exposar a la Generalitat a través dels seus consolats la seva predisposició a fer de mediadors si la Moncloa ho acceptava. Més enllà dels executius, també van intentar-ho els grups d’amistat que alguns Parlaments havien obert durant la legislatura: diputats d’Estònia, Suïssa, Finlàndia i el Regne Unit van dirigir cartes al govern espanyol, que van córrer la sort de tota la resta d’intents.

Davant el no de la Moncloa, cap institució europea va fer un pas endavant. La resposta de la Comissió Europea a la petició del departament d’Exteriors perquè assumís la intermediació evidencia aquesta situació. El 13 d’octubre el president de l’organisme, Jean-Claude Juncker, declara des de Luxemburg que no exercirà cap mediació perquè crearia “més caos” a la Unió Europea (UE), però afegeix com a argument que “només una part”, la catalana, ho ha demanat. Les fonts consultades expliquen que la Comissió explicita a la conselleria de Romeva, amb qui estava en contacte a través de l’oficina a Barcelona, pressions rebudes de l’executiu espanyol.

Una altra via frustrada va ser la del Consell Europeu i el Consell d’Europa. Segons les fonts citades, Dastis va viatjar el 9 d’octubre a Estrasburg per reunir-se amb el secretari general del Consell d’Europa, Thorbjørn Jagland, per deixar-li clara la negativa del govern Rajoy a una mediació europea. L’endemà, Puigdemont va declarar la independència al Parlament i tot seguit la va suspendre a l’espera, precisament, d’una intervenció internacional, però el mateix dia Jagland ja ho havia descartat davant l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (APCE). Encara a més alt nivell, Exteriors va dirigir-se a les Nacions Unides a través de l’Alt Comissionat per als Drets Humans. L’Estat també s’hi va negar.

Annan, Prodi, Powell

La porta de la Moncloa estava tancada per a tothom, fins i tot per als que ho van intentar individualment o a través de col·lectius: va tenir ressò l’aposta pel diàleg de The Elders, entitat formada, entre d’altres, pels ex secretaris generals de l’ONU Kofi Annan -que va morir l’agost següent- i Ban Ki-moon. Tots dos, segons les fonts consultades, també haurien fet una proposta de mediació pròpia. Des d’Itàlia va moure fils Romano Prodi, amb personalitats com Piero Fassino i Vittorio Craxi, que va reunir-se amb Romeva el 4 d’octubre. El conseller també va parlar dues vegades amb el líder del Sinn Féin, Gerry Adams. Altres persones que van mostrar-se disposades a facilitar el diàleg van ser l’expresident austríac Heinz Fischer o el reconegut mediador britànic Jonathan Powell.

Totes les ofertes van tenir un resultat idèntic: la negativa d’un govern espanyol que veia la simple possibilitat de dialogar de tu a a tu amb la Generalitat com una derrota. El 27 d’octubre es va arribar amb totes les ofertes descartades, i la resta és història: una declaració unilateral fallida i una repressió amb presos polítics i exiliats.

L’esperança del president en Tusk

Quan el 10 d’octubre del 2017 Carles Puigdemont va suspendre la independència just després de proclamar-la, el nom del president del Consell Europeu, Donald Tusk, va començar a córrer pels cercles parlamentaris. El líder del Govern havia apel·lat a la mediació, i Tusk semblava l’indicat perquè poques hores abans li havia reclamat que aturés la DUI: “Li demano com a home que sap el que és ser colpejat per les porres de la policia. Com a algú que entén els arguments i emocions dels dos costats. Fa uns dies li vaig demanar a Mariano Rajoy que busqués solucions sense l’ús de la força”. Fins i tot es va especular amb una trucada de Tusk a Puigdemont que el mateix dirigent català va desmentir mesos després. Tot i això, l’ara dirigent a l’exili continua veient en Tusk la figura ideal per mediar en el Procés, tal com va explicar al llibre Escolta, Europa (La Campana). L’entorn del polonès va negar qualsevol possibilitat que fes d’interlocutor entre Catalunya i l’Estat, i va encoratjar a trobar la solució amb un diàleg “dins la Constitució”.