El valor d’Otegi i la generositat de les víctimes
Un dels dèficits d'Aiete era el reconeixement del dolor causat pel terrorisme basc
BarcelonaArnaldo Otegi s’ha dolgut del patiment causat per ETA. Ha fet una esmena a la totalitat: "No s’hauria d’haver produït mai", ha admès, i ha demanat "respecte", "consideració" i "memòria" per les víctimes. El representant més carismàtic de l’esquerra abertzale i arquitecte de la pau, Arnaldo Otegi, ha tingut el valor de proclamar-ho solemnement per commemorar mirant endavant els deu anys del final de la violència. Aleshores, el 17 d’octubre de 2011, la Conferència Internacional de Pau d’Aiete era l’última escena, amb tots els focus i els flaixos, del cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA. Tres dies abans del comunicat, a l’antic palau on Franco estiuejava i on un complot anarquista, amb explosius passats per ETA, intentava el magnicidi, organitzacions i personalitats d’arreu demanaven a l’organització el punt final, en el conveni retòric que el desenllaç havia estat pactat prèviament i molt treballat. Durant anys i amb discreció.
Era la fi d’ETA en tota regla, i en qualsevol cas el final de mig segle d’estralls i la garantia d’un dret a la vida que mai no hauria d’haver estat vulnerat. Però quedaven assignatures pendents, en alguns casos utilitzades fins a l’extenuació pels qui, des de dretes i extremes dretes, anaven posant noves fites que així mantenien el fantasma del terrorisme per contaminar tots els independentismes, que, sense el llast de la violència, són perfectament legítims. Ni amb la declaració d’Otegi n’han tingut prou, i han apel·lat a la manca de condemna. Costa de condemnar els crims polítics que tenen víctimes pròximes per afinitat ideològica, familiar, de tradició o electorals, i s’opta per eludir la qüestió girant full al passat en nom d’encarar el futur. Els que posen més pegues a condemnar el franquisme són els que ara reclamen la condemna d'ETA.
Un d’aquests dèficits d’Aiete era el reconeixement del dolor causat pel terrorisme basc, però era tan important que aviat es van enfilar totes les agulles de cosir ferides per la pau i la convivència. Víctimes catalanes van tenir un paper primordial en els processos restauratius que ara ha recreat el cinema --vegeu Maixabel-- allà on l’art ens explica la realitat millor que ella mateixa. Robert Manrique, ferit gravíssim a Hipercor, es va veure a la presó amb Rafael Caride, membre del comando responsable de l’atemptat, i es va anar trobant amb Iulen de Madariaga, fundador d’ETA, primer teòric de la violència i un dels primers a demanar-ne el cessament. La primera trobada va ser el febrer de 2006, a Barcelona. Manrique diu les coses pel seu nom, sense eufemismes ni subordinades. Madariaga va entomar i, abans d’anar a dormir, a les sis del matí, em va dir exactament: “Estic fet pols". Es van veure per últim cop el maig de 2014, a Torredembarra.
Rosa Lluch es va trobar per primer cop amb Pernando Barrena a Barcelona, just després d’Aiete. Ella s’havia mullat públicament a favor de la pau, i, donant valor al comunicat de cessament, l’endemà mateix, en l’entrevista publicada a l’ARA i traduïda després a l’èuscar pel Berria, va manifestar-se a favor de l’acostament de presos i va apel·lar a la generositat. Aquella primera trobada entre els dos va ser molt dura, i ni un ni l’altra les tenien totes de com aniria. El moment de màxima tensió va ser quan li va etzibar: "Ells mataven, però vosaltres callaveu". Barrena va escoltar amb respecte i, després d’un parell de contactes més, com a portaveu de l’esquerra abertzale va fer el primer reconeixement del dany causat per ETA. Era el 21 de novembre de 2012: Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona, jornada Parlem de reconciliació, sota el paraigua de la terra de ningú acadèmica que obria el catedràtic Antoni Segura. Hi havia víctimes d’ETA i dels GAL i la tortura. Va fer-ne el preàmbul el bisbe Uriarte, mediador en les converses de Zuric impulsades pel govern Aznar el 1999.
Barrena va dir textualment: "L'esquerra abertzale reconeix el dolor i el sofriment que les diverses manifestacions de violència han produït; el generat tant per l'activitat armada d'ETA com per la violència governamental i de guerra bruta des d'instàncies oficials". I l’autocrítica directa, directament relacionada amb la demanda de Rosa Lluch: "L'esquerra abertzale accepta que, mitjançant les seves declaracions o actes, ha pogut projectar una imatge d'insensibilitat davant del dolor causat per les accions d'ETA. En aquest sentit, lamentem el dany que de manera no desitjada hàgim pogut afegir per mitjà de la nostra posició política o que des de la tasca de portaveus hàgim pogut ocasionar. I reconeixem que, en la cruesa de la confrontació, ens ha faltat cap a unes víctimes la sensibilitat mostrada amb les altres".
La primavera del 2017, Arnaldo Otegi va conversar en privat amb Rosa Lluch a Barcelona. I abans-d’ahir, a Aiete, va encaixar la mà de Robert Manrique, que m’enviava un dels seus concisos missatges: “Bon dia... O millor: MOOOOLT BON DIA. Amb paciència i tranquil·litat, tot arriba”.
