Francesc Antich: “El Pacte de Progrés va ser absolutament revolucionari”

PalmaBatle d’Algaida (1991–1997), conseller del Consell de Mallorca (1995–1999), dues vegades president del Govern en dos pactes de progrés (1999–2003 i 2007-2011), diputat al Congrés (2004–2007), senador (2011–2019), Francesc Antich (Caracas, 1958) ho ha estat gairebé tot en política. I avui, 25 anys després de prendre possessió, el 27 de juliol de 1999, com a president del Govern del primer Pacte de Progrés i després de dos anys d’haver renunciat, el 2022, a la presidència de l’Autoritat Portuària per motius de salut, demostra tanta passió per la política com la que li ha fet dedicar-li la vida.

Com us trobau?

— Amb la malaltia s’ha de mantenir l’ànim fort i continuar lluitant, com en tot.

Ara, des d’una certa distància, quin balanç feis de la vostra carrera política? La tornaríeu a començar?

— I tant que sí, això es du a dins. El balanç que en faig és que m’ha donat la possibilitat de veure la política des de moltes esferes, des de la proximitat a les altes institucions. Jo sempre he tingut una idea molt federal de la política, de respecte a la diversitat dels pobles i d’unir esforços per avançar. Ha estat una experiència molt bona. Hi he dedicat la vida i ho he d’agrair al meu partit: els polítics, sense un partit al darrere, no som res. Els polítics s’idealitzen–ara veim molt que surten formacions amb una mena de messies davant, s’enlairen i cauen–, però realment la força ens ve de la gent que fa feina a les agrupacions i que ens arrelen i ens fan veure quines polítiques hem de fer.

S’ha dit que com a polític teniu seny, que estau a prop de la realitat i que dubtau molt. Vós com us hi definiríeu?

— La política, com la vida, és un anar fent continu, anar pactant, cedint un poc. Jo som bastant contrari a la idea de la política de les línies vermelles. I dubtar és imprescindible per trobar les solucions millors. Em preocupen els que no dubten. En tot cas, jo, que vaig néixer dins el socialisme i l’autonomia, sempre he fet política amb una força identitària important, de col·lectivitat, de pertànyer a un poble i conscient que sense el poble no som ningú. Les arrels vertebren la societat, la cohesionen. Som un convençut que la socialdemocràcia és la millor vacuna contra la ultradreta i l’individualisme desaforat. Per això, defens que s’ha de continuar fent feina en el que sempre ha representat la nostra gent: educació, sanitat, serveis socials, habitatge, unes bones relacions laborals, una economia que arribi a tothom; en definitiva, allò que cohesiona i crea igualtat. Contra la ultradreta, més cohesió, més igualtat i més cultura.

25 anys després de prendre possessió del càrrec de president de Govern del primer Pacte de Progrés, quin record teniu d’aquells temps de canvi a un lloc on sempre havia governat la dreta?

— El primer Pacte de Progrés va ser absolutament revolucionari i un acte de responsabilitat i generositat grandiós de totes les forces polítiques –progressistes, ecologistes, nacionalistes, de centreesquerra i centredreta– per fer un programa conjunt. Es va fer un pla de xoc a una terra en què fins aleshores els poders econòmics es passejaven pels despatxos de les institucions públiques com si fossin seves. Trepitjàrem molt de calls, perquè no va ser un pacte a la defensiva, va ser un pacte creador. I enfocàrem molt bé el que encara són les grans necessitats actuals.

En quin sentit ho deis?

— Era una altra manera de fer política. Posàrem en marxa moltes mesures de protecció del territori, es va fer el parc natural de Llevant, compràrem Son Real, les Salines, Albarca, el Verger... fins al punt de passar de 8.000 hectàrees protegides a prop de 27.000. S’aprovaren els plans de residus de Mallorca, Eivissa i Formentera, el Pla de demolicions i voluminosos, el Pla hidrològic; es posà en marxa l’ecotaxa; es posà en ordre els hotelers i es perseguiren 47.000 places turístiques il·legals, al mateix temps que fèiem feina per a una major independència del turisme creant una central de reserves. Dinamitàrem construccions il·legals, férem la Llei de comerç i polítiques que defensaven el producte local, el primer Pla energètic i el primer projecte de gasoducte. Es va crear l’Institut de la Dona, la targeta bàsica, férem la Llei de parelles estables i la Llei cremallera que ara es discuteix a l’Estat. Es va dur el tren fins a Manacor i sa Pobla, es va crear el TIB i, en habitatge social, es va quintuplicar el que feia l’Ibavi. Es va fer una feinada amb la llengua i la cultura, i amb els centres educatius, amb més nous professors que mai. Impulsàrem el federalisme insular i...

Digau també en què us equivocàreu. De què us penediu?

— En política no les encertes totes, és clar. Ara no em ve res en concret, però sempre tens la sensació del que hauries pogut fer. Sí, em sap greu que, per no haver encetat un model de carreteres més adient al territori, no en vàrem fer de cap casta, i després va venir Matas carregat d’autopistes. Hauria d’haver posat Xisco Quetglas de conseller el primer dia. També és ver que l’Estat no ens donava els doblers si no era per a autopistes –el ministre Cascos em va dir que cercàs un páramo per fer-ne i jo vaig haver de cercar què vol dir ‘páramo’, comprovant que ell no sabia que d’això aquí no n’hi ha. D’altra banda, em va saber molt de greu el que va passar al segon Pacte amb UM, però crec que actuàrem de manera contundent expulsant-los del Govern quan es va fer evident el que havia passat. Sempre em va quedar el dubte de convocar eleccions en aquell moment, però vàrem decidir no fer-ho.

Potser estau més orgullós del primer Pacte que no del segon?

— El primer va ser molt singular, però em sent orgullós de tots dos. El primer era la irrupció. El dia que vàrem prometre el càrrec a la Llonja no se m’oblidarà mai l’emoció. I ara de broma, d’aquells dies hi ha una anècdota molt bona, de la primera vegada que el cotxe oficial em va venir a cercar a ca nostra, a Algaida: venia el meu i dos cotxes negres més, i sortiren unes veïnes que demanaren “qui és el mort?” [riu]. La veritat és que tinguérem atacs de l’Estat per terra, mar i aire: Aznar passava una penada que aquell pacte d’esquerres es reproduís a altres comunitats, com de fet va passar. I el segon Pacte és el de la competitivitat i de l’ocupació, i sobretot el de les inversions estatutàries que ens va aprovar Zapatero i que passaren de 160 milions a 400 a l’any. Va ser una millora del finançament extraordinària. Pensau que Aznar, quan em va amenaçar amb un “fora del sistema fa molt de fred”, ens tenia amb un finançament 21 punts per sota de la mitjana i el PP balear encara el defensava. Amb Zapatero passàrem a estar-hi 14 punts per sobre. Ara bé, també és ver que el segon Pacte és el de la corrupció d’UM i el de la crisi terrible del 2008. I el més trist de tot, l’atemptat d’ETA.

Tornem al primer Pacte. Vàreu dubtar mai de l’oportunitat de l’ecotaxa?

— Sempre vaig veure l’ecotaxa com una mesura positiva i com un símbol de col·lectivitat, d’un bé compartit, una terra de tots.

I per què tardàreu tant a posar-la?

— Hi havia molt de debat i també molta feina per part de la Conselleria d’Hisenda perquè fos un impost inatacable, com va ser. Pensau que entre la dreta i els poders econòmics, que anaven junts, posaren doblers i de tot per anar contra el Govern.

Després que Matas la llevàs, per què no la tornàreu a posar en el segon Pacte?

— Les ferides estaven molt fresques. S’ensumava la gran crisi, posar-la era afegir al banyat. A més, l’augment dels fons estatutaris ens permeteren fer inversions que havíem de fer amb l’ecotaxa. I en poder, el govern de Francina Armengol la va recuperar. Ara ja ningú no la qüestiona, ara se la reparteixen.

I li donàreu Turisme a UM, que podíeu imaginar que no posaria l’ecotaxa.

— UM va exigir Turisme al segon Pacte. Però s’ha de recordar que UM hi va votar a favor en el primer Pacte. Tampoc hem d’oblidar que sense UM, sense Maria Antònia Munar no hi hauria hagut Pacte de Progrés. La dreta no li va perdonar que pactàs amb nosaltres.

En quin moment decidíreu trencar el Pacte i fer fora UM del Govern?

— Un dia que visitàvem hotels i m’informaren que la Guàrdia Civil havia entrat a la Conselleria de Turisme que duia UM. A la nit vaig avisar que l’endemà trencaria el Govern. Va ser una decisió molt meva, encara que tots els consellers, fins i tot els d’UM, hi varen estar d’acord: necessitàvem tallar allò perquè, si no, ens contaminaria.

Havíeu estat al Consell quan Munar el presidia. A l’hora de pactar per al Govern, no veieu venir que la corrupció us esclataria al costat?

— La meva relació amb Munar al Consell sempre va ser molt bona. El pacte al Consell va ser el precedent del Pacte de Progrés. I no, fins que no va esclatar, no ho veia venir, però després reaccionàrem tot d’una. Allò que sí que veia és que a UM tenien molts problemes entre ells, hi havia mala mar. En tot cas, la directriu al Govern era netejar. Si no neteges, te’n fas còmplice. I tot seguit es posaren mecanismes de control molt forts.

Apostàreu per Francina Armengol per ser al vostre costat i com a relleu.

— Sempre vaig veure clar que Francina hi havia de ser, i amb el temps ens ha superat a tots. La vaig tenir al costat des del primer moment. Compartim la idea de país i d’autonomia, i...

És, com se sol dir, més PSIB que PSOE?

— Sí [somriu]. És molt de partit, propera, es preocupa per la gent i ho fa sincerament. Ha hagut de lluitar en temps molt difícils i ara té la bogeria del Congrés. Va haver de desfer tots els desastres que havia fet Bauzá i, quan ho estava acabant de fer, arribà la pandèmia, que és el problema més gros que hem tingut en molt de temps.

Amb Armengol a Madrid, com veis el PSIB, la manca de lideratge i de relleu?

— Jo confiï molt en ella. Armengol hi és i és la que uneix el partit. I el relleu, quan n’hi hagi d’haver, l’ha de triar ella.

No es veu ningú en línia de sortida.

— Això sol passar. Quan vaig sortir de candidat autonòmic, jo era un batle de poble.

Què us semblen les darreres polítiques de Pedro Sánchez, amb l’acord de finançament de Catalunya, el principi d’ordinalitat, la Llei d’amnistia i fins i tot esmentant un camí cap al federalisme? Veis un canvi d’actitud del PSOE o només és interès per governar?

— El PSOE, des del 2013, té aprovada la Declaració de Granada, una aposta tan clara pel federalisme que diu que aquesta és la millor resposta a totes les voluntats nacionals que hi ha a Espanya, i a més té aprovat com s’ha d’anar a la reforma territorial. Ara s’ha donat una situació, la de Catalunya, que ha empès aquestes decisions. Una situació que, recordem-ho, ve molt malmenada per la manera de funcionar d’un Estat de dretes que va fer un atac brutal a Catalunya. Rajoy va ser una màquina de fer independentistes. Quina ha estat la manera de relaxar-ho? Un govern que no es ficàs en temes judicials i que, en l’àmbit polític, amb la Llei d’amnistia, li torna la situació que pertoca, perquè a més tots els jutjats d’Europa ho veuen així. Ara bé, en la millora de l’estatus de les autonomies i del finançament, les Balears han d’estar a l’aguait, perquè no només s’ha d’arreglar Catalunya.

Quin seria un finançament més just?

— El principi d’ordinalitat ens interessa molt. Hi ha d’haver una proposta federal, com funciona a Alemanya. Solidaritat amb la resta de comunitats? Sí, com a Alemanya, però allà hi ha límits a la solidaritat. Ha de ser una solidaritat justa. S’hauria de federalitzar tot el sistema.

Vós fóreu un dels dos senadors socialistes que no votàreu a favor de l’aplicació de l’Article 155. Per què?

— Hi vaig aprofundir molt abans de decidir-m’hi. L’Article 155 és copiat de l’article 37 de la Carta de Bonn, i diu que el Senat podrà ordenar a les autoritats díscoles que facin el que toca fer, però no diu res de poder intervenir-hi. I si has de donar ordres a les autoritats vol dir que hi són, que no les han llevades, i a Catalunya les llevaren. A més, no hi vaig donar suport perquè jo no pensava només en Catalunya, també pensava en les Illes Balears, em preguntava si per qüestions de llengua o de qualsevol cosa un dia ens aplicarien un 155.

Us va costar adoptar una posició diferent de la del vostre partit?

— Abans de fer-ho, vaig parlar amb Pedro Sánchez. Li vaig dir que jo no ho votaria i que, si volia, deixava la meva acta de senador i me n’anava. Ell em va dir que no me n’anàs, que no votàs, però que no fes gaire renou. Va ser difícil perquè jo m’estim el partit i costa prendre una decisió que va en contra del que pensen els teus. Em vaig veure dins la reunió dels 60 senadors tot sol contra tota la resta, perquè Montilla, que tampoc no va votar, no hi va poder venir. I em vaig trobar ben tot sol.

Abans dèieu que amb els pactes es va fer molta feina en favor de la llengua pròpia: Institut Ramon Llull, Consell Social de la Llengua Catalana, la ràdio en català... Se’n pot fer política en contra?

— Diria que no té cap sentit fer política en contra de la llengua i la cultura pròpies. Jo ja ho sabia, però també en vaig entendre tot d’una i encara més la importància. Pensau que en aquell primer Pacte jo era el president del Govern, però era dels més joves. L’Executiu estava format per persones amb molta carrera i amb uns coneixements extraordinaris; hi havia un sentit de país molt sòlid. En vaig aprendre molt, perquè les coses no estaven per badar. Vàrem fer un pla de xoc transversal i sempre es tenia en compte la llengua. I teníem clar que la nostra batalla no només era a Sineu, Algaida o Costitx, que és bo de fer, sinó que és sobretot a l’Arenal.

Si tinguéssiu la presidenta Marga Prohens aquí davant, què li diríeu? Com valorau el seu primer any de Govern?

— Tot ha estat molt hipotecat pel pacte amb la ultradreta. Hi ha coses, com la llengua i la memòria, que són de pacte de comunitat. I cal ser molt fermes amb els pactes que tenim com a país. Amb Vox s’ha romput aquest consens social que, a més, és vertebrador, és un element de cohesió. Ara bé, hem de tenir en compte que ara ha estat Vox que ha romput amb el PP, no el PP amb Vox, i això preocupa perquè vol dir que el que han fet és cosa seva, que no estaven tan condicionats.

Com veis el problema de la massificació turística i de l’habitatge? Cal decréixer?

— Ara hem de créixer d’una altra manera, decréixer en algunes coses –hi ha molt il·legal, molt turisme que no ajuda– i créixer en altres. Ho hem de fer per bé nostre i també del producte turístic. Si el progrés d’aquestes illes ha fet que els nostres fills no puguin accedir a un habitatge, vol dir que no hem progressat. No podem sostenir un model econòmic que expulsa la gent d’aquí i ofega els joves. Fins i tot aquells hotelers que ens amenaçaven han arribat a entendre que la dinàmica és destructiva. Necessitam solucions més radicals, fixar els límits. I els límits s’han de posar, encara que a qui mani li costi el Govern. Però el PP no pot parlar de posar límits al mateix temps que es carrega la Comissió de Medi Ambient i legalitza milers d’habitatges il·legals, molts d’ells en espais de gran valor natural i mentre continua programant ampliació d’infraestructures i construccions a zones inundables. També s’ha de dir que hi ha un problema de polítiques de curt termini. No hi ha hagut voluntat de continuïtat en les polítiques d’habitatge. I es necessita continuïtat i unitat. En això hem de fer pinya. N’hem feta en altres moments.