Fer país

PalmaD’ençà de la Transició, i passant pel primer Estatut d’Autonomia, un considerable grau d’autogovern ha estat donat al conjunt de l’Arxipèlag, així com a les diferents illes Balears. El nacionalisme illenc, entès com un moviment ample que va més enllà dels pocs partits que se’n posen l’etiqueta, ha concentrat una part important dels seus esforços a protegir les particularitats culturals, a garantir els drets lingüístics, a protegir i ampliar l’autogovern i a millorar el finançament, tot això amb més o manco èxit.

Però què s’ha fet respecte de la identitat nacional dels illencs? Em referesc a l’esforç per estendre entre els ciutadans la percepció de formar part d’una comunitat política nacional diferenciada de l’espanyola, amb les seves particularitats culturals, històriques i polítiques. Detect entre els líders polítics d’aquest catalanisme difús una confiança absoluta en el floriment espontani de la identitat nacional illenca pel simple fet de viure aquí, i aquest ha estat, consider jo, uns dels descuits més importants de la seva trajectòria amb poder institucional. Aquesta deixadesa ha facilitat el sorgiment d’una forta identitat regional, de la qual ja s’ha parlat molt, i que té com a principal característica estètica la folklorització de la cultura pròpia i, ideològica, la supeditació i sucursalisme al projecte nacional espanyol.

Per baixar-ho a terra. Més enllà de pensar que tenim sort de ‘viure en un paradís’, de no embrutar quan es va a la platja i de mantenir aquesta o aquella expressió nostrada, què significa avui dia ser mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc? La pervivència i transmissió d’una narrativa i simbologia nacional illenca només es produeix en espais molt minoritaris i polititzats, concentrats actualment entorn dels partits o organitzacions ‘de la ceba’, i que constitueixen el que podríem anomenar ‘fil roig’ de la nostra tradició nacional. Però fora d’aquest grup, la gent no té al seu abast els recursos simbòlics i narratius, per dir-ho a la manera d’Anthony D. Smith, per construir una identitat que competeixi amb la presència constant i degotant del nacionalisme espanyol. No se’ls ha donat.

Posem-ne qualque exemple, realment aplicable a totes les illes. Quants de mallorquins serien capaços de cantar La Balanguera? Quants de menorquins assisteixen a la seva diada nacional? Quants d’eivissencs desconeixen, posem, Villangómez? I, més important, quanta gent no té present la llarga història d’autogovern de les nostres illes? Amb una educació gestionada per nosaltres, com tenim, una televisió i altres vies per fer polítiques culturals, per què no es fan esforços perquè tots els ciutadans de les Illes es facin seus aquests elements? Renunciar a aquesta tasca només es pot explicar perquè s’obvien les catastròfiques conseqüències que això pot tenir en el llarg termini, imbuïts en una lògica de resistència envers l’urgent.

La construcció i generalització d’una identitat illenca forta és la millor manera que tenim d’adreçar molts dels problemes que pateix el nostre país, entre els quals trobam la desconnexió i exclusió de molts ciutadans de la vida política més pròxima –que es tradueix en una baixa participació electoral i un alt desconeixement dels nostres líders polítics–, però també el retrocés en el nombre de parlants de català o la impossibilitat d’èxit de projectes polítics autocentrats. L’existència d’una identitat col·lectiva nacional forta, balear o illenca, entre els ciutadans de les Illes Balears capgiraria absolutament el terreny de joc sobre el qual es desenvolupa la nostra discussió pública. Canviant l’aproximació que actualment feim a qüestions com l’autogovern, el dèficit fiscal, la gestió del turisme i la protecció del nostre patrimoni natural i cultural, entre un llarg etcètera.

Si la identitat balear no té arrelament no és perquè sigui ‘imposada’ o ‘artificial’, ja que totes les identitats són de qualque manera imposades i artificioses. No, si la balearitat no té gaires fans és perquè ningú ha fet esforços seriosos per escampar-la, i molt manco revestint-la d’un contingut nacional. Però amb la illenca, tot i ser una mica més forta, passa una mica igual. Sense entrar a l’interessant debat sobre si convé promocionar una identitat amb més potencial institucional com és la balear o amb més potencial polític immediat com és la de cadascuna de les illes, crec que la lliçó és clara. Fins que no s’abandoni la concepció essencialista de les identitats i ens posem a fer país, continuarem intentant que la gent parli català mentre se senten espanyols, que defensin l’autogovern mentre desconeixen la història recent del seu país, que votin projectes autocentrats mentre consumeixen mitjans de comunicació estatals, que tenguin autoestima nacional mentre desconeixen la seva pròpia tradició literària i que assisteixin a manifestacions contra el dèficit fiscal sense saber quina bandera hi haurien d’alçar.