Països Catalans sense Catalunya
Armengol i Puig reivindiquen els lligams culturals, històrics i lingüístics de les Illes i el País Valencià, i exclouen Aragonès de la cimera pel color polític i evitar una imatge d’unitat amb l’independentisme
PalmaEl dia que al Congrés dels Diputats el PSOE acusava el PP d’actuar com els militars que intentaren donar un cop d’estat el 23 de febrer del 1981, o Vox matisava que el govern espanyol no és “filoterrorista”, sinó directament “terrorista”, al Palau de la Generalitat Valenciana, els presidents autonòmics Ximo Puig i Francina Armengol treien pit d’una “via mediterrània” en què “el diàleg s’imposa al renou”. La reforma del Codi Penal impulsada per Pedro Sánchez, per derogar el delicte de sedició, rebaixar la malversació i desbloquejar els nomenaments dels magistrats del Tribunal Constitucional, va portar el PP a elevar un recurs perquè els jutges paralitzassin una votació parlamentària. Tant Armengol com Puig ho qualificaren de “molt preocupant” i exigiren que “la separació de poders funcioni”.
Així, després que la primera cimera entre les dues autonomies es dugués a terme el juliol del 2021, en ple procés de vacunació contra el coronavirus, en aquesta ocasió no es combatia un virus que amenaçava el sistema sanitari, sinó “un de corrosiu: la confrontació”. “Proposam una via de diàleg, menys hooliganisme”, explicitava Puig. No semblava un toc d’atenció només al tarannà de la dreta i extrema dreta, sinó al clima polític que es viu a Espanya.
Els caps d’Executiu de les Balears i el País Valencià han certificat l’aliança política instant-se –si les eleccions ho permeten– a retornar a les Illes el 2023. Varen utilitzar la metàfora del “pont de Jaume I” per exemplificar els lligams històrics, culturals i lingüístics dels dos territoris. Uns lligams, però, que expliquen la denominació d’uns Països Catalans dels quals, a la cimera, mancava la presència de Catalunya. Així i tot, Armengol i Puig s’han erigit en els barons socialistes que exerceixen de contrapès al president d’Aragó, Javier Lambán, i el seu homòleg a Castella-la Manxa, Emiliano García Page. Ells dos, de l’Espanya buidada i d’un socialisme moderat, s’han mostrat molt crítics amb algunes de les decisions de Sánchez, principalment les referents a la qüestió catalana –els indults, la derogació de la sedició o la rebaixa de la malversació, entre d’altres.
En contraposició a Page i Lambán, en la cloenda de la cimera feta aquesta setmana, Armengol i Puig es varen alinear amb el president del govern espanyol afirmant que “s’ha de recórrer a un itinerari polític per superar un problema polític”, amb relació al procés independentista. Fins i tot la seva crítica o escepticisme sobre la rebaixa de la malversació no era pel sentit de la reforma –“l’espai de diàleg és la via més encertada”–, sinó per la negativa al fet que “en cap cas” pot suposar un benefici per a qualsevol condemnat per corrupció.
Els presidents de les Balears i del País Valencià intenten cuidar les relacions amb Catalunya en aquest sentit, defugint la confrontació. El pont de Jaume I que s’ha establert entre les dues comunitats a partir de la cimera podria incloure-la, ja que els lligams històrics, culturals i lingüístics són comuns a les tres autonomies, però la conjuntura ho impedeix. D’una banda, l’entesa entre Puig i Armengol s’explica, en gran part, perquè comparteixen color polític i els dos executius tenen la mateixa fórmula de govern: el PSOE, Unides Podem i un partit de caràcter regional (Compromís i MÉS per Mallorca), que al mateix temps mantenen una aliança política amb Más País, la Chunta Aragonesista o el Movimiento por la Dignidad y la Ciudadanía de Ceuta.
A més, no s’ha d’oblidar que l’objectiu darrer d’Esquerra Republicana de Catalunya és la independència –o, almenys, és el que diuen en públic. Per tant, fer una cimera d’aquestes característiques, en la qual s’expressaria una imatge d’unitat amb l’independentisme, entre Armengol, Puig i el president del Govern català, Pere Aragonès, donaria dinamita al PP i podria desencantar el votant socialista més proper al centre i més contrari a les relacions amb l’independentisme. Caldria veure, però, què passaria si fos Salvador Illa –en solitari, amb En Comú Podem o altres formacions– el president de la Generalitat de Catalunya i no Aragonès.
Així i tot, Armengol ja s’ha reunit amb Aragonès en dues ocasions des que fou investit president de la Generalitat, a l’octubre i novembre de l’any passat. Varen mostrar bona sintonia en una qüestió cabdal: la falta de finançament autonòmic. La cap de l’Executiu balear volia que Catalunya se sumàs al grup de comunitats que integren l’Espanya que s’omple, en contraposició a la reunió que varen mantenir, només un dia abans d’aquesta trobada, vuit presidents de comunitats com Galícia, Castella i Lleó i Aragó, que anaven en la línia totalment contrària.
Dues cimeres, un mateix missatge
Tant a la primera cimera entre les Balears i el País Valencià com a la del 14 i el 15 de desembre s’ha reiterat el mateix missatge: més federalisme i una “necessària” reforma del sistema de finançament autonòmic, caducat des del 2014, i del qual les dues autonomies surten perjudicades. El problema, en aquesta darrera qüestió, és que la proximitat de les eleccions pràcticament impedeix una negociació que ho desbloquegi.
De la mateixa manera, “el virus corrosiu” que esgrimia Puig sobre la confrontació actual en la política espanyola fa molt difícil que hi hagi un acord entre els dos grans partits, el PSOE i el PP, en aquest sentit. Aquest fet se suma també a la distinta visió territorial que tenen, alimentada encara més amb la presència d’altres partits a esquerra i dreta del seu espai polític (Unides Podem i Vox, respectivament).