Pedro Sánchez i 'El pensador' de Rodin
MadridDilluns serà el dia del gran esdeveniment. Per fi sabrem si Pedro Sánchez, que s'ha passat aquests últims cinc dies immòbil, esculpit en bronze, com El pensador, d'Auguste Rodin, es treu la mà del mentó, s'aixeca i ens explica si vol seguir com a president del govern o si ha decidit sortir d'escena. La història recent de la democràcia a Espanya té diversos capítols curiosos, però aquest figurarà per sempre entre els primers de la col·lecció. El pensador creat per Rodin es trobava a les Portes de l’Infern, el conjunt escultòric que li va encarregar el govern de França cap al 1880. No sé si Sánchez travessa una situació similar ni si un cop s'aixequi serà capaç de recuperar l’equilibri necessari per tornar a posar-se a la feina.
Va ser Stefan Zweig qui més apassionadament va descriure la tasca artística de Rodin, perdent el món de vista. ¿Sánchez haurà tingut aquests dies la mateixa revelació, la mateixa experiència creativa? A la seva biografia, El món d’ahir, Zweig relata una visita a l’estudi de Rodin i és incapaç de concretar quanta estona el va veure treballar. “Els grans moments –escriu l'autor austríac– es troben sempre més enllà del temps”. Per arrodonir una de les seves escultures, Rodin es va concentrar tant que va perdre de vista el seu jove visitant. Zweig diu que va descobrir així “l’etern secret de tota obra humana: la concentració, la recollida de totes les forces, de tots els sentits, l'èxtasi, el transport fora del món de tot artista”. I afegeix de si mateix que així es va adonar que “havia après alguna cosa per a tota la vida”. ¿Sánchez tornarà recuperat del seu viatge, de la seva immersió en el sentiment oceànic? ¿Serà capaç de rebel·lar-se contra el seu infern particular, el que ha descrit com la “fachosfera”? ¿Haurà conjurat els seus dimonis?
No n’estic segur, esclar. Però el que faci depèn de com entengui el compromís polític i de la profunditat de les seves conviccions. Aquests anys hem assistit a una desfilada de polítics inconsistents que venien a acabar amb el bipartidisme, que han fet molt soroll i que després s'han enfonsat sense haver construït res. L'exvicepresidenta del govern espanyol Carmen Calvo –que les ha vist de tots colors– em deia un dia que a la política cal anar-hi amb la pell endurida, que no és una activitat per a febles de caràcter.
El compromís polític
Sánchez ha demostrat ser de material resistent. Si ara emprèn el vol, molta gent pensarà que se'n va perquè ha vist una flor més lluïda i grossa. A Europa, potser. Però si té un concepte clar del que vol dir el compromís polític no pot marxar. Ara no. I menys després del comitè federal d’aquest cap de setmana. Fa menys d’un any que va convocar eleccions en una altra jugada imprevista. Es va fer un tip de riure veient Feijóo perdre el temps per intentar ser investit president. I va ser ell, Sánchez, qui va obtenir la confiança de la cambra. Marxar ara perquè han calumniat la seva dona, deixant el seu govern i el seu partit plantats, equivaldria a veure el bronze de Rodin desfent-se com un gelat al sol.
