Perro Sanxe mossega Feijóo i sedueix Nogueras

MadridSense ser-ne conscient, la dreta ha creat un personatge que se li ha girat en contra: Perro Sanxe. La idea era denigrar el president espanyol, però ell ha sabut aprofitar-ho en favor seu i l'ha convertit en una mena de superheroi que s'enfronta a la dreta i, com a les pel·lícules de Marvel, sempre la derrota. Avui Pedro Sánchez ha sigut més Perro Sanxe que mai, i ha demostrat que quan decideix passar a l'atac i mossegar és especialment perillós. El líder socialista ha protagonitzat un exercici de deconstrucció del personatge Núñez Feijóo, fregant l'acarnissament.

És cert que el líder popular també ha estat contundent i s'ha guanyat l'aplaudiment dels seus, però aquest dijous un serà president i l'altre cap de l'oposició. Un haurà guanyat i l'altre haurà perdut. I això en política és el que importa.

Fidel a la consigna que la millor defensa sempre és un bon atac, i també al lema "Sempre endavant", Sánchez ha dibuixat abans que res el terreny de joc que més li convé, i s'ha presentat davant l'opinió pública com el dic de contenció de l'onada ultraconservadora que inunda Europa i que ell considera que ha aturat a Espanya (amb l'ajut inestimable dels nacionalistes catalans i bascos, que s'han sumat al vaixell en defensa pròpia). Per tant, qui li pot qüestionar els pactes o l'amnistia quan qui parla és un superheroi a nivell mundial, que és com ell se sent? En algun moment, Sánchez fins i tot ha pecat de sobrat, fent les delícies dels seus seguidors. Després de dies d'assetjament i aldarulls a Ferraz, avui les bases socialistes han rebut una dosi d'autoestima per part del seu líder. En això ningú el guanya.

Sánchez ha sucat pa en els pactes PP-Vox en ajuntaments i comunitats autònomes, que van ser la palanca que li va permetre a Sánchez mobilitzar l'electorat d'esquerres i especialment el femení. "Espanya o continua avançant o retrocedeix", ha dit, incidint en la dicotomia sobre la qual es construeix el debat polític avui a Espanya. O blanc o negre. O PP-Vox o jo. Per tant, un cop presentat el personatge Perro Sanxe en escena, el Sánchez més polític ha pogut defensar sense problemes l'amnistia com la millor manera de recuperar la "concòrdia" entre espanyols. I a sobre recordant fins i tot els indults aprovats pels governs del PP a membres de Terra Lliure condemnats per terrorisme.

Però el seu objectiu preferent ha sigut la figura de Feijóo, a qui li ha retret tots els seus vaivens i contradiccions sobre Catalunya per intentar ser investit, sobretot pel seu intent de sumar els vots del PNB i Junts als de Vox. "Vostè no és president perquè l'extrema dreta li ho impedeix", ha sentenciat. El lideratge de Feijóo en el PP no perilla, és veritat, però és dubtós que pugui mantenir la tensió i la crispació de forma indefinida. Per la seva part, Santiago Abascal ha decidit que ell vol ser el líder de la dreta que surt al carrer. Ja no aspira a atreure votants del PP sinó a compactar el seu electorat més ultra. La seva renúncia a debatre cara a cara amb Sánchez denota que ja ha esgotat la via parlamentària: després de comparar-lo amb Hitler i enfrontar-se amb la presidenta de la Cambra ja ha esgotat tots els recursos.

Sense esperança per la dreta

El mateix Perro Sanxe killer és capaç, però, de metamorfosejar-se en el personatge Ka, de El llibre de la selva, i hipnotitzar amb paraules els independentistes més irredents, com ara Míriam Nogueras , que ahir va sentir el vertigen de saber que, un cop voti sí a la investidura, serà presonera de la teranyina sanchista.

Al capdavall, l'objectiu de Sánchez era llançar dos missatges clau, un de cara a l'electorat progressista i un a la dreta. A l'Espanya progressista el líder socialista li ha dit que el preu de tenir un govern d'esquerres és l'amnistia, que a més a més serà bona a llarg termini. I a la dreta li diu que perdi tota esperança, que el seu govern durarà quatre anys i que a Feijóo li creixeran moltes canes esperant el seu torn. I que si en algun moment les coses es compliquen, apareixerà Perro Sanxe i amb algun dels seus cops d'efecte tornarà a canviar el guió i a deixar-los amb un pam de nas. Se'n diu guerra psicològica.