La pregunta de Rajoy sobre l'informe Draghi que divideix la UE: i, tot això, qui ho paga?

BarcelonaL'informe de Mario Draghi sobre com impulsar la competitivitat de la Unió Europea ja s'ha convertit gairebé en un text sagrat a Brussel·les. Tothom se'l fa seu i, malgrat que cadascú l'interpreta com més li convé, sembla que hi ha consens sobre el fet que cal tirar endavant una gran inversió de manera immediata per evitar que el bloc quedi cada vegada més endarrerit respecte als Estats Units i la Xina. Ara bé, l'expresident del Banc Central Europeu (BCE) calcula que per desplegar el seu pla es necessiten uns en 800.000 milions d'euros, cosa que ha posat sobre el tauler polític la gran pregunta que cada dos per tres divideix els estats membres de la UE: i, tot això, per part de qui i com s'ha de finançar?

És una qüestió que sobrevola els passadissos de Brussel·les des que el conegut com el salvador de l'euro va presentar l'informe, però una les veus que s'han atrevit a obrir la capsa dels trons ha sigut l'expresident espanyol Mariano Rajoy. "Ho dic des del respecte absolut a Draghi, que em sembla una persona d'una capacitat enorme, però clar, [...] ja ens explicarà algú d'on sortiran [800.000 milions d'euros]", es va preguntar ara fa dues setmanes l'exdirigent popular en una conferència a La Toja.

La resposta té diferents opcions i no són excloents l'una amb l'altra, més aviat al contrari. L'investigador del Centre d'Estudis sobre Polítiques Europees (CEPS, en les seves sigles en anglès) Apostolos Thomadakis respon a l'ARA que per "assolir una quantitat tan elevada de diners" cal comptar amb diferents "fonts" de finançament. Concretament, l'expert assenyala que es pot assumir en part a través d'una ampliació del pressupost de la Unió Europea, disposar de la contribució de les administracions estatals i regionals o, entre d'altres, involucrar-hi el sector privat i que hi aporti inversions substancials.

Tanmateix, a parer de l'investigador Apostolos Thomadakis i de diferents veus de la UE, amb tot això no n'hi ha prou. "Segurament farà falta emetre més deute comú", augura l'expert. És a dir, uns eurobons similars als que es van crear per pal·liar les conseqüències de les restriccions pel coronavirus, els denominats fons Next Generation. Aquesta iniciativa, però, és la que divideix els estats membres entre dos grans blocs, com va passar amb la covid o la resposta a la crisi econòmica del 2008.

Els dos blocs es mantenen

El mateix Draghi va evitar incloure en l'informe l'opció d'emetre deute comú per finançar el seu pla, però en la roda de premsa posterior va trigar ben poca estona a prendre partit i aclarir que és partidari d'impulsar uns nous fons europeus. Al seu torn, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va evitar respondre sobre aquesta qüestió i no es va voler mullar, tot i que va ser ella qui va encarregar l'informe a Draghi i va enaltir les seves receptes.

Més enllà dels dirigents comunitaris, els socis europeus s'han tornat a dividir en dos blocs ben clars: els favorables a les polítiques d'austeritat, com Alemanya o els Països Baixos, i els partidaris de tirar endavant mesures econòmiques expansives, com França, Espanya o Itàlia. Els dos grups estan formats pels mateixos socis que tenien durant les negociacions dels eurobons per pal·liar els efectes de la pandèmia. La història es repeteix.

Aleshores, després de mesos d'estira-i-arronses, finalment Berlín i la Haia, entre d'altres, van cedir davant de la pressió dels estats membres del sud i van permetre l'emissió de deute comú. Ara, però, s'hi tornen a negar en rodó perquè consideren que hi surten perdent i sempre hi acaben contribuint més que no que acaben rebent. "Soc molt escèptic amb el plantejament de Draghi sobre el deute. No pot ser considerat un gran pla si Alemanya ha de pagar per als altres", va assegurar el ministre alemany de Finances, el liberal Christian Lindner.

En canvi, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, o el president francès, Emmanuel Macron, s'han pronunciat obertament a favor de la creació d'uns nous bons. "Europa ha fet molt en els últims anys i ningú s'esperava la seva reacció en la crisi de la covid i la invasió d'Ucraïna. Tot i això, cal fer més. [...] Necessitem molts diners i una estratègia d'inversió", va dir el dirigent francès. També s'hi ha mostrat partidari el govern italià, que és l'estat membre que s'ha beneficiat més dels fons de recuperació de la pandèmia.

Comença la batalla

La idea de crear uns nous eurobons torna a sobrevolar Brussel·les i es preveu que les discussions s'intensifiquin durant els pròxims mesos, especialment a partir de la cimera de líders de la UE sobre competitivitat que es farà a Budapest a principis del mes que ve. En aquest context, Von der Leyen també està plantejant mesures pressupostàries que fa temps que demanen els països del nord d'Europa i que poden servir com a contrapartida en unes potencials negociacions sobre l'emissió de més deute comú.

En un esborrany al qual va tenir accés l'ARA, Von der Leyen estudia entregar els fons europeus als estats membres i no directament a les administracions regionals o municipals, com funciona amb els de recuperació de la covid. D'aquesta manera, els estats membres han de tirar endavant diferents reformes i inversions perquè Brussel·les els entregui els diners i, de forma indirecta, els països del nord acabin tenint més control sobre com i en què inverteixen els governs del sud els diners que reben de la UE.

Tanmateix, segons l'expert del centre d'investigació CEPS, hi ha una "diferència important" entre la situació postcovid i l'actual per crear eurobons. En aquest sentit, tot i que creu que els Next Generation "són un bon precedent i obren la porta a repetir-los", el fet que s'estigués en un context de crisi com era la pandèmia va facilitar que els estats del nord acabessin cedint. "Aquesta vegada probablement costarà més. La situació no és tan crítica ni tan urgent, però seria trist que la UE només fos capaç d'avançar de gran crisi en gran crisi", diu el professor Thomadakis.