La teoria de la confederació de les ànimes sosté que tots tenim múltiples personalitats en lluita permanent per fer-se hegemòniques. Hi ha moments de la vida en què, per exemple, s’imposa el nostre vessant conservador i en d’altres, per una estona, predomina l’aventura i el salt al buit. L’hi explica el doctor Cardoso a l’entranyable Pereira en l’emocionant llibre d’Antonio Tabucchi, i ho estem veient aquests dies en la política catalana i espanyola. Aquesta última setmana haurà estat clau per definir quina de les diferents ànimes de cadascú condicionarà el que queda de la legislatura a l’Estat i també la cursa de les eleccions catalanes del 14-F.
La punta de llança d’aquesta redefinició del tauler de joc és l’acord a diverses bandes per tirar endavant els pressupostos generals de l’Estat. Durant setmanes, la pugna entre la part del govern de coalició que sospirava per un acord amb Ciutadans i la que empenyia per reeditar la majoria de la investidura va ser crua. Unides Podem ha jugat fort -amb esmena per la porta del darrere als seus propis comptes inclosa- per arrossegar el PSOE cap a les posicions d’ERC i EH Bildu, i al final se n’ha sortit. Els liles admeten que ara hauran de rebaixar la pressió, però el moviment pot haver condicionat tota la legislatura, ja que ha debilitat els ponts del PSOE amb la dreta i ha decantat el joc d’equilibris al Congrés cap a la majoria progressista.
Perquè qui més tocat surt de la negociació és Ciutadans. No sense tensions internes, Inés Arrimadas porta mesos provant d’agafar el partit i portar-lo del racó del bloqueig on el va conduir Albert Rivera a la zona de frontissa que li permeti tenir un rol al Congrés. Imposant l’ànima pragmàtica de Cs a la frontista, durant l’estat d’alarma va oferir els seus vots al PSOE i va intentar jugar també la partida dels pressupostos amb l’objectiu principal d’intentar deixar fora de joc l’independentisme i l’esquerra abertzale. No se n’ha sortit, i el seu discurs de dijous passat confirmant que votaria en contra dels comptes donarà munició a les veus de Ciutadans que exigeixen tornar a Colón i endurir l’oposició a Pedro Sánchez.
La fotografia dels comptes confirma també l’aposta d’ERC per ser determinant en la política espanyola. Els republicans han decidit donar oxigen a un govern de coalició que encara ha de fer passos pel que fa a la resolució del cas català, i ho han fet amb una negociació llampec per mirar de minimitzar el desgast de cara a la campanya de les eleccions del 14-F, on també hi ha en joc quina de les ànimes de l’independentisme pren el timó. De moment, aquesta nit JxCat escollirà entre Damià Calvet i Laura Borràs el seu candidat efectiu als comicis del febrer, una tria que definirà en el fons quina de les múltiples personalitats del partit de Carles Puigdemont marcarà el pas els propers anys. El mapa polític dels mesos vinents s’està configurant.
EL DETALL
Jordi Pujol i el PDECat
Una de les incògnites del 14-F és a qui votarà Jordi Pujol ara que l’espai de l’antiga Convergència s’ha atomitzat en diverses candidatures diferents. L’expresident no s’ha posicionat públicament -les seves aparicions són mínimes des de la confessió de la deixa-, però en privat ja s’ha mogut per conèixer de prop la que serà la cap de llista del PDECat, Àngels Chacón, amb qui es va reunir aquesta setmana.
Les vacunes i el fals Miguel Bosé
La pandèmia ja ha deixat nombroses mostres dels riscos dels actes telemàtics. Si fa uns dies parlàvem del boicot de DJ Pichula a la consellera de Justícia, aquesta setmana ha estat un fals Miguel Bosé qui s’ha colat en una trobada virtual del ministeri de Sanitat amb periodistes per parlar de les vacunes. El fals Bosé va estar una estona alimentant teories sobre el 5G fins que va ser expulsat.
