Privilegis, madrilenyisme i imbecil·lisme

Madrid no només es beneficia de les seves condicions fiscals, més favorables, sinó també, i per això es pot permetre el que d’altres autonomies no, d’albergar les institucions de l’Estat -amb el seu corresponent poder d’atracció- i de gaudir d’infraestructures que pagam tota la resta. Formacions com Esquerra Republicana de Catalunya intenten corregir ara aquesta situació privilegiada, però ja la denunciava el periodista i escriptor mallorquí Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), de qui commemoram enguany el centenari. Als seus articles recollits a Cosecha periodística i a La cuestión regional, Oliver deixava ben clar que no criticava els madrilenys, sinó les maquinàries, política i periodística, de la seva època. Es podria dir que l’omnipresència de Madrid ha estat l’única victòria obtinguda per segles d’afany centralista per transformar-nos segons el model jacobí: París i tota la resta.

“A les mateixes barbes d’aquest tutor [el govern espanyol]”, denunciava Oliver, “l’Ajuntament i la Diputació de Madrid han fet escàndols monumentals i han posat en relleu una desorganització estupenda”. La llavors província, ara comunitat, ja gaudia de “privilegis”, afirmava. Els jutges i magistrats aleshores no podien exercir a la seva terra d’origen, llevat que fossin de Madrid, ni tampoc els funcionaris, amb la mateixa excepció, on, a més, determinats càrrecs cobraven mil pessetes més “per gratificació de residència”. Aquest 21 de setembre, a la cimera del govern espanyol amb l’autonòmic de Madrid, va quedar clar que aquests arguments continuen vius: “Madrid requereix un pla especial”, és “una Espanya dins Espanya”, va dir Isabel Díaz Ayuso. En resum: Madrid is different. I la perifèria que no intenti exposar les seves raons, perquè “us escoltaran o bé amb menyspreu o bé amb la indignació patriòtica de Don Pelayo”, advertia Oliver.

El rigorós Miquel dels Sants Oliver anunciava les xifres: a Madrid el Govern Civil (l’actual Delegació del govern espanyol) costava 96.750 pessetes, “tenint, allà mateix, el Ministeri”. El següent Govern Civil més car no arribava a 43.000 pessetes. El cos de seguretat a aquella província ascendia a 1.691.605 pessetes, quantitat exorbitant llavors. A Barcelona tot just s’hi gastaven una desena part, 179.000, i el total estatal era de 3.044.105. Madrid gastava més en seguretat que tota la resta d’Espanya junta.

Quan es va posar sobre la taula obrir un nou teatre, renovador i modern, Oliver no s’acabava de creure el que afirmava l’escriptor Juan Valera: “Allò natural i raonable serà fundar-lo a Madrid, sense fer cas de la roïna i desassenyada enveja del regionalisme”. “Es mereix”, es preguntava Oliver, “ser anomenada ‘enveja’ la noble ambició de portar a un altre punt del territori espanyol que no sigui a la Cort el nou teatre?”. I afegia que el pobre pagès català o el cortijero andalús desconeixien “per quina llei de l’alquímia les gavelles i el tributs que pagaven penosament coadjuven (...) a fer moure la graciosa cama de la ballarina que salta i balla sobre l’escenari del Real, la subvenció del qual pagam tots”. Sí, com ara: les companyies estatals les sufragam tots amb els nostres impostos, però en gaudeixen -afortunats!- els ciutadans de Madrid.

Oliver desmuntava aquest desequilibri sistèmic amb una altra de les seves armes: la ironia: “Convé un teatre real d’òpera (…), doncs que el pagui la nació; els ‘gomosos’ [ara se’n diria pijos ] volen un hipòdrom (…), doncs que el pagui la nació”, “Les províncies tenien quadres, armes, antiguitats de mèrit, vinga tot a la cort”. Aquest és el cas dels bous de Costitx, la Biblioteca Balear, la cimera del rei Martí... que tots són a Madrid. És una confusió vuitcentista entre ‘Madrid’ i ‘l’Estat’, com si la resta no fóssim Estat. Miquel dels Sants Oliver no podia admetre que “dues mil persones, entre polítics i periodistes de Madrid, (...) suplantin i segrestin l’opinió pública nacional”.

‘Madrilenyofòbia’?

Ens hauríem de demanar si la “madrilenyofòbia” que ha denunciat l’actual presidenta d’aquella comunitat no es podria deure, ni que sigui en part, a la seva presència desproporcionada en l’àmbit mediàtic. La població d’aquella comunitat és el 15% de tota la de l’Estat, però ningú no ho diria, si seu, ja sia migdia o vespre, a sentir les notícies de qualsevol cadena estatal, privada o pública. Això ja ho assenyalava Oliver el 1890: “La vida del centre és tan absorbent i exclusiva que només ella gaudia fins fa poc dels honors de la publicitat”, és a dir, de ressò, “i de l’interès de l’opinió pública”. I afegia: “Semblava, efectivament, que no hi havia cap altra comarca important, ni cap altra ciutat populosa, ni cap altre moviment digne de ser estudiat que els de Madrid”.

“Suposam”, escrivia Oliver, “que per hàbit invencible i en certa manera comprensible, els periodistes de la cort tinguin una ignorància esplèndida del que opina la resta d’Espanya”. L’articulista mallorquí, exemple d’objectivitat i respecte, fins i tot els entenia. Avui dia nombrosos mitjans encara envien automàticament els reporters al carrer de Preciados de la capital espanyola (quantes de vegades surt Preciados al vostre televisor?) a prendre el pols de l’opinió ciutadana. Ho tenen a prop, només s’ha d’agafar cotxe. Cridar un delegat territorial... quina complicació. Ara, cal dir que entre Palma i la Part Forana, entre Mallorca i la resta d’illes, passa un fenomen semblant.

Oliver feia una crida a superar aquest regionalisme madrileny, “el pitjor”, deia. Feia la seva carta als Reis, que continua pendent: “Una mica més d’amor a la petita terra on vàrem néixer (...) i una mica menys de l’absorció centralista i uniformadora; una mica més de contrarestar aquesta política que irradia de Madrid sobre la comarca per fer que irradiï de la comarca cap a Madrid (…), una mica més de mallorquinisme en tots els ordres i una mica menys de (...) madrilenyisme o imbecil·lisme o com se li vulgui dir”.