Llei del 'només sí és sí'

El PSOE ensenya les dents

Els partits marquen perfil davant la convocatòria d'eleccions

El president espanyol, Pedro Sánchez, dirigint-se al Congrés amb la ministra d’Igualtat, Irene Montero, al fons.
4 min

BarcelonaA Eugenio Scalfari, fundador i director del diari italià La Repubblica, li van preguntar un cop en què consisteix un diari ("Dottore, cos'è un giornale?", li van dir). Conservo la seva resposta emmarcada a la memòria. “Un diari –va respondre– és la crònica quotidiana de la lluita pel poder”. No sé si un director anglès o alemany hagués contestat de la mateixa manera, perquè la descripció de Scalfari em va semblar que reflectia sobretot la intensitat amb què la lluita per ocupar espais de poder es produeix i es viu a Italià des de sempre. Però al mateix temps la vaig trobar molt precisa, perquè al darrere –o al davant– de la major part de les notícies publicades –i de les amagades– hi ha usualment el batec d'un conflicte de i pel poder. Dic tot això pel caràcter i el to que estan agafant els diaris, i els informatius en general, en els darrers dies, en què l'obligada crònica política és la d'una febril lluita pel poder.

Aquesta situació la reflecteixen amb especial nitidesa l'activitat parlamentària en general i les sessions de control del govern en particular. La visió de l'hemicicle s'assembla cada cop més a aquells moments en què, quan érem a escola, la classe s'havia quedat uns minuts sense professor o professora i volaven els trossos de guix i els esborradors entre els pupitres, mentre una cridòria progressivament ensordidora s'apoderava de l'aula. La baralla que ocupa l'espai central d'aquesta escena és la que els darrers dies han portat a terme el PSOE i Podem dins del govern que comparteixen, amb relació a la reforma o el manteniment de la llei del només sí és sí, mentre al fons de l'escenari segueixen els casos de corrupció que afecten socialistes i populars.

En obrir el focus, en efecte, la imatge que apareix és la d'una batussa general, en un tots contra tots i una escena que ja no és la de la classe abandonada a la seva sort, sinó la del típic saloon de l'Oest Llunyà on ja no volen guixos, sinó taules, ampolles i cadires que acaben estavellant-se contra el mirall que hi ha darrere la barra. Els únics que en aquesta seqüència semblen tranquils, recolzats a un extrem del taulell, són els del PNB, que s'ho miren tot com si la festa no anés amb ells. I això que no s'ha de rascar gaire per comprovar que també tenen les seves preocupacions, perquè Bildu ha anat agafant un perfil social propositiu que planteja una cada cop més sòlida competència electoral a la classe dirigent tradicional d'Euskadi.

Tensió creixent

A Madrid, en paral·lel, tot segueix com sempre aquesta legislatura, però pitjor, per la tensió creixent. Les enquestes assenyalen una pujada del PP, que es distancia d'un PSOE a la baixa. Sens dubte, la baralla amb Podem influeix decisivament en aquesta evolució de la cotització dels socialistes. El govern concentra els seus esforços en l'afany de demostrar-nos que tota la seva executòria es caracteritza per la voluntat d'allunyar-nos de les urpes de la inflació, però una sola aparició pública d'Irene Montero o Ione Belarra porta indefectiblement l'atenció cap a un altre terreny, on la coalició governant no hi té res a guanyar.

Era lògic que a mesura que s'anessin acostant els moments clau de la llarga precampanya electoral i el final de la legislatura apareguessin les diferències entre els socialistes i els seus aliats, singularment amb els de Podem, que s'han de diferenciar per després demanar el vot. Però aquesta setmana la tensió ha anat molt lluny. La part socialista del govern, i el PSOE com a organització, ha volgut que el seu soci principal se sentís abandonat a la seva sort al Congrés de Diputats. Hem vist així Montero i Belarra soles als escons blaus, els de l'executiu, en moments crítics del debat sobre la reforma de la llei que, lamentablement, ha facilitat centenars de rebaixes de penes, i també excarceracions, d'autors de delictes d'agressió sexual. Els uns i els altres corren a dir-nos que la coalició aguantarà, però el mal ja està fet. Aquestes dècades de vida democràtica a Espanya demostren que quan s'instal·la una sensació de desgovern al país, baixa automàticament el grau de suport electoral del partit o dels partits implicats en la gestió del dia a dia.

Per això Feijóo limita les seves intervencions en aquest últim període. No li cal parlar gaire, de moment. Llançant els seus portaveus a recordar constantment el cas Mediador, mencionant la figura de l'exdiputat Juan Bernardo Fuentes, dit Tito Berni, i les corrupteles de què està acusat com a suposat extorsionador i comissionista, ja gairebé en té prou, perquè la resta s'ho fan, i regalat, entre PSOE i Podem. Feijóo passa de llarg dels casos Kitchen o de l'operació Catalunya, perquè són d'una època en la qual ell no hi era, en la qual ell no estava al pont de comandament del PP. A la marca li fan molt de mal, però al líder del PP personalment no l'afecten gaire.

Probablement per això el president espanyol, Pedro Sánchez, va treure al Congrés la menció de l'antiga fotografia en què Feijóo va aparèixer en un iot al costat d'un narcotraficant, Marcial Dorado, fa 28 anys. Va ser un error, pólvora mullada, llevat que el PSOE tingui dades que aquella relació va comportar algun tipus de conseqüències reprovables. S'ha de tenir en compte que després d'aquella fotografia, Feijóo ha guanyat per majoria absoluta a Galícia quatre cops. És estrany que Sánchez hagi escollit aquest camí per passar al contraatac, en lloc de buscar altres punts febles pels quals obrir una via d'aigua al PP. El mateix cas Kitchen, abans mencionat, és un turment per als populars, encara que res tingui a veure personalment amb el seu líder actual.

La conclusió a la qual es pot arribar, per aquest episodi i el de les tensions amb Podem, és que el PSOE i la part socialista del govern han sentit aquesta setmana la necessitat d'ensenyar les dents. Però mossegar, el que es diu mossegar, no ho ha fet del tot. A Podem li van dir que estaven cansats de les seves "perorates". Però després s'han quedat en una política de gestos per acompanyar la votació de la proposta de reforma de la llei del només sí és sí, on el PP va donar suport al PSOE sense que els ho demanessin. Bona jugada del PP, perquè aquesta decisió els centra en l'espai polític. Però de seguida el PSOE va voler acostar-se als seus socis de govern amb el pacte sobre el futur de les pensions i els projectes de llei d'habitatge. Ja veurem si aquests acords es tanquen, però la coalició acabarà la legislatura. Això sí, amb nous moments de tensió, perquè marcar perfil propi és el que toca en un any tan electoral.

stats