Puigdemont i Sánchez subjecten el pont
BarcelonaPedro Sánchez sembla decidit a creuar el pont penjant sobre el riu, malgrat els cocodrils –potser seria més convenient parlar de dinosaures, tenint en compte que entre ells hi ha Alfonso Guerra i Felipe González– que l’esperen ensenyant-li les dents. Dimecres, des de l’Assemblea General de l’ONU, el president espanyol va fer el primer pas per creuar la passarel·la i, tot i que sense mencionar-la, va obrir la porta a una amnistia per al Procés.
A aquestes altures del sanchisme sembla mentida com el PP encara no ha entès que, més enllà dels sospitosos habituals, res cohesiona més els socialistes que els atacs furibunds de la dreta. Sánchez ha fet dels escarafalls conservadors la palanca de les seves decisions més complexes, i avui, mentre el PP es manifesta contra l’amnistia a Madrid, ell serà a Catalunya per participar en la tradicional Festa de la Rosa del PSC. Allà caldrà veure si continua fent passos en aquesta travessa cap a una investidura de bracet de l’independentisme.
El risc per a Sánchez, però, és que un cop posat un peu al pont és molt difícil fer marxa enrere. Tot i que el 23-J va mostrar que la por a Vox pesava més que el desgast pels gestos amb l’independentisme, el president espanyol sap que si la negociació finalment fracassa la llosa d’haver posat sobre la taula una amnistia pot ser definitiva en una repetició electoral. Dit d’una altra manera, els gripaus sempre s’empassen millor si un governa, i Sánchez necessita temps perquè, com ja va passar amb els indults, una part dels seus votants puguin digerir una altra mesura de gràcia. Aquesta és una de les fortaleses amb què ERC i Junts afronten la negociació.
Sánchez no ha estat l’únic que aquesta setmana ha posat un peu al pont. També Carles Puigdemont ha demostrat que està disposat a creuar la passarel·la i, per si algú al seu partit tenia la temptació d’intentar fer-la caure arran de l’ajornament de la tria del català com a nova llengua oficial de la UE, va sortir a enaltir els esforços que està fent el govern espanyol. Junts, doncs, vol mantenir viva la negociació, tot i saber que el cost de fer marxa enrere creixerà a mesura que l’amnistia es concreti. Perquè al voltant de Puigdemont hi ha molta gent afí que anhela alliberar-se de la llosa dels tribunals i perquè, més enllà de les “solucions personals”, l’expresident també és conscient que la repressió ha tenallat fins ara el moviment independentista, incapaç de trobar horitzons més enllà.
Pel que fa a ERC, la passarel·la ja està aferrada des de la passada legislatura i només els nervis pels mals resultats la poden fer trontollar. Necessitarà, això sí, la seva dosi de protagonisme, que el PSOE haurà de saber-li donar amb l’amnistia. Tot això arribarà, però, després que Alberto Núñez Feijóo hagi posat dimecres fi a la ficció de la seva investidura. També ell començarà a veure llavors els cocodrils que l’esperen a sota, mirant-se’l des del riu.
ELS DETALLS DE LA SETMANA
El Parlament acull a partir d’aquest dimarts el debat de política general i els operaris de la cambra ja treballen per tenir-ho tot a punt abans que prengui la paraula Pere Aragonès. Aquest divendres, per exemple, se’ls podia veure apressant-se a arreglar una butaca trencada de la sala de premsa des d’on els periodistes segueixen el ple. No és la primera vegada que una d’aquestes sofertes butaques cedeix.
Si em permeteu l’apunt personal, aquesta ha estat l’última pàgina dels Passos perduts que escric com a cap de política. Ha sigut un privilegi ser-hi i espero que de tant en tant hi hàgiu trobat claus o curiositats que us hagin ajudat a entendre un panorama polític sovint més enverinat del que ens agradaria. És hora d’afrontar nous reptes en altres pàgines d’aquest diari imprescindible que és l’ARA. Ens llegim!