Quants vots ha perdut l’independentisme des de l’1-O?

BarcelonaSi un visitant aliè a la realitat política catalana hagués trepitjat Catalunya l’octubre del 2017 i no hi hagués tornat fins avui, potser pensaria que s’hauria equivocat de lloc. Sis anys després del referèndum de l’1 d’Octubre, la política catalana ja no viu l’efervescència d’aquella època i d’uns temps en què semblava que moltes coses podien canviar. Com si fos el riu d’Heràclit, el temps sembla haver fet que l’aigua de les disputes territorials hagi fluït i, de retruc, el corrent s’hagi emportat líders, partits o estratègies, en un moviment acompanyat per les implacables accions polítiques i judicials dels poders de l’Estat i per les trifulgues estratègiques dels principals actors independentistes.

En efecte, en les últimes eleccions generals del juliol d’enguany, els partits independentistes van perdre vora 700.000 votants. L’aritmètica parlamentària, però, sembla haver-los donat una (nova) oportunitat per reviscolar. La necessitat de Pedro Sánchez d’obtenir el suport positiu tant de Junts per Catalunya com d’Esquerra Republicana ha convertit totes dues formacions en actors principals, sense els quals l’acord per formar govern no és possible. Després del pacte per a la mesa del Congrés de Diputats i per a la petició del català a Europa assolit fa unes setmanes, els pròxims dies es presenten claus per saber si la tensió entre JxCat i ERC es refreda o la manca d’una estratègia comuna continua sent la tònica dominant. De moment, divendres passat tots dos partits van acordar de condicionar la investidura al fet que el PSOE “treballi per fer efectives les condicions d’un referèndum”, una demanda que va ser ràpidament rebutjada per Ferraz i Calàbria.

El referèndum de l’1 d’octubre del 2017 va suposar el moment àlgid de la mobilització independentista contemporània. En termes absoluts, es van comptabilitzar 2.044.038 vots a favor del sí, el 90,18% dels vots emesos. Una mobilització que no només va ser electoral, sinó que va implicar una quantitat ingent de recursos humans i materials, sense els quals la consulta no hauria estat possible. Aquesta àmplia mobilització es va mantenir en les eleccions del 155, celebrades el 21 de desembre del mateix any. En aquella ocasió, els partits independentistes van treure 2.079.340 vots (el 47,50% dels vots emesos).

El mínim històric

Des d’aleshores, el suport a les formacions independentistes no ha parat de caure, fins a arribar a un dels seus mínims històrics en les passades eleccions generals, quan el bloc independentista va sumar el 28% dels vots emesos, una de les xifres històriques més baixes. Si es compara el suport a l’opció sí l’1 d’octubre del 2017 i les eleccions que s’han anat celebrant posteriorment, s’observa que de mitjana els partits independentistes han vist com el seu suport electoral retrocedia 20 punts percentuals. Així, en molts municipis del país on tant l’1 d’octubre com en les eleccions catalanes del 2017 els partits independentistes rebien vora un 60-50% dels vots, avui el seu suport se situa entre un 40-30%. Es tracta d’una caiguda força homogènia en el territori, però que afecta sobretot diversos municipis de mida petita de Lleida i Girona.

Tanmateix, i tot i que percentualment el retrocés no és tan important, i comparat amb fa sis anys, la gran reducció en termes absoluts en el suport a formacions independentistes ve d’algunes zones molt poblades. Per exemple, la capital catalana ha vist com 100.000 votants independentistes passaven a optar per opcions que no ho són. A Badalona fa sis anys les formacions sobiranistes van obtenir, de mitjana, uns 20.000 vots més i a Sabadell i a Terrassa uns 19.000 més en cadascuna d’elles. Fins i tot en un entorn com l'Hospitalet de Llobregat, on el suport independentista ja partia de valors baixos, en sis anys ha vist com més de 10.000 votants independentistes no optaven per aquesta opció.

L’anàlisi de les dades i la lògica electoral ens indiquen que, si bé la pèrdua és força generalitzada, probablement respon a motius diversos. En les passades eleccions generals es calcula que entre una quarta i una tercera part de l’electorat independentista es va abstenir, possiblement arran de certa fatiga i crítica vers el moviment. Per contra, altres votants van optar per opcions no independentistes, i el PSC en va ser el principal beneficiat. Vist amb la perspectiva de sis anys, la versió optimista per a les formacions independentistes ens diria que l’aigua del riu ha fluït per culpa de la insatisfacció i que part del seu electorat els ha penalitzat de forma conjuntural. Això pot portar a pensar que encara hi ha un pòsit recuperable, que amb un canvi d’estratègia o de context (com l’actual) pot ressorgir. Per contra, la versió pessimista apuntaria al fet que la insatisfacció per la manca de resultats de molts votants independentistes és encara present, o es pot fins i tot expandir, i això faci que la davallada continuï. Amb tot, el nou escenari que es podria obrir a l’Estat sembla haver donat una nova oportunitat als partits independentistes per situar-se enmig del tauler, precisament en un dels moments electorals més dolents de la història recent.