Quin és l'origen de la paraula 'botifler'?

Barcelona¿Quantes vegades hem sentit insultar polítics amb el mot botifler? ¿Se sap exactament d’on ve aquest insult? L’origen etimològic és motiu de discussions entre els historiadors i no hi ha una versió clara, però el que sí que se sap és el sentit: assenyalar una traïció. ¿Però de quina gravetat estem parlant?

Joaquim Albareda, catedràtic de la UPF, i Josep Maria Solé i Sabaté, catedràtic de la UB, fan referència al diccionari etimològic de Joan Coromines, que apunta que l’insult prové de botiró, paraula feta servir a la revolta pagesa dels Barretines (1687-1689) –contra els abusos de les tropes de Carles II– per menysprear la gent rica associada a la monarquia. Perquè botiró ve de botir, inflar, associat a la gent grassa, els rics.

Una altra opció és que pugui provenir del francès, de beauté fleur —bella flor— en referència a la flor del lliri, emblema dels borbons. Però també hi ha una altra teoria: com assegura l’historiador Francesc Xavier Hernández Cardona, catedràtic de la UB, seguint el cronista del conflicte Francesc de Castellví, botifler provindria del nom d’un mariscal francès que tenia fites militars conegudes: Louis François Boufflers. El seu tarannà “xulesc” hauria fet que l’agafessin com a “emblema de la supèrbia francesa”.

En tot cas, botifler assenyala la traïció a Catalunya i l’origen social benestant dels traïdors. Així es descriu el terme a Victus (p.150), d’Albert Sánchez Piñol: “Un botifler és un català partidari de Felip V, Castella i la dinastia borbònica. És a dir, un traïdor a la pàtria. M’imagino que es deu al fet que la immensa majoria de partidaris del rei dels Àustries [...] pertanyien a les classes populars, mentre que els pocs catalans que van seguir el partit del Felipet acostumaven a ser els aristòcrates i l’alt clero”.

Albareda recorda que es va tornar a fer servir botifler després de la derrota en el conflicte: “En diverses revoltes dels gremis (de 1730 fins a 1770) contra els regidors municipals borbònics, els acusen de botiflers i pinten una botifarra a casa seva per denunciar-ne la corrupció”.

Ciutats botifleres?

Cervera, Berga o Manlleu encara arrosseguen l’estigma de “botifleres” per l’adscripció filipista en la Guerra de Successió. És just el qualificatiu? “Cervera no és traïdora. Moltes ciutats ocupades es van adaptar a la situació i van intentar treure'n el que van poder. És molt injusta l’acusació”, afirma Solé i Sabaté. De fet, Albareda afegeix que “diversos municipis van canviar de bàndol moltes vegades per necessitat, perquè se'ls plantava la tropa davant”, però sosté que a Berga, Cervera i Manlleu “hi havia grups de botiflers armats", si bé no es pot dir que fossin viles filipistes "totalment".

El cas de Manlleu és curiós. Albareda i Hernández Cardona expliquen que al municipi molts pagesos van lluitar al bàndol filipista perquè venien de la revolta dels Barretines, i en aquest cas el noble amb qui estaven enfrontats va donar suport a l’arxiduc Carles d’Àustria. El que no hi va haver, però, va ser una “guerra civil entre catalans” perquè la majoria era austriacista: el poble, les institucions i l’Església. D’aquí ve que els botiflers fossin tan mal considerats. La seva era una traïció al poble.