Quan recuperàrem l’autogovern

PalmaEl nostre arxipèlag hagué de fer un llarg viatge per ser considerat un ens polític unitari. Els romans ja diferenciaven entre les Balears (Mallorca i Menorca), per referir-se a les “illes dels mestres de la fona” de la cultura talaiòtica, i les Pitiüses (Eivissa i Formentera), les “illes dels pins” de la cultura púnica. Al segle XIII, amb la conquesta catalana, ens incorporàrem al món cristià occidental. Jaume I ocupà Mallorca (1229) i Eivissa i Formentera (1235). Amb Menorca (1231), però, hagué de signar un pacte de no agressió amb els musulmans per poder-la sotmetre -la seva capitulació definitiva arribaria el 1287 de la mà del net del Conqueridor, Alfons III.

El 1276, en morir Jaume I, els seus dominis quedaren repartits entre els seus dos fills. L’infant Pere, el gran, rebé el que passà a ser la Corona d’Aragó integrada pel regne d’Aragó, el de València i el comtat de Barcelona. L’infant Jaume II, el petit, heretà el Regne de Mallorca. Era un reialme del tot dispers: a part de l’illa gran de les Balears, comprenia les Pitiüses i Menorca, els comtats pirinencs del Rosselló, la Cerdanya i el Conflent, la ciutat de Montpeller i els enclavaments del Carladès i l’Omeladès. El Regne de Mallorca només resistí tres generacions de monarques. Seria absorbit definitivament per la Corona d’Aragó el 1349, arran de la mort de Jaume III a la batalla de Llucmajor. Al segle XV, amb el matrimoni dels Reis Catòlics, ja passà a formar part de la monarquia hispànica.

Al segle XVIII, durant la Guerra de Successió, la Corona d’Aragó es posicionà de part de Carles d’Àustria. En guanyar Felip V, pagaren cara aquesta fidelitat. El Borbó, mitjançant el decret de Nova Planta, decidí eliminar totes les nostres institucions: el Gran i General Consell, els Consells Generals i les universitats (que funcionaven com a ajuntaments). El decret també fou el primer atac a la nostra llengua: “que se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos”. Menorca, en canvi, sota sobirania britànica pràcticament tot el segle XVIII, pogué mantenir intactes les seves institucions i experimentà una notable producció cultural en llengua catalana.

A principis del segle XIX es va posar en marxa la divisió territorial d’Espanya. Aleshores vàrem passar a ser administrats per la Diputación Provincial de Baleares. Amb la Segona República (1931) no s’aconseguí aprovar l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia impulsat per l’Associació per la Cultura de Mallorca. Tanmateix, qualsevol aspiració d’autogovern quedà avortada amb l’aixecament militar del juliol de 1936.

La polèmica dels Països Catalans

Amb la mort de Franco el 1975, haguérem de tornar a posar fil a l’agulla després de trenta-nou anys de llibertats reprimides. Aleshores exercí una enorme influència entre les forces nacionalistes el llibre de Josep Melià Els mallorquins (1967), una reflexió sobre el “subconscient torturat del nostre país”, en paraules de l’autor. El gener de 1976 va tenir lloc al monestir de Cura (Algaida) una trobada de plataformes unitàries de Catalunya, el País Valencià i les Balears. La reunió acabà amb un agre enfrontament sobre el concepte de Països Catalans. Es tractava d’una expressió que el 1962 havia rescatat de l’oblit el valencià Joan Fuster. La primera documentació data del segle XIX i apareix al llibre Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia, de Benvingut Oliver, un valencià no especialment catalanista.

Per a Fuster, “Països Catalans” tan sols era un concepte estrictament lingüístic, a l’espera que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se “Catalunya”. A casa nostra, aquesta fórmula ja havia estat utilitzada anys enrere per l’escriptor palmesà Gabriel Alomar (1873-1941), que diferenciava entre la “Catalunya continental” i la “Catalunya insular”.

El 13 de març de 1977, a tres mesos de les primeres eleccions democràtiques, Cura tornaria ser l’escenari d’un altre acte important: la presentació d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. La iniciativa partia de l’Assemblea Popular, una entitat formada pel Partit Socialista de les Illes, el Moviment Comunista de les Illes Balears, el Partit del Treball d’Espanya i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional. El document, presentat davant un miler d’assistents, rebutjava que el nostre arxipèlag acabàs sent considerat un poble folklòric. Defensava, per contra, l’autonomia absoluta per a cada illa, un òrgan suprainsular coordinador, el dret a l’autodeterminació i l’oficialitat de la llengua catalana.

Després de l’acte de Cura, el 4 de juny, nou dies abans de les primeres eleccions generals, els partits i els candidats illencs, amb l’excepció d’Aliança Popular (AP), signaren un pacte per l’autonomia amb un encàrrec concret: tots ells es comprometien a defensar el dret de les Illes Balears a accedir a l’autonomia mitjançant un estatut que havia d’establir unes institucions de govern a cada illa, els consells insulars i un govern suprainsular.

Consell General Interinsular

A les eleccions del 15 de juny de 1977, per al nostre arxipèlag UCD aconseguí quatre diputats i tres senadors; el PSOE, dos diputats i un senador, i AP, un senador. Aleshores el senador Jeroni Albertí, del partit centrista de Suárez, presidí l’Assemblea de Parlamentaris de les Illes Baleares amb l’objectiu d’impulsar la redacció d’un estatut. El 29 d’octubre d’aquell mateix any unes 20.000 persones es manifestaren al centre de Palma al crit de “Volem l’Estatut”. Era la primera mobilització política a les Illes d’ençà de la mort del dictador.

Per poder redactar l’Estatut, Albertí creà la Comissió dels Onze, dit així perquè eren onze els seus membres. El 1978 s’acordà que fos ell mateix el president del Consell General Interinsular, l’òrgan preautonòmic substitut de la Diputación Provincial de Baleares i que després es convertiria en el Govern balear. Un reial decret d’aquell mateix any també obria la porta a la creació dels tres consells insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera -el de la Pitiüsa menor es crearia el 2007.

L’acte solemne de la proclamació d’Albertí com a president del Consell General Interinsular tingué lloc al castell de Bellver el 28 de juliol. Hi assistí el president de la Generalitat, Josep Terradellas, que feia un any que havia tornat del seu llarg exili. Davant la premsa el dirigent català manifestà la seva convicció que els Països Catalans, com a formulació política, no tenien cap futur i que ell no els desitjava. Aquelles afirmacions causaren una profunda decepció entre els sectors nacionalistes.

L’abril de 1979, quatre mesos després de l’aprovació de la Constitució espanyola, es feren les primeres eleccions als consells insulars i als ajuntaments. Albertí sortí elegit com a primer president del Consell Insular de Mallorca, càrrec que compaginà amb el de president del Consell General Interinsular. A Menorca, la presidència recaigué en Francesc Tutzó, també d’UCD, i a Eivissa i Formentera, en Cosme Vidal Juan, que encapçalava una candidatura d’independents. En l’àmbit municipal, la gran sorpresa es produí a Palma. El socialista Ramon Aguiló es convertí en batle gràcies a una aliança dels partits d’esquerra.

Conseqüències del 23-F

El 1981 la redacció de l’Estatut patí un contratemps important per culpa del cop d’Estat del 23 de febrer. Ho explica el periodista i historiador Miquel Payeras, autor del llibre Les utopies esvaïdes : “Després del cop d’Estat el rei va reunir els principals dirigents dels partits polítics. Es va acordar fer una reconducció del procés autonòmic. Varen rectificar perquè estaven espantats perquè una de les motivacions del cop d’Estat havia estat la desmembració de l’Espanya de les autonomies. D’aquesta manera la UCD imposà a Balears l’anomenada ‘via lenta’ de l’article 143 de la Constitució. Això va indignar molt els partits nacionalistes, que volien seguir la ‘via ràpida’ adoptada per comunitats històriques com Catalunya o el País Basc”.

Amb Felipe González ja com a president del govern espanyol, el febrer de 1983 finalment l’Estatut va ser aprovat a les Corts Generals. Juntament amb els de Madrid i Extremadura, el de les Balears va ser l’últim a ser acceptat. En un primer moment l’Alianza Popular d’Abel Matutes es negà a ratificar-lo. Exigia paritat entre les illes, és a dir, que la suma de diputats de Menorca i d’Eivissa fos igual al total de diputats de Mallorca. Amb això volia evitar que l’illa gran imposàs els seus criteris a la resta. Les negociacions foren tenses. Matutes, tanmateix, acabà transigint davant l’oferta socialista de treure de l’Estatut el sistema electoral, el qual va quedar a l’arbitri d’una posterior llei del Parlament. L’Estatut es publicà al BOE l’1 de març, la data que es designà com a Dia de les Illes Balears. La seu del nou Parlament seria al carrer del Conquistador, a l’edifici del Círculo Mallorquín, l’antic centre de la burgesia illenca.

El canyellisme

El 8 de maig de 1983 varen tenir lloc les primeres eleccions autonòmiques. Tothom esperava que el PSOE guanyàs i que el seu candidat, el conegut Fèlix Pons, fos el primer inquilí del Consolat de Mar. L’honor, però, fou per a un desconegut Gabriel Cañellas, d’AP, de 42 anys. Empatat a diputats amb els socialistes, aquest llicenciat en Dret i en Ciències Econòmiques va haver de negociar amb la recent fundada Unió Mallorquina de Jeroni Albertí, que s’estrenava com a partit frontissa. El pacte se signà a Madrid al despatx del financer mallorquí Carlos March. Anys després, Albertí confessaria que aquella havia estat una gran equivocació. L’única còpia del document estaria tancada en una caixa forta i més endavant seria destruïda. Fou l’inici de dotze anys de “canyellisme”, de l’amo que dirigí amb mà de ferro el partit i que, dalt d’un tractor, afirmava sense pudor que preferia llaurar que llegir un llibre.

“Cañellas -diu Payeras era un personatge peculiar. Era regionalista per oposició al poder de Madrid, que era socialista. Solia dir: ‘Jo tendré problemes quan els meus governin’. En aquells moments, però, ell feia el que volia perquè Alianza Popular, posteriorment el PP, només tenia dos presidents autonòmics: ell i Fraga a Galícia”. “Cañellas -continua el periodista- sempre ha dit que és antinacionalista. No va fer absolutament res pel català. El PSM s’emprenyava molt amb això. El 1986 el Parlament aprovà la Llei de normalització lingüística. Ell, però, la negocià a la baixa”.

Trenta-sis anys després de l’aprovació de l’Estatut, Payeras és molt crític amb les fites assolides: “Hi havia tres elements que justificaven aquell Estatut: la recuperació de l’idioma propi, el control del territori, que ja es considerava amenaçat, i la creació d’una política turística que acabàs amb l’estacionalització. Basta veure en quina situació som ara”.

Segons el periodista, el nou Règim Especial Balear (REB) que acaba d’aprovar el Govern central tampoc no convida a l’optimisme: “Tot el decret llei està fet amb condicionants i no amb obligacions: ‘el gobierno podrá’. I, en tot cas, sempre es diu que es podrà fer si hi ha disponibilitats pressupostàries. Les Balears només representen un 2,5 per cent del total de la població d’Espanya i la nostra capacitat d’influència són només vuit diputats en un Congrés de 350”. A més, tots aquests diputats estan sota la influència d’un partit estatal”.