Jordi Cuixart: "Per responsabilitat hem de tornar a pressionar els polítics"

BarcelonaEn plena celebració dels 60 anys de vida, Òmnium està a punt d’arribar als 200.000 socis, té 10 milions d’euros de pressupost, en destina el 70% a projectes de llengua catalana i el president de l’entitat, Jordi Cuixart, és una estrella del rock polític. Què pot anar malament? Bona part de tota la resta. Per això, Cuixart s’ha posat entre seriós i tendre al llibre Aprenentatges i una proposta (Ara Llibres) i avisa que sense una mobilització al carrer que pressioni els polítics catalans i espanyols no hi haurà independència.

Diu que quan un dissimula el que és pateix, i que quan un es comporta com realment és se sent alliberat.

— Quan trucava a casa resultava que mai a la vida tota la família havia anat tant bé, i al final acabes dient: “Coi, si tot està tan bé, per què patim tots plegats?” Un dels grans aprenentatges és que ara ja sé que el límit no és la presó. I, per tant, que m’hi posin. Me’n recordo del director de Soto del Real, que un dia m’envia una missatge dient “Si quan fan entrevistes la teva dona i el Marcel Mauri diuen que ets un pres polític, això no ajuda». Doncs mala sort. Ma mare s’emocionava molt quan jo li trucava des de la presó i s’adonava que jo també m’emocionava. Però jo em pensava que ella no ho notava, fins que una germana meva em va advertir. Doncs ja no tenia cap sentit amagar-ho. I això em va descobrir com d’important és dir-nos que ens estimem, com m’ho ha dit una senyora fa un moment pel carrer. I això ens ha de fer recuperar l’esperança que ens va portar a l’1 i al 3 d’Octubre, malgrat la frustració que tots sentim.

Potser la frustració ve de decisions com abandonar els carrers en dies com el 3 d’octubre del 2017.

— Si ens embarranquem amb els retrets, malament rai. Aquest és un llibre que intenta mirar cap al futur. La ciutadania, a Catalunya, l’1 i el 3 d’octubre va tenir tot el poder, però no el vam saber convertir en força. Vam tenir el poder de fer aixecar el rei d’Espanya de la cadira, i els polítics no van saber traduir aquesta força en alguna acció política. I, per tant, aprenentatge: si ho volem tornar a fer ens cal unir tres elements, com són la capacitat de mobilització massiva, la lluita no violenta i el poder a les urnes. Avui aquestes tres elements no es donen.

¿O sigui que enviar la gent a casa la nit del 20-S va ser un error?

— El que vam fer el 20 de setembre és desarticular el parany de l’Estat, una operació calculada de deixar armes als cotxes oberts, sense cap mena de cordó policial, i ho fan el dia que practiquen més de 17 detencions, 50 entrades i escorcolls a domicilis de particulars, intenten entrar sense ordre judicial a una seu d’un partit polític, segresten la revista d’Òmnium i clausuren més de 70 pàgines webs sense cap tipus d’ordre judicial. L’Estat volia que el 20-S hi hagués violència. A les 10 del matí vaig dir per la ràdio que la concentració s’acabaria a les 12 de la nit. Vèiem que hi havia grups de persones que no eren les habituals, i vam evitar de caure a la trampa. Aquell dia no estàvem organitzats.

I ara diu que si la gent s’organitza es minimitzarà el risc.

— La lluita no-violenta ensenya que la confrontació amb l’Estat té uns passos graduals. L’1 d’Octubre vam passar d’un exercici de drets fonamentals a directament la desobediència civil, i ens vam saltar totes les etapes intermèdies. Perquè els exercicis massius de desobediència civil demanen molta capacitat d’absorbir la frustració quan les accions d’aquell mateix dia no aconsegueixen el fi per les quals havien estat concebudes. No passa res, la lluita no-violenta és un exercici d’humilitat perquè espera que, a la llarga, els poders de l’Estat hauran d’escoltar la teva veu. D’aquí la proposta que fem a la societat catalana, que necessitem tornar-ho a fer, però fer-ho millor, i això demana sacrifici, formació, voluntat i una capacitat de mobilització que hem de ser capaços de recuperar, perquè som conscients que avui no hi és, aquesta capacitat de mobilització.

¿Vostè creu que ara hi trobaria els mateixos milers de persones?

— Quin és l’objectiu de la repressió a Catalunya? Dividir els que lluiten. I com a societat no estem dividits. Si de cas, la fractura social que hi ha a Catalunya està entre la gent que pot arribar a final de mes i la gent que no, i és per això, precisament, que interpel·lem la societat catalana a resoldre el conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol.

O sigui que l’“ho tornarem a fer” va per llarg.

— Aviam, jo també he après que tant el 2014 com el 2017 semblava que tot era desunió i que no arribaríem enlloc, i el 2017 vam acabar vivint un dels embats més importants de la història contemporània de Catalunya amb l’estat espanyol. És veritat que estem convençuts que avui no hi ha les condicions perquè es pugui celebrar aquest referèndum sense adjectius que nosaltres diem a causa de la desunió que hi ha entre el conjunt de les forces polítiques, però l’única manera que es pugui traçar una estratègia compartida és pressionant els polítics perquè escoltin la veu de la ciutadania. Per responsabilitat, hem de tornar a pressionar els polítics. Quant de temps ens caldrà? No ens podem permetre allargar-ho si veiem la magnitud dels problemes reals que abans li deia.

¿Vol dir que aquest discurs no és entre ingenu i idealista? Però si ni una majoria independentista del 52% al Parlament és capaç d’aprovar els pressupostos, de moment...

— Preparem-nos precisament per poder pressionar els polítics, els d’aquí i els d’allà. I això no és un discurs anti partits polítics, perquè l’alternativa als partits és una dictadura, però no podem renunciar a seguir ser exigents amb ells.

Si la majoria independentista no aprova aquest pressupostos, davant de què estem?

— Seria dramàtic que no hi hagués capacitat d’arribar a acords en els pressupostos. No entendríem que en la situació econòmica que li deia i d’embat amb l’estat espanyol no es posessin d’acord, de manera que interpel·lem la classe política a treballar amb la responsabilitat que suposa la greu situació econòmica que encara estem patint. Ara hi ha desànim entre la gent per la desunió dels polítics. Quan la gent ve a apuntar-se a Òmnium ens demanen que pressionem els polítics a partir de la mobilització. Nosaltres els diem que si volem seguir lluitant caldrà sacrifici i no perdre l’esperança.

Això pel que fa als convençuts. ¿Però com mobilitza la part de la societat catalana que no vol votar en un referèndum per la independència?

— Aviam, el que ens diuen les enquestes i els resultats electorals és que en un escenari de normalitat democràtica, a Catalunya hi ha un sentiment majoritari que es pugui exercir el dret a l’autodeterminació. I el fet que l’Estat actuï amb violència no pot ser un límit a una aspiració legítima de qualsevol comunitat nacional com és exercir aquest dret de l’autodeterminació.

“Normalitat democràtica”, és a dir, referèndum acordat. ¿Però vostè creu que l’estat espanyol pot pactar un referèndum?

— Cometríem un greu error si abandonéssim la bandera de la negociació. Ara, avui, l’estat espanyol no mostra cap predisposició a cap tipus de negociació. Però nosaltres, com a societat, com a activistes, no podem renunciar a defensar allò que ens sembla que és el millor pel conjunt de la societat catalana i és que es pugui expressar en un referèndum.

I com arriba a tothom?

— Doncs miri, precisament un dels grans aprenentatges del 3 d’Octubre és que ser més no està renyit amb ser més determinats, al contrari. Com més determinat et mostres, més arrossegues. Ho vam veure el 3-O, com la majoria d’agents socials es van sentir interpel·lats en la defensa de l’exercici de drets fonamentals. A la presó vaig rebre un munt de cartes de gent que em deia “Jo no soc independentista, però soc un demòcrata i vostè no hauria d’estar a la presó”.

Som un sol poble? Quan el Procés s’anava acostant al seu punt d’ebullició l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, em deia, veient com en alguns balcons apareixien estelades i en altres banderes espanyoles, que a veure si per guanyar l’estat hauríem perdut la nació.

— Un matís. Som un poble en construcció permanent, a causa de l’emigració com a fet estructural, i això és motiu d’orgull nacional. Jo, que soc fill d’immigrants, me’n sento plenament representat. Ens equivocaríem si idealitzéssim el concepte “un sol poble” i ens penséssim que és sinònim de poble hermètic, rígid, que no té permeabilitat ni capil·laritat. Per tant, jo m’atreveixo a matisar l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet en el sentit que és una construcció permanent, i ens equivocarem el dia que pensem que ja hem arribat a la nació definitiva.

El problema podria ser que, mentre per un cantó construïm, per l’altre desconstruïm. Ara hi ha pares que potser no troben que el català sigui tan important pels seus fills com ho era a la sortida del franquisme.

— La llengua és el nervi de la nació i patrimoni del conjunt de la ciutadania dels Països Catalans i el procés d’independència és un procés polític. Ara, tenim dos estats, l’espanyol i el francès, que entenen el plurilingüisme com un atac a la seva unitat. En tenim un exemple amb la llei de l’audiovisual. Però alguna responsabilitat tenim, internament, a Catalunya quan representava que estàvem lluitant contra la sentència del TSJC de l’obligació del 25% de castellà a les aules quan en realitat resulta que, sense voler criminalitzar els mestres, hi havia mes d’un 50% de mestres que es dirigien en castellà a l’alumnat. Per part de l’administració també hi ha hagut molta desídia pel que fa a la llengua. A la presó de Lledoners em vaig trobar exigint que les comunicacions als presos estiguessin com a mínim en català. La majoria de reclusos de Catalunya entenen el català, i llavors per què t’hi has de dirigir en castellà des de l’administració de la Generalitat?

¿Si algun dia Esquerra, Junts i la CUP fan un altre Junts pel Sí, acceptaria ser el candidat a la presidència de la Generalitat?

— No, no soc polític, perquè no em sentiria còmode. Mai m’hauria imaginat que podria arribar a ser el president d’Òmnium tampoc, i per mi ha sigut un honor immens. Algun dia tornaré a la fàbrica i seguiré sent activista perquè ho porto a la sang, però jo no vull fer de polític..., amb tot el respecte del món.