¿Els resultats del 28-A reforcen Susana Díaz?

PeriodistaDes de la seva sortida de l’executiu andalús, el PSOE-A arrossega sensacions de frustració, ira i desconcert. Perdre el control d’una administració que considerava seva de ple dret i veure’s sotmès a l’escarni d’una auditoria que (previsiblement) destaparà un forat multimilionari en la gestió de la Junta ha transformat el socialisme andalús en una organització a l’aguait. Qualsevol mínima escletxa incita actualment a la mossegada, sobretot perquè està en joc el futur de Susana Díaz, enemiga íntima del president en funcions, Pedro Sánchez, que tornarà a governar si es posa d’acord amb Podem, ERC i el PNB. No hi havia millor ocasió (tampoc hi havia una ocasió pitjor) que les eleccions generals del 28 d’abril per demostrar on és avui aquest partit hegemònic vingut a menys.

A Andalusia es repartien 61 escons al Congrés. El 2011 i el 2016 la victòria va ser del PP; el 2015 el PSOE va guanyar per un escó de diferència. També hi havia la referència, encara palpitant, de les autonòmiques, en què els 26 escons del PP, els 21 de Ciutadans i l’abstenció de Vox (12) van enfosquir els 33 del socialisme, el seu pitjor resultat històric. Ni en els moments més grisos de Manuel Chaves i José Antonio Griñán l’organització havia caigut tan avall. Sí, la fi del bipartidisme era un factor, però molts caps es van girar cap a Díaz i no pocs, encara entre bambolines, van deixar anar el nom de María Jesús Montero (ministra d’Hisenda) com a factible successora.

El pes de l’expresidenta

Contra pronòstic, el 28 d’abril ha comportat una resurrecció. El PSOE-A s’ha imposat amb nitidesa: 1,5 milions de vots, quasi el doble que la segona opció (Ciutadans), i 24 escons que, units als 9 de Podem, haurien bloquejat el govern conservador que va agafar les regnes d’Andalusia al desembre. Els 11 escons de Cs, els mateixos que el PP amb 23.000 vots menys, i els 6 de Vox tampoc ens han d’enganyar: si les esquerres (PSOE i Podem) sumen 2.214.988 sufragis, les dretes arriben a 2.205.284, un sospir, amb Vox a només 40.000 vots de Podem.

La qüestió és determinar el pes de Díaz en aquest tomb. El sector que menys se l’estima pot al·legar que en aquestes eleccions es votaven les llistes de Ferraz, és a dir, les de Sánchez, que quan les va dissenyar no va conciliar els interessos de la federació andalusa amb els del partit. Ningú avaluava les quatre dècades de monòleg i mall del PSOE-A, sinó la conveniència de repetir a escala estatal l’experiment andalús de les dretes. La resposta, per tant, es podria interpretar més com un aval a Sánchez que no pas com un cop a Díaz. Sánchez, convé subratllar-ho, defensa una aproximació menys sorollosa al problema territorial que no pas l’expresidenta andalusa, amb unes tesis sobre Catalunya que flirtegen amb les de Cs i el PP.

El nou tauler andalús

Hi haurà dues forces contradictòries en competició. L’una serà l’auditoria. A Pablo Casado se li va escapar durant el primer debat televisiu la xifra de 5.000 milions (defraudats?, malgastats?, opacs?), però serà ara quan Juan Manuel Moreno, el president de la Junta, es pronunciarà amb llum i taquígrafs i decidirà si judicialitza la qüestió. Així, tindrà la seva bala de plata i podrà calmar els vents de dubte que amb tanta rapidesa qüestionen la solidesa del canvi introduït a la comunitat.

Díaz, d’altra banda, intentarà congraciar-se amb Sánchez i amb si mateixa: la victòria és seva i també del PSOE, que sempre comptarà amb la fidelitat de la divisió andalusa encara que fins fa poc s’especulés amb la possibilitat d’una escissió del grup socialista al Congrés. A mitjà termini la trama no variarà: es tracta d’esbrinar si Ferraz ha sentenciat definitivament la de Triana, que té davant seu l’oportunitat d’emular el seu enemic sobrevivint en condicions extremes. En l’aire, en tot cas, plana un dubte: ¿Sánchez seguirà la línia argumental que va acabar amb Mariano Rajoy si l’auditoria del PP i Cs descobreix un escàndol gegantí? ¿Demanarà llavors la dimissió de Susana Díaz?