El salt enrere de Sánchez al PSOE d’abans del 2017

MadridQuan Yolanda Díaz va rellevar Pablo Iglesias fa dos mesos no parava de dir que la legislatura començava de zero. Però el veritable reset al govern espanyol es va produir ahir amb una remodelació profundíssima de l’executiu amb què Pedro Sánchez busca enviar sobretot tres missatges: que el seu poder és omnipotent tant dins de la Moncloa com també al PSOE -prescindeix de tots els pesos pesants a l’executiu-, que cal posar ja en marxa l’engranatge electoral per a les eleccions generals del 2023 perquè l’amenaça del PP i Vox és real, i que gairebé un lustre després ha aconseguit superar el trauma de la guerra civil que es va viure a Ferraz.

El nou govern també hauria pogut ser designat el 2016 si Sánchez hagués aconseguit arribar a la Moncloa en lloc de patir el cop d’estat de Susana Díaz que el va obligar a renéixer de les centres el 2017 de la mà d’un reduït grup de viatge que l’ha acompanyat fins ara. Amb l’adeu polític de la líder socialista andalusa -encara que s’estigui produint en diferit- Sánchez ha decidit, finalment, emancipar-se d’aquell passat. Acaba l’etapa així de José Luis Ábalos com a ministre i secretari d’organització, però sobretot de Carmen Calvo com la segona cara de més pes a l’executiu espanyol. I hi aterren, en canvi, figures que semblaven amortitzades, com Óscar López, amic personal de Sánchez i exsecretari d’organització del PSOE, que en el seu moment va decidir prendre partit per Díaz en la pugna interna al partit. Igual que la nova portaveu de l’executiu, Isabel Rodríguez.

Sánchez es cobra també la factura política dels indults amb la fi del mandat del fins ara ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, obligat a fer un pas enrere quan de portes endins sempre havia discrepat de l’estratègia del president espanyol; i sobretot de Miquel Iceta, que, a més de Calvo i Ábalos, ha abanderat la pedagogia socialista amb la mesura de gràcia, i ara ni tan sols tutelarà la pròxima reunió de la Comissió Bilateral i de la taula de diàleg. Sánchez torna a fer-lo servir de comodí ni set mesos després d’haver arribat al càrrec i li deixa un ministeri maleït des del 2018: primer amb Màxim Huerta, que el va haver de deixar de forma llampec, i després amb José Manuel Rodríguez Uribes, que va convertir-se en la quota obligada del PSOE madrileny, però que no ha aconseguit tenir un perfil destacat.

L’adeu d’Iván Redondo és potser la decisió que explica millor el canvi de Sánchez a la meitat de la legislatura. Sota la consigna d’un rejoveniment i més pes de dones, el que està fent sobretot el president espanyol és greixar la maquinària electoral del PSOE i col·locar totes les peces per sortir encara més reforçat, si és possible, del congrés que celebrarà el partit a l’octubre. Però alhora la decisió demostra una debilitat: tot i superar les ferides del 2016, Sánchez continua patint per una traïció en qualsevol moment i no vol que ningú li faci ombra.