Un segle amb molts desencontres
La voluntat d’autogovern de Catalunya sempre ha xocat amb l’afany centralitzador de Madrid
BarcelonaLluís Llach va començar a cantar “Si estirem tots, ella caurà. [...] Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar” l’any 1968, però L’estaca podria ser la banda sonora de molts episodis històrics dels segles XX i XXI. La pugna entre una Catalunya que vol més autogovern i un estat espanyol que malda per centralitzar el poder a Madrid ha tingut molts alts i baixos. En el passat, la repressió contra Catalunya es va produir sobretot en aquelles etapes en què les llibertats democràtiques a Espanya van ser abolides o limitades. I la majoria d’intents d’augmentar l’autogovern -el penúltim, l’Estatut del 2006, que va ser molt retallat- s’han trobat amb el pas mig barrat. Com va escriure el desaparegut politòleg Miquel Caminal: “Catalunya i Espanya conviuen, però no encaixen”.
El separatista és Madrid
El Memorial de Greuges i la indiferència d’Alfons XII
Cinc anys després del Primer Congrés Catalanista, que es va celebrar el 1880, una comissió heterogènia de personalitats -hi havia el dramaturg Àngel Guimerà, el poeta Jacint Verdaguer i el polític i periodista Valentí Almirall- van presentar a Alfons XII el Memorial de Greuges. Els catalans es van adreçar al rei Borbó amb aquestes paraules: “ V. M. se digne fijar su atención en las desgracias que sobre nuestro país viene acumulando la política centralista y unificadora de los partidos políticos de España ”. Alfons XII va fer cas omís de les demandes dels catalans. Un indignat Guimerà escrivia que els separatistes no eren els catalans: “Els separatistes són els que des del centre d’Espanya, en la premsa i en el govern, befen i maltracten Catalunya”. A principis del segle XX, va arribar la repressió amb la llei de jurisdiccions, que reservava a les autoritats militars les “ofenses a la pàtria”.
Van enviar a Catalunya els militars que havien estat a la campanya de Cuba i havien perdut les colònies: “Percebien Catalunya com si fos una segona Cuba i qualsevol cosa que anés contra la unitat d’Espanya els posava molt nerviosos”, afirma l’historiador Joan Esculies. Els militars, a la publicació La Correspondencia Militar, afirmaven: “ El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con los paliativos i pactos, sino por hierro y por el fuego ”.
Boicot als catalans
La Mancomunitat, el primer intent d’estructura d’estat
El 6 d’abril del 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya. Qualsevol regió d’Espanya podia fer-ho, segons el decret aprovat pel govern espanyol el desembre del 1913, però Catalunya va ser l’única que va fer el pas. “Madrid mai ha volgut una relació bilateral amb Catalunya, per això sempre ha impulsat l’autonomia de les regions, per diluir-la”, argumenta Esculies. La Mancomunitat, entre moltes altres coses, volia la cooficialitat de la llengua catalana, però el president espanyol, el comte de Romanones, va dir que “mai” faria aquesta concessió perquè la llengua catalana era “un emblema polític”. El juny del 1916 es va començar a plantejar l’autonomia política i Madrid s’ho va prendre com una deslleialtat. Romanones va dir: “ No podía ni debía admitir diálogo ”. Hi va haver intents, tots frustrats, d’aconseguir el reconeixement internacional. Des de Madrid es va iniciar una campanya de boicot als productes catalans.
Gassol perd la melena
La República Catalana de Francesc Macià
El 14 d’abril del 1931 Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, va proclamar des del balcó de la Generalitat “la República Catalana”: “A l’espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica”. Això, però, no va agradar al govern provisional espanyol de la República i tres dies després la República Catalana va ser rebatejada amb el nom de “Generalitat de Catalunya”. El 9 de setembre del 1932 es va aprovar un Estatut d’Autonomia amb múltiples retallades i prevencions. Però no va agradar a molta gent. El Imperial titulava en portada “ Antes que el Estatuto la Guerra Civil ”. Quan Ventura Gassol va anar a Madrid per debatre l’Estatut de Catalunya a les Corts, el van agredir a l’hotel on s’allotjava i li van tallar els cabells a la força per humiliar-lo. Poc temps després, el 6 d’octubre del 1934, Companys proclamava l’Estat Català i va ser detingut i tancat a la presó. “El moment històric en què Catalunya té més autogovern és durant la Guerra Civil”, afirma l’historiador Francesc Vilanova. “Té el control de les fronteres, de l’ordre públic, dels bancs, la gestió de l’aeroport... recull tot el que el govern central ha abandonat”, afegeix Vilanova. Franco, quan va guanyar la Guerra Civil, va deixar clar que el seu “deure” era acabar d’una vegada per totes i per sempre amb el separatisme i el catalanisme.
Tejero i la Loapa
La por a una ofensiva “brutal” contra les autonomies
La llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic, més coneguda com a Loapa, es va aprovar, el 30 de juny del 1982, mesos després del cop d’estat de Tejero. La nova llei, aprovada amb un pacte entre el PSOE i la UCD, preveia que les competències es transferirien progressivament i s’equiparien totes les comunitats autònomes. CiU i el PNB s’hi van oposar i van presentar un recurs d’inconstitucionalitat perquè limitaria els Estatuts. El TC va declarar 14 dels 38 articles constitucionals. El socialista Ernest Lluch va defensar la Loapa: “Venia una ofensiva brutal contra les autonomies i presentar una llei d’ordenació del desenvolupament autonòmic va ser una defensa”, va dir.
L’última decepció
Les promeses incomplertes i la retallada de l’Estatut del 2006
Després dels projectes d’Estatut del 1919, el 1932 i el 1979, va arribar l’Estatut del 2006, que va implicar tot el catalanisme i era una resposta a les invasions competencials de l’Estat, la insuficiència financera i el greuge fiscal. Quan Zapatero va guanyar les eleccions el 2004, es va comprometre a respectar la proposta de reforma del Parlament de Catalunya. “El PSOE només volia una reforma cosmètica i el PP volia una contrareforma espanyolista de traç groller”, va escriure Caminal a L’Avenç. L’Estatut finalment va ser aprovat amb considerables retallades. “Els populars van utilitzar el tema català per destrossar el govern de Zapatero”, diu Vilanova. “Ha de canviar encara la cultura política en sentit democràtic, plural i federal. Les reformes dels Estatuts seran positives i útils però no poden substituir la reforma constitucional”, va escriure Caminal.