Jaume Asens: "Seria positiu que un líder estatal interlocutés directament amb Puigdemont a Bèlgica"

BarcelonaJaume Asens (Barcelona, 1972) està més còmode des que no ocupa cap càrrec orgànic i actua per delegació directa de Yolanda Díaz. La seva missió és fer de pont amb Junts.

Com se l’ha de presentar, a vostè?

— És una bona pregunta. Ara mateix soc un militant de base, sense càrrec i sense sou, amb l’encàrrec de la vicepresidenta del govern espanyol, Yolanda Díaz, d’intentar arribar a un acord d’investidura. Això vol dir que entre les meves funcions hi ha interlocutar amb ERC, Junts, Bildu i el PNB.

Digui’m la veritat: vostè s’esperava el resultat electoral?

— Era una aritmètica electoral possible. De fet, Toni Comín, que és amic meu, portava dies dient-me que es produiria aquest resultat...

Vostè la nit del 23 de juliol estava fora de la política. 

— La veritat és que tot va canviar l’endemà. Es va començar a parlar de la via Asens i vaig rebre una trucada de la vicepresidenta.

Quan vostè parla amb aquests actors en nom de qui ho fa?

— Parlo en nom de Yolanda Díaz. Tinc un mandat de la vicepresidenta. El fet que ho fes públic té inconvenients però també avantatges. Un dels avantatges és que tothom sap que quan agafo el telèfon i truco estic parlant amb una certa autoritat. Això facilita les coses perquè no haig de donar explicacions i fa que la meva feina, ara mateix, sigui molt més fàcil.

¿Vostè sap què pensa Díaz sobre tots els temes?

— Parlo cada dia amb ella.

Vostè té bona relació personal amb persones de l’entorn de Carles Puigdemont com Toni Comín o Gonzalo Boye, però quina és la seva relació amb ell?

— Sempre ha sigut una bona relació, de confiança, que ve de lluny, fins i tot d’abans del 2017, quan jo era tinent d’alcalde, que ja havia tingut alguna reunió amb ell a Palau. I sempre hem tingut una comunicació fluïda. L’anterior legislatura ja havíem parlat moltes vegades. Sempre he estat en contacte permanent amb ell.

Ell ha volgut deixar clar que la negociació encara no ha començat, però quin és el clima ara mateix?

— S’estan fixant les bases per a la negociació, estem en una fase preliminar. El repte ara és posar-nos d’acord en què volem per després consensuar com ho volem fer. Cal demanar a la gent que tingui paciència. Ara, sobretot, estem fixant les bases d’una relació de confiança sobre la base del reconeixement de la legitimitat de l’altre, cosa important venint d’on venim. I veig flexibilitat per part de totes dues bandes.

Com valora el gir de Junts, que fins ara havia estat molt crític amb la via negociadora d’ERC?

— És positiu. I si no ha arribat abans és més responsabilitat del PSOE que de Junts. Les circumstàncies han canviat, però la disposició d’arribar a acords de Junts hi era. Crec que té raó el tuit que feia dijous Puigdemont quan deia que és ara que els venen a buscar. És veritat. Som en una fase on fins i tot el PP, i és una bona notícia, ha dit que Junts és un partit vàlid amb el qual s’ha de parlar.

Reconèixer Junts és reconèixer la figura de Puigdemont, no?

— Exacte. I, per tant, seria un gest de distensió i normalització cap a Junts que hi hagués una interlocució directa amb el president a Bèlgica. Si és un interlocutor legítim, també és el seu líder democràtic.

Què vol dir, que algun líder estatal anés a Waterloo?

— Algun dia sí. Seria positiu que s’hi anés directament a interlocutar. Cap líder estatal ha estat amb Puigdemont, mentre que Sánchez i Junqueras es van veure al Congrés. 

Com valora aquest primer acord de la mesa del Congrés? 

— Aquest acord convida a l’optimisme. L’autorització de l’ús de les llengües cooficials és una fita històrica que no s’havia aconseguit ni a la Primera República, ni a la Segona República, ni a la Transició. És un pas important a l’hora d’apropar-nos al reconeixement plurinacional i plurilingüístic de l’estat espanyol. Crec que queda molt per fer, evidentment, i la proposta d’Urkullu, que va en aquesta línia, em sembla positiva.

La veu viable?

— Té límits. La proposta d’Urkullu no planteja una reforma de la Constitució perquè ara mateix no hi ha la majoria suficient. Però sí que es pot avançar a través de l’aprovació de lleis orgàniques.

¿Li preocupa que la competència entre Junts i ERC pugui fer descarrilar un acord?

— Sí que em preocupa. Crec que pel bé del país haurien de tenir una millor relació i haurien d’anar més coordinats. L’interès general ha d’estar per sobre del tacticisme partidista. Tots hem de fer un esforç. No podem desaprofitar l’oportunitat històrica i, si ho fem, tornem a la paràlisi, tornem a l’statu quo. Hi ha qui de vegades planteja un tot o res que en realitat els converteix en aliats involuntaris de l’statu quo. 

I davant d’això, ¿el primer pas seria una llei d’amnistia?

— És una de les fórmules. Jo crec que és una fórmula que podria servir per posar el comptador a zero, per passar pàgina d’una sèrie d’esdeveniments que no s’haurien d’haver produït.

¿I veu el PSOE obert a explorar aquesta via de l’amnistia?

— Crec que sí. El PSOE de Pedro Sánchez no és el mateix que el de Felipe González, el PSOE de Pedro Sánchez és més valent. I ho va demostrar a la legislatura passada. Jo a l’inici tenia molts dubtes sobre si Sánchez s’atreviria amb els indults i la sedició. I crec que aquesta legislatura, si avancem en aquesta direcció, la dreta intentarà enfangar molt el camp de joc i inundarà de tones de mentides l’opinió pública. I acusarà Sánchez de traïdor, un clàssic de la dreta.

Fins fa ben poc semblava que l’amnistia era tabú.

— Va ser tabú en l’anterior legislatura, però al Congrés ja s’ha debatut sobre amnistia, en el passat. El que ha sigut tabú ha sigut una amnistia vinculada a Catalunya. De fet, negar que l’amnistia sigui democràtica és el mateix que negar la legitimitat democràtica del règim del 78, que neix d’una amnistia. I és evident que si el constituent l’hagués volgut prohibir, ho hauria fet. De fet, tot aquest debat és molt gratuït perquè l’òrgan que ha d’interpretar la Constitució ja ha dit que l’amnistia té encaix constitucional; si no, no podria haver-hi la llei d’amnistia del 77.

La qüestió és delimitar un perímetre sobre qui se’n beneficiaria.

— S’han de distingir els casos penals dels administratius. Òmnium té més o menys uns 500 casos penals registrats. Però en tot cas, el debat encara no ha començat.

Igualment, l’amnistia no resoldria el problema català com a tal. 

— Jo crec que per desbloquejar el conflicte polític a Catalunya el primer pas és abordar la desjudicialització i, a partir d’aquí, podem seguir superant etapes. En algun moment haurem de caminar cap al reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. I evidentment, en algun moment això s’ha de resoldre a les urnes. Quan? Després que hi hagi un reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. És un requisit previ.

Li demano un pronòstic. Hi haurà investidura o no?

— Jo crec que la negociació serà llarga, lenta, complexa, amb moments de dificultat, però soc optimista. S’ha obert una finestra d’esperança i tenim l’obligació política i moral de defensar-la. I em sembla que tots els actors, almenys per l’experiència que estic tenint jo de diàleg amb ells, en són molt conscients, sobretot també del que hi ha a l'altra banda, que és PP i Vox.