L'auge de l'extrema dreta

Serveix el cordó sanitari a l’extrema dreta?

Se'ls veti o no, els experts avisen que no es pot deixar el debat sobre immigració i seguretat només en mans dels ultres

Ignacio Garriga i la Sílvia Orriols.
4 min

BarcelonaEn la legislatura que ara acaba, el cordó sanitari a Vox ha evitat que poguessin presentar ni pactar cap iniciativa legislativa al Parlament i ha dut el Govern a excloure'ls de cimeres sobre temes que han marcat la legislatura, com la sequera o la gestió dels mals resultats a les proves PISA. Ara bé, això no ha impedit que Vox hagi revalidat a les urnes els seus 11 diputats ni que hagi entrat a la cambra catalana un segon partit d'extrema dreta: es tracta d'Aliança Catalana, que irromp al Parlament amb dos escons després d'aconseguir una primera alcaldia a Ripoll i liderar temporalment la de Ribera d’Ondara, dos municipis on el cordó sanitari a l'extrema dreta independentista va fracassar per falta d'acord entre els grups municipals que hi podien plantar cara. Però és aquesta una bona estratègia per evitar que els ultres avancin a les institucions?

El veto a l'extrema dreta ha tingut resultats desiguals als parlaments on s'aplica: a Alemanya i a França, on estan fermament implantats, han permès mantenir els ultres apartats del govern, però no de les institucions; a Grècia, en canvi, Alba Daurada va passar de ser tercera força política el 2015 a quedar fora del Parlament el 2019 arran de la pressió política contra el partit i els delictes de sang en què es va veure involucrat. I a Catalunya? Tot i que no és una posició unànime, la majoria d’experts consultats per l’ARA consideren que els cordons sanitaris són necessaris per evitar la normalització dels discursos que posen en la diana col·lectius concrets, com els immigrants o les persones de religió musulmana, i que afecten la convivència i poden incitar a cometre delictes d'odi.

La fórmula es manté al Parlament

De moment, el cordó sanitari és la fórmula que han optat per repetir els partits catalans amb representació parlamentària (menys el PP), que en campanya van firmar un compromís per no pactar ni acceptar els vots de l'extrema dreta, espanyolista o independentista. Més enllà d'iniciatives com aquesta, on sí coincideixen tots els experts és en la necessitat de no deixar el debat de temes com la immigració, les ocupacions, la seguretat o la preservació de l’espai públic en mans d’aquests partits. El risc, alerten, és que els votants percebin que són els únics que s’atreveixen a parlar-ne i assumeixin la seva agenda.

"Però més enllà de la utilitat, també hi ha una qüestió ètica", explica el catedràtic de ciència política de la UB Joan Anton Mellón, que alerta del perill de no frenar discursos que van en contra dels drets humans i que, tot i acceptar formalment els règims democràtics, "volen buidar-los de contingut". Tot i així, el cordó sanitari per si sol no és suficient –sosté– perquè no va a l’arrel dels problemes socials que l’extrema dreta instrumentalitza per pescar vots. L’expert, coautor del llibre La nostalgia fascista del futuro, defensa treballar en un concepte de "nacionalitats compartides" davant d’un ultranacionalisme que propugna que certes identitats culturals són superiors a les altres.

Hi coincideix el també catedràtic de ciència política de la Universitat de Girona Salvador Martí, que alerta que una cosa és evitar que "s’amplifiqui" la veu d'aquests partits i l’altra silenciar els debats que plantegen. "Els partits de dretes i d’esquerres n’han de parlar des d’una perspectiva que no sigui ni punitiva ni populista, i no fer deixament de funcions", subratlla. També troba a faltar pedagogia sobre la immigració, necessària per al manteniment del sistema econòmic i el de pensions davant la baixa natalitat a Catalunya. En aquest sentit, creu que cal un "canvi de xip" perquè la societat catalana deixi de percebre aquesta qüestió amb una "por" que "té poc a veure amb la realitat".

El risc d’incoherència

El risc que l’aprovació social al cordó sanitari es debiliti apareix quan "es veta l’extrema dreta però se n’assimila el discurs", afirma el director del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials i professor de la UPF, Jordi Mir. El flirteig d'alguns alcaldes de Junts amb les tesis d’Aliança Catalana vinculant immigració i delinqüència o el discurs d’Alberto Núñez Feijóo acusant la immigració irregular de ser responsable de les ocupacions en són exemples, però també se’n poden trobar d’anteriors a l’esclat de l’onada reaccionària a Europa. "Duran i Lleida es va presentar a unes eleccions dient que a Catalunya no hi cabia tothom. La gent pot no entendre el cordó sanitari quan els partits són incoherents", apunta Mir. I això, subratlla, afavoreix discursos victimistes per part dels partits ultres.

Però també hi ha qui defensa que, un cop dins de les institucions, aïllar aquests partits no és aconsellable. "Han arribat per quedar-se i la seva presència respon a un vot tan legítim com qualsevol altre", remarca el catedràtic d’història contemporània de la Universitat Rovira i Virgili Joan Maria Thomàs, que creu que cal diferenciar el "feixisme històric" i els partits com Aliança Catalana o Vox, que inscriu dins dels moviments populistes de "nova extrema dreta" que proposen solucions irrealitzables per a problemes complexos. Davant d’aquest fenomen, l’expert rebutja vetos o cordons sanitaris. Creu que cal debatre-hi i, sobretot, reaccionar "resolent problemes" en lloc d'ignorar-los. "Aïllar-los no serveix per a res", manté.

stats