El sobiranisme a les Balears, “més visible” gràcies al Procés

PalmaL’independentisme a Mallorca i a les Illes Balears ha estat un moviment social i polític menys potent que el seu homòleg a Catalunya. Des de la clandestinitat en la llarga nit franquista fins a l’actualitat, els col·lectius i les persones explícitament independentistes o, de manera més àmplia, properes als camps del nacionalisme i el sobiranisme s’han organitzat i mobilitzat tenint sovint en compte la situació del Principat. Avui mateix, l’Obra Cultural Balear organitza un sopar amb els familiars dels presos polítics catalans, tots ells aglutinats en l’Associació Catalana de Drets Civils.

Nascuts en franquisme

Durant la dictadura va néixer l’Obra Cultural Balear, una entitat agermanada amb Òmnium Cultural i amb Acció Cultural del País Valencià. Tot i que mai s’ha definit com a independentista, ha mantingut una intensa activitat cívica i associativa emparada en el lema ‘Llengua, cultura, país’. Entre els seus socis i dirigents, l’ideal independentista ha estat ben present al llarg de les dècades, però també ha aconseguit una àmplia transversalitat i ha tingut entre els seus socis membres de famílies polítiques més allunyades, com el Partit Socialista i, en determinades èpoques, l’ala més regionalista del Partit Popular.

El 1976 es fundà també el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, el PSAN. Aquesta fou la primera organització estrictament independentista que aparegué a Mallorca, tal com explica l’historiador i autor del llibre L’independentisme a les Illes Balears, Miquel Amengual.

Amengual recorda que quan l’embrionari PSI, fundat el mateix any, es va convertir en el Partit Socialista de Mallorca i va marcar distàncies amb el PSOE, alguns militants del PSAN varen decidir incorporar-s’hi. És el cas, entre d’altres, de Pere Sampol, que seria conseller i senador pel PSM. Des d’aleshores, l’independentisme tant social com polític ha tingut una presència més aviat erràtica i no majoritària.

“L’independentisme no ha aconseguit rompre la barrera de més o menys el 8% del suport social”, explica Miquel Amengual. Tot i això, el pensament nacionalista i sobiranista ha tingut cert impacte social i mediàtic, i ha condicionat en certa manera la política mallorquina.

Els darrers anys

Els darrers anys, els partits i organitzacions explícitament independentistes han continuat tenint un impacte més aviat tímid en l’àmbit polític. Sobirania per les Illes (SI), impulsada per Esquerra Republicana i diversos independents, fou la candidatura independentista en les darreres eleccions al Senat i al Congrés, que tingueren lloc el juny del 2016. La llista va obtenir menys de 8.000 vots, tot i que MÉS per Mallorca, el partit hereu del PSM, s’hi presentava en coalició electoral amb Podem. Així mateix, cal tenir en compte que MÉS per Mallorca participa dels govern de la majoria d’institucions de les Balears després de les darreres eleccions autonòmiques de l’any 2015 i que els regionalistes d’El Pi -que també inclouen elements sobiranistes d’un perfil més liberal- varen obtenir tres diputats al Parlament i tres consellers insulars.

A més a més, l’octubre del 2014 es fundà l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM), una entitat germana de l’Assemblea Nacional Catalana. Per altra banda, Amengual destaca que també cal tenir en compte la participació d’elements independentistes i sobiranistes en altres tipus de moviments socials: “Els moviments ecologista o de defensa de l’escola d’aquests darrers anys no són moviments independentsites, però hi ha participat i els ha impulsat una part important del sobiranisme”, diu. En aquest sentit, cal destacar les mobilitzacions contra algunes mesures del Govern de José Ramón Bauzá (PP), com l’aplicació del model trilingüe a l’escola a través del TIL, contra la Llei de símbols o contra la modificació de la Llei de funció pública.

L’Esquerra Independentista

Les organitzacions de l’Esquerra Independentista (EI) han mantingut viva la presència de grups independentsites a les Balears des de la desaparició del PSAN. Organitzacions com el Moviment en Defensa de la Terra, Maulets, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i, més recentment, Arran han fet accions, xerrades, concerts i campanyes durant dècades i han participat.

A banda de l’EI, que s’organitza de manera més o menys uniforme a tots els territoris de parla catalana, a l’Arxipèlag han conviscut tradicionalment organitzacions estrictament balears o de cadascuna de les illes, com el PSM i Joves de Mallorca per la Llengua, amb altres que s’estenien per tots els Països Catalans, com Esquerra Republicana i el mateix PSAN.

En aquest sentit, Catalunya ha funcionat tradicionalment com un referent polític i cultural per al sobiranisme illenc, que en alguns casos ha arribat fins i tot a un cert grau de mimetisme.

Segons valora Amengual, l’actual procés català ha contribuït a fer “més visible” l’independentisme i el sobiranisme mallorquins, però dubta que hagi servit per atreure més suport social.

El món independentista i sobiranista en general, tant a Mallorca com a la resta dels Països Catalans, s’han mantingut vius i han assolit certes quotes de penetració a la societat gràcies a la música i a les festes populars. “Sense la música no seríem aquí”, destaca l’historiador Miquel Amengual, que recorda grups mallorquins com Al-Mayurqa i Oprimits. “El sol fet d’escoltar música i sortir de festa ja era un canvi, i a més s’ha de tenir en compte que grups de rock català com Els Pets eren netament independentistes”, afegeix. En aquest àmbit, l’entitat Joves de Mallorca per la Llengua ha tingut un important paper organitzant activitats com els Correllengua i els Acampallengua, que fomentaven l’oci i la música en la llengua pròpia.

Manera

El precedent més clar d’accions de solidaritat amb els presos, com el sopar d’avui, són les activitats organitzades pel Comitè de Solidaritat amb Macià Manera, creat el 1990. Manera fou detingut el 1989 i acusat de ser membre de Terra Lliure, que aquell mateix any havia fet esclatar dos artefactes a Palma i a Portocristo. El montuïrer, picapedrer de professió, va denunciar tortures, que els agents de policia varen negar.

El 1990, els crits de “No hi som tots, falta en Macià” varen animar una manifestació del 31 de desembre en què participà més gent que altres anys.