Pablo Simón: "Tant és com de fort o feble estigui el PSIB, si després els seus socis no tenen capacitat suficient per sumar"

PalmaEl politòleg Pablo Simón visita Mallorca entre l'11 i el 13 de juliol per participar en el curs organitzat per la UNED anomenat 'Guerres, negacionismes i punyalades per l'esquena: ètica, política i comunicació'. Simón sosté que la pandèmia i els mitjans han ajudat a fer aflorar les teories conspiranoiques i un context polaritzador, que ha facilitat també l'entrada de l'extrema dreta a les institucions. En l'àmbit balear, detalla que el Govern actual només es reeditarà si el PSIB no creix a costa dels socis minoritaris, ja que "al PP no existeix la lògica d'un cordó sanitari a Vox". A més, posa el focus en la complexitat d'articular la plataforma Sumar de Yolanda Díaz amb vista als pròxims comicis autonòmics i generals, i amb unes esquerres que sofreixen el que anomena la síndrome de l'eriçó: "Necessiten estar prou enganxats per donar-se calor, però no tan enganxats per punxar-se".

Veniu a fer una xerrada que té a veure amb teories de la conspiració i les dinàmiques actuals dels mitjans, entre altres aspectes.

— El covid ha estat un moment per expandir les teories de la conspiració. La qüestió fonamental és la idea de fins a quin punt s'han trencat alguns elements bàsics a l'opinió pública, sobretot el que té a veure amb el consens il·lustrat. Hi ha dos factors que des de la Revolució Francesa tenen una influència en com dialoguem a l'opinió pública. D'una banda, l'empirisme, molt vinculat a la idea que els fets tenen un valor, i es trenca com es veu amb l'emergència de fake news. L'exemple recent amb el vídeo d'Irene Montero, clarament fals i reproduït en mitjans generalistes, mostra que no és un fet només present a les xarxes socials. D'altra banda, hi ha l'assumpció que en el debat públic ens hem d'expressar en termes de raonabilitat, cercant el consens apel·lant a aquests fets, i això també s'ha trencat. L'orientació dels principals mitjans i partits occidentals fa que migrem a un pluralisme polaritzat, amb un biaix i sense ponts entre opinions diverses.

Com definiríeu la història espanyola dels darrers cinc anys, des de la moció de censura cap endavant?

— Els darrers cinc anys vivim una lògica de desinstitucionalització. Des del 2014 s'ha trencat l'equilibri en la política a l'eix esquerra-dreta i al territorial, i s'ha manifestat amb l'emergència de partits nous, fragmentació, dificultats per governar, tensions territorials centralistes, independentistes o ara regionalistes... Això recorda que Spain is not different. Aquesta lògica es mostra a tot Occident. Ja ens hem anivellat a Europa; que tinguem un partit d'extrema dreta ens recorda que som europeus, ja que al continent, menys a Irlanda i Malta, tots els països hi tenen un partit d’extrema dreta. Es viu una crisi sistemàtica a tot Occident.

Les Balears i el País Valencià són les úniques autonomies que tenen al seu Executiu alguns d'aquests 'nous partits', concretament Unides Podem. La deriva electoral del partit es podrà traslladar a les pròximes eleccions autonòmiques?

— És el gran dubte. Divendres es va presentar Sumar, la plataforma de Yolanda Díaz, i ella haurà de veure com articula una marca competitiva amb vista a les pròximes eleccions, que seran les fonamentals per a ella. A les generals hi ha la variable dels partits nacionalistes i independentistes, però a les autonòmiques en molts casos són purament blocs d'esquerra i dreta. A les Balears és així, tant és com de fort o feble estigui el PSIB, si després els seus socis no tenen capacitat suficient per sumar. Si MÉS per Mallorca i UP no obtenen un bon resultat, no es podrà reeditar el Govern actual, ja que al PP no existeix la lògica d'un cordó sanitari a Vox.

Quin és el paper de Yolanda Díaz?

— Díaz té el repte de transformar el seu capital de popularitat, ja que és la ministra més ben valorada, l'única oportunitat d'UP, i que expandeixi les expectatives electorals de Podem, que ha acabat, paradoxalment, en allò que va venir a construir. En teoria, venien a escombrar una IU subalterna al PSOE i ha acabat depenent de l'organització d'IU. És un desafiament, ja que articular la plataforma i la part orgànica serà complex, a més que a molts llocs ja hi ha partits preexistents. És la complicació de les sumes i la paradoxa de les esquerres. Tenen la síndrome de l'eriçó: necessiten estar prou enganxats per donar-se calor, però no tan enganxats per punxar-se.

En comunitats com les Illes Balears, amb tres partits a l'esquerra, serà un equilibri encara més complex.

— Efectivament, sobretot perquè hi ha una dimensió clau. Díaz té una visió més àmplia, venint de Galícia, però Podem, amb Pablo Iglesias al capdavant, ha tingut una visió més monolítica del que és la plurinacionalitat, ja que fora de Catalunya i Euskadi no entenia els matisos d'altres comunitats. S'haurà de veure si hi ha prou massa crítica per sumar. Si no, es repetirà el que ha passat a Andalusia. Aquesta comunitat és com les Balears, amb un espai que es reivindica andalusista, però els votants no s'amalgamen fàcilment.

Parlàveu d'Andalusia. Les eleccions d'aquesta comunitat, a més de les de Madrid i Castella i Lleó, han reelegit presidents del PP, però també els gestors durant la pandèmia. Quin factor hi ha pesat més?

— La qüestió clau és que hi ha un reflux conservador, no cap a la dreta, sinó cap al poder, l'estabilitat, la seguretat. Ho pot encarnar qui estigui al poder. També hi ha un altre element important, i és que la gestió de la pandèmia ha estat en termes de responsabilitat política per carregar el govern d'Espanya, no l'autonòmic, i la prova evident és que hem vist models de gestió totalment diferents, però n'han sortit beneficiats els qui eren a l'executiu autonòmic.

Es pot donar a les pròximes eleccions autonòmiques o ja queda massa lluny?

— No té per què. Es pot mantenir. A les Balears Francina Armengol és la política més popular, la més coneguda i té números de millorar els resultats, però no n'hi ha prou per governar, ja que la suma pot no bastar i depèn dels teus socis. Si Armengol millora els seus números a costa de MÉS o el que quedi de Podem, i després en queda fora... pot succeir-li com a Susana Díaz a Andalusia, que sent primera força, va ser primera força de l'oposició.

S'ha perdut la por de Vox?

— Clarament. El moment amb més nivells de rebuig a Vox, fins i tot en els votants de dretes, era l'època del 2018 i el 2019, fins a la repetició electoral. Els factors que l’han desdiabolitzat han estat les polítiques de pactes, amb una dreta que ha normalitzat negociar amb Vox per arribar a governar. A més, que l'esquerra hagi utilitzat la carta de la por de Vox ha generat un efecte vacuna: Vox hi és, dona suport parlamentari o cogoverna, i no ha passat res, ja que no ha caigut el món, no s'han trencat els consensos bàsics. En el fons, no és una fogonada, una llampada, sinó que és la lògica de la granota a l’olla. Poses una granota en una olla bullent i salta, però si vas pujant a poc a poc la temperatura, la granota no es mou, i a poc a poc s'asfixia i mor. La perversió del sistema democràtic és així, gradualment.

Hi ha un canvi al PP amb l'entrada d'Alberto Núñez Feijóo?

— Sí, ho hem vist. El canvi ha tingut lloc en diverses direccions. Feijóo està més alineat amb el signe dels temps, és més gestor, més seriós, és un clima favorable.

I més autonomista?

— N'hi ha una part, però el PP intenta no parlar-ne, ja que pot ser més divisiu entre el seu votant. No és un tema interessant, vol parlar de gestió amb la idea ‘rajoyana’ que el govern es trenqués amb la crisi econòmica. Ho hem vist a les enquestes, pel fet que el PP hegemonitza el vot de centre, cosa que no passava fa dos anys. El PP ja expandeix la seva capacitat de creixement més enllà de la dreta. A més, l'absorció del votant de Cs és pràcticament total, però el PP té una cosa peculiar: guanya vots i ho fa on ho ha de fer.

A què us referiu?

— El PP és molt més competitiu a les províncies de l'interior d'Espanya, ja que l'eix territorial i el d'esquerra-dreta s'hi superposen més. L'esquerra competeix millor en tots els territoris plurinacionals i l'ajuda, a l'esquerra, a ser l'únic que pot dialogar amb els nacionalistes i els independentistes. Bascos i catalans només pactarien amb un govern d'esquerres, però la paradoxa és que allà on hi ha més nacionalisme espanyol és on el PP és més competitiu i, en ser així, el retorn que tens en escons és més gran. Si avui empaten en vots el PSOE i el PP, els populars tenen més escons. El PP, a Andalusia, competeix contra l'esquerra, però el PSOE a Catalunya competeix amb el PP i amb els que podrien ser els seus socis després al Parlament. Encara que el PSOE creixi, ho fa restant força als seus socis potencials, no al bloc contrari, per la qual cosa hi ha un desequilibri. O es gira més cap a les províncies d'interior o el PSOE ho tindrà complicat.

Feijóo ha cercat el cara a cara amb Pedro Sánchez al Senat, però la líder del PP balear, Marga Prohens, no té un espai de confrontació amb Armengol. Quina estratègia beneficia més?

— És una cosa neutra. Les cambres parlamentàries només serveixen per a aquest minut que es colen als informatius amb una picabaralla. Em va sorprendre la decisió de Feijóo d'anar al Senat, ja que controles millor el missatge donant una entrevista a un mitjà de comunicació que anant a confrontar el Senat. El problema del PP balear és el baix grau de coneixement de qui n'és la líder política, una cosa molt problemàtica per a qualsevol líder, ja que la clau personalista és important a mesura que s'acosten les eleccions autonòmiques. Si ningú no sap ni qui és la líder del PP, és més complicat transversalitzar el seu vot.

Per què Sánchez es fixa a enfortir l'espai que s'articuli al voltant de Díaz i no el d’Unides Podem? La marca d'Unides Podem s'ha acabat?

— La mateixa Díaz creu que la marca d'Unides Podem s'ha acabat. El consens és que Podem, com a concepte i marca, és tòxic, no eixampla suports i cal cercar altres fórmules alternatives per revitalitzar aquest espai, ja que hi ha molta desmobilització.

S'ha vist l'enèsima discussió a la coalició, per la despesa a l'àrea de Defensa.

— Ha estat Díaz, punt. No li han colat el crèdit extraordinari, ja que al llarg d'aquesta legislatura ha succeït almenys cinc vegades sense que s'aixequi la veu. A més, va a la comissió de secretaris i subsecretaris d'Estat, que fa l'índex del Consell de Ministres, i es fa el dijous. Aleshores, o ningú es va llegir els papers o varen voler detonar-ho, cosa que evidentment va succeir. A Díaz li interessa marcar perfil propi amb vista a la presentació de Sumar. Veiem ara aquest joc, i té sentit, ja que a mesura que s'exhaureixi la legislatura intentaran mostrar més diferències per fer veure que són partits diferents.

El govern aguantarà?

— No se sap. Pens que s'arribarà al final de la legislatura, però amb aquest govern no és clar. Pot ser un executiu en solitari del PSOE, no ho descartaria.

Per iniciativa socialista o de Podem?

— És la incògnita, aquí tothom interioritza que qui faci la primera passa i trenqui és qui perd. També és veritat que Díaz, sense ser al govern, no és ningú, encara que hi hagi sectors de Podem que apostin per la ruptura per marcar perfil propi. No és una especulació. La persona que més sap de política a Espanya és el diputat del Partit Nacionalista Basc Aitor Esteban, i si ell dubta del fet que l'executiu actual sigui el que arribi al final de la legislatura, és que hi ha fets que fan sospitar que les tensions aniran in crescendo. Després del Debat de política general de l'Estat de la nació hi ha vacances, i a la tornada cal negociar pressupostos; és un moment crític, perquè la negociació serà del govern i, després, amb els socis.

Vist així, la coalició gaudeix de bona salut?

— Ha tingut una salut de ferro, ja que s'està trencant des que tinc ús de raó i ha aprovat tots els pressupostos i totes les lleis. És cert que ens acostem al moment crític, amb el final de la legislatura i l'any preelectoral, quan les tensions augmentaran a la màxima potència. També penso que és poc probable que hi hagi un avenç electoral per almenys dues raons. La primera és que tens incentius per intentar veure si passa alguna cosa que millori la situació econòmica, que ara mateix és dolenta. Hi ha una segona dimensió: la presidència europea. Sánchez té la impressió que pot guanyar estatus presidencial com va fer a la cimera de l'OTAN. El segon semestre del 2023, Espanya presideix la Unió Europea i pot ser un bon moment per marcar el perfil d'home d'estat, seriós i bon gestor. Si vas a eleccions ara, ho regalaries a Feijóo.