El TC defineix l’abast del 155: un recurs “excepcional” i “temporal”

BarcelonaL’article 155 de la Constitució és una “via d’últim recurs” que no es pot allargar en el temps de manera “indefinida”. Poc més d’un any després que s’aixequés la intervenció autonòmica a Catalunya, el Tribunal Constitucional (TC) fixa per primer cop jurisprudència sobre els límits en l’aplicació del que defineix com un instrument “excepcional, subsidiari i puntual” per actuar en una comunitat que “incompleixi la Constitució, l’Estatut i altres lleis o atempti greument contra l’interès general d’Espanya”. I aquest escenari és, a parer de l’alt tribunal, el que es va produir a Catalunya l’octubre del 2017, quan el Govern perseguia el “propòsit” de “trencar l’Estat”.

Tal com ja va avançar dimarts, el TC va aprovar per unanimitat desestimar la pràctica totalitat dels recursos d’inconstitucionalitat de Podem i el Parlament contra la inèdita aplicació del 155 aprovada fa dos anys al Senat, amb el suport del PP, el PSOE i Cs. Les dues sentències resultants, difoses divendres, no només avalen el procediment i les mesures que l’Estat va aplicar després de la DUI, sinó que estableixen l’abast que pot tenir l’ús del 155.

El tribunal tanca la porta a la possibilitat d’aplicar aquest article sense un límit “temporal”, tal com reclamen el PP i Cs, i tampoc avala que s’utilitzi per suprimir directament l’autonomia, com planteja Vox. “No hi ha lloc per a una suspensió general i permanent del règim d’autogovern [...], ja que es contravindria el dret a l’autonomia que la Constitució garanteix”, argumenten les sentències, els ponents de les quals són la vicepresidenta de l’alt tribunal, Encarnación Roca, i el magistrat Pedro González-Trevijano. Qui hauria d’establir, doncs, el temps d’una intervenció autonòmica? Segons el TC, correspon al Senat, a proposta de la Moncloa, en l’acord d’aplicació de l’article que es vota a la cambra. Sense prejudici, això sí, que les mesures que s’aprovin puguin ser objecte de “pròrroga o renovació” a sol·licitud de l’executiu central, afirma el Constitucional.

Els dos textos estableixen que, malgrat que el 155 és una via “d’últim recurs”, això no “ha d’implicar” que hagi d’anar precedit “d’altres procediments, administratius o jurisdiccionals”. Així, tot i que l’alt tribunal entén que la suspensió no es pot emprendre de manera “preventiva” per a “futurs incompliments”, i que només es pot iniciar “quan les vies generals o comunes de control hagin resultat insuficients”. També deixa la porta oberta a l’aplicació de l’article en cas que es “prevegi fonamentadament” que la resta de vies no serien suficients. Una afirmació que dona un marge de discrecionalitat a l’Estat per aplicar el 155 més ràpid davant de suposades vulneracions del marc legal.

Amb tot, el tribunal insisteix en la necessitat d’enviar un requeriment al govern autonòmic, i en aplicar el 155 només en cas que sigui desatès per l’executiu de la comunitat. Contràriament al que defensen els demandants, el Constitucional entén -tal com va fer el govern espanyol en el seu moment- que la resposta que Carles Puigdemont va donar al requeriment de l’executiu espanyol equival a haver “desatès” la petició de l’Estat d’acatar l’ordenament constitucional. Així, destaca que el text del president contenia “consideracions alienes al sentit del requeriment” i evitava respondre a la pregunta que li enviava el llavors líder espanyol, Mariano Rajoy, sobre si havia declarat la independència. Per al tribunal, les missives de Puigdemont, de les quals en destaca les referències al “mandat democràtic” de l’1-O per “declarar la independència”, no es poden interpretar com un acatament del requeriment malgrat la “suspensió” que el cap del Govern va fer de la declaració d’independència, amb la voluntat d’obrir el diàleg amb l’Estat.

En aquest sentit, el tribunal també rebutja el retret dels recurrents al govern espanyol, al qual acusen de no haver “considerat degudament les propostes de diàleg” que el president de la Generalitat va fer a Rajoy en resposta al requeriment. Per al Constitucional, aquestes al·legacions parteixen d’una “premissa que no es pot acceptar”: que aquest tràmit -el procediment necessari per aplicar el 155- es pogués fer servir com una via per a un “diàleg polític”. Les sentències avalen tant l’inici del procediment com les mesures en què el 155 es va concretar. Per tant, el TC defensa la destitució del Govern. Per als magistrats, l’executiu que va provocar una “greu crisi institucional” no podia ser el mateix encarregat de tornar a la legalitat. Així, troben justificat el “desplaçament extraordinari, excepcional i temporal de les seves funcions en òrgans estatals”. Rebutgen, per tant, les al·legacions dels demandants, que titllaven la mesura de desproporcionada.

El valor de les eleccions

El tribunal està d’acord, també, amb la dissolució del Parlament. “Cap poder pot pretendre situar-se sobre la norma fonamental”, diu en els escrits, en què destaca el paper de la cambra legislativa en els “fets” que van desencadenar l’aplicació del 155. A més, el TC posa en valor que la convocatòria d’eleccions del 21-D es va orientar “a la constitució d’una nova assemblea com més aviat millor” i avala també l’assumpció per part de l’Estat del comandament dels Mossos d’Esquadra. L’única excepció de la sentència és la regla que privava d’efectes la publicació oficial de disposicions normatives o actes sense autorització del govern espanyol, a l’entendre que va posar en perill la seguretat jurídica de la ciutadania. Aquest és, doncs, l’únic punt de la intervenció de la Generalitat a què el tribunal posa un però.