“Teníem por, però sabíem que valia la pena el que fèiem”

BarcelonaFa poc que han arreglat la porta del lavabo de minusvàlids. Ha estat molt de temps trencada, perquè la va rebentar la policia quan va entrar a l'Institut Escola Les Vinyes de Castellbisbal l'1-O, convertit aquell dia en centre de votació. Betlem Cuesta feia només dues setmanes que hi treballava. L'endemà s'havia d'enfrontar a una aula amb alumnes de 13 i 14 anys, alguns dels quals havien estat davant els col·legis defensant la votació, mentre que altres aplaudien l'actuació policial.

A més de 500 quilòmetres, Eugenia Monroy seguia amb incredulitat el que passava. Havia entrat aquell curs a l’institut Tirso de Molina de Vallecas, i sentia com alguns dels seus alumnes parlaven dels “catalufos”. Aquell 1 d’octubre va veure moltes imatges, entre les quals la policia entrant a Les Vinyes, on coneixia entre d’altres la Betlem, amb qui havia coincidit en una trobada per a professors. Es van intercanviar missatges i van compartir preocupacions. "Sempre m’ha acompanyat la sensació que des de Madrid no s’entén Catalunya, i des d’allà hi ha coses que tampoc s’entenen de Madrid", afirma l’Eugenia. “Era desesperant que no fos possible el diàleg”, apunta la Betlem. Van decidir fer precisament això: parlar. Va ser l’inici d’un projecte que van batejar amb el nom de “Tenim la paraula”, on alumnes catalans i madrilenys van intercanviar preguntes i reflexions, que van decidir no publicitar i que van fer més ràpid de l'habitual per por a represàlies.

1 d’Octubre 

"Per què Catalunya vol ser independent?", "¿La premsa manipula?", "¿A quina lliga jugaria el Barça?", "¿Hi ha gent que es va fer passar per víctima?" Són preguntes que formulaven els alumnes i que l’Eugenia apuntava a la pissarra la primera setmana d’octubre del 17. “Sentia que parlaven dels catalans com si fossin de Mart, i a mi em preocupava que entenguessin que en els dos costats de qualsevol conflicte hi ha persones i que no se les pot maltractar”, afirma. 

A l’Institut Les Vinyes l’Ona feia 3r d’ESO. No recorda que es fessin preguntes els dies posteriors a l’1-O. “Sempre fèiem un exercici anomenat Bon dia on se’ns preguntava per algun tema en concret. El dia 3 no van dir res de l’actuació policial. Em feia ràbia que tothom fes veure que no passava res”. La Betlem admet que ella mateixa estava impressionada per les càrregues i era conscient de la complexitat d'abordar el conflicte. “Dins de l’aula tenia alumnes amb opinions molt diferents i necessitava calma per enfocar-ho d’una manera justa”. I va trobar la manera quan l’Eugenia els va compartir la fotografia de la pissarra. Va veure allà les preguntes dels alumnes madrilenys, i va pensar en un projecte conjunt. “En un context de falta de diàleg i de deshumanització, ens va semblar que podia ser interessant que alumnes de les dues comunitats treballessin plegats”. Van parlar amb les respectives direccions dels centres, que els van donar el vistiplau, i van voler buscar companys d’altres centres que hi volguessin participar. Tots ho van refusar amb el mateix argument: tenien por. 

Tenim la paraula

El document on es desplega el currículum de l’educació secundària obligatòria comença així: “La finalitat de l'educació és aconseguir que els nois i les noies adquireixin les eines necessàries per entendre el món en què estan creixent; posar les bases perquè esdevinguin persones capaces d'intervenir activament i crítica en la societat plural, diversa, i en continu canvi que els ha tocat viure”. I és aquest el paràgraf amb el qual comença el document de justificació del projecte, un text de 8 pàgines on es detallen les competències bàsiques, les específiques, els criteris d’avaluació o el desenvolupament de les sessions, entre d’altres. “M’ha sorprès com és d'exhaustiu el que vam escriure –apunta la Betlem–. Crec que estàvem tan espantades que sentíem que havíem de justificar molt bé tot el que estàvem fent”. Justificar-se no només davant d’una hipotètica investigació judicial, sinó també de les famílies. Hi va haver algunes queixes; uns pares es van posar en contacte directament amb la Betlem per traslladar-li que no creien que fossin assumptes que s’haguessin de tractar a l’aula. Ella els va compartir el document on s’explicava el projecte i els va dir que en última instància, cap nen estaria obligat a participar-hi si no ho volia. “Estic contenta que el nen va dir que sí, que el volia fer”. 

Van descobrir ràpidament que les preguntes a Catalunya i Madrid eren pràcticament les mateixes, i van dividir les classes en grups petits perquè cadascun d’aquests treballés sobre una pregunta en concret. El més important, expliquen, era la part de la recerca per saber on anar a buscar la informació, com destriar el que era cert del que no i poder acabar redactant un text argumentatiu, en el cas dels alumnes catalans, i un projecte de design thinking, en el cas dels de Vallecas. 

“Ens sap greu”

Mentre avançava el projecte avançaven també les pors. S’havia obert entre d’altres una investigació contra uns docents a Sant Andreu de la Barca que s’havien atrevit a parlar de l’1 d’Octubre a classe. La Betlem i l’Eugenia van acordar no publicitar res del que feien, i no allargar massa el projecte. “Et juro que tenia por de poder acabar als tribunals”, afirma la Betlem. “Jo tenia molta por per ells”, remata l’Eugenia. 

Per això l'última de les sessions va arribar d’hora, i la van fer amb vídeo. Cada grup exposava la investigació que havien fet amb la seva pregunta i quines reflexions extreien. “Recordo especialment un moment –explica la Betlem–. Ai, m’emociono”, diu, i s’atura. Explica com, en un moment de la presentació, un grup de Madrid va dir: "Ei, que no us hem dit una cosa molt important: ens sap greu el que està passant". "Només per una frase com aquesta, per a mi tot el projecte té sentit –afirma l’Eugenia–. Perquè vol dir que hi ha gent escoltant, i hi ha gent entenent l’altre, i això és el contrari de la deshumanització. A l’inici del projecte tenia la sensació que a alguns els molestaven els catalans, pel simple fet de ser-ho". Les dues professores riuen quan recorden que al final de la sessió s’intercanviaven l’Instagram. 

L’Ona no guarda el contacte dels alumnes de Madrid, però recorda bé el projecte. “És la primera vegada que parlàvem de política a l’institut. Perquè normalment es parla a casa, però acabes tenint l'opinió que tenen allà. Em va agradar parlar i escoltar gent amb opinions diferents”. I afegeix: “I crec que és important que l’escola pugui ser un espai segur per parlar de temes controvertits. Per a mi la Betlem sempre ha estat això, un lloc segur”. La professora ho escolta i somriu. “Estic convençuda que, malgrat la por, allò va valdre la pena”. Avui, 6 anys després, continua donant classe i estan pensant un nou projecte amb l’Eugenia, que insisteix en abordar tots els debats incòmodes: “Perquè ser professor ha de voler dir obrir camí, cap al diferent i cap al coneixement”. "I per a tu, Betlem? –pregunto–. Què és ser professora?" I respon: "Senzillament, el millor ofici del món". 

Els missatges que revelen la por que van passar durant la tardor del 2017

La Betlem i l’Eugenia compartien un grup amb el cap d’estudis de l’institut Les Vinyes, Sergi del Moral, amb qui parlaven del projecte. Els missatges revelen la por que van passar durant la tardor de l’any 2017, però també el convenciment de tirar endavant el projecte. “No fem res mal fet”, afirma un dels missatges.

Les conclusions

Se podría solucionar dialogando y llegando a un acuerdo, pero el problema es que el gobierno central no está dispuesto a llevar a cabo el diálogo porque, según su partido, contra un referéndum ilegal no se puede dialogar nada.

Lo que nos ha sorprendido de este proyecto ha sido poder hablar con chicos de bachillerato de Madrid por Skype y poder hablar sobre este tema tan delicado en el instituto.

Lo más importante que hemos aprendido ha sido saber buscar mejor la información y, de entre la búsqueda de diferentes páginas web, escoger la información que se acerca más a la realidad.