El Me Too polític arriba a Espanya
El cas Errejón desencadena una onada de solidaritat i denúncia contra les agressions sexuals en l'àmbit polític
BarcelonaÍñigo Errejón va dimitir dijous passat després que, tímidament, afloressin a les xarxes i de forma anònima –a través del compte d'Instagram de la periodista Cristina Fallarás– les primeres acusacions d'assetjament sexual. Van ser anònimes, però al cap de poques hores en van sorgir més amb noms i cognoms. Els focus es van posar sobre elles i, fins i tot, se'n va qüestionar la veracitat de la seva versió dels fets. Un patró que ja va viure la regidora del PP de Ponferrada Nevenka Fernández l'any 2001. Més de vint anys després, però, ara s'ha desencadenat un Me Too polític a Espanya –ja s'havia estès en països com França i el Regne Unit– que moltes dones esperen que sigui un punt d'inflexió, perquè aquestes violències deixin de viure's en silenci en l'esfera política –i en qualsevol àmbit–.
"Significa visibilitzar el que les feministes fa molt temps que diem, que la violència masclista no entén d'ideologies ni classes socials, que els agressors poden estar en el nostre entorn més proper. Què ens feia pensar que la política no fos un espai on no passés?", reflexiona la directora de l'Instituto de la Mujer, Cristina Hernández, en declaracions a l'ARA. Per ser qui és i el que ha defensat, la sociòloga Gemma Altell creu que el cas Errejón és encara més indignant i paradigmàtic. De fet, considera que per les dones que l'han denunciat encara pot haver estat més difícil, perquè podien pensar que el que els havia passat era "dissonant amb el plantejament polític" que defensava l'exdirigent de Sumar. "Pots dubtar de les teves pròpies sensacions: algú que diu que és feminista i allò que t'està passant, pots pensar que ets tu que no ho interpretes bé", analitza.
Posar el focus en l'agressor
El cas Errejón no és el primer que aflora de l'escena política, però segurament sí que ha estat el més mediàtic i dels que més repercussió ha tingut, per la visibilitat que tenia l'exportaveu de Sumar i la trajectòria dins l'esquerra espanyola. "Malgrat que sigui anònim, quan la força és col·lectiva, acaba tenint un impacte real per a l'agressor", defensa la directora de l'Institut Català de les Dones, Sònia Guerra. Encara sense haver digerit l'escàndol, van aflorar més casos: una dona va denunciar haver patit assetjament sexual per part d'un polític socialista de Badajoz i una altra va portar als tribunals un alcalde del PP per una presumpta agressió sexual.
A Catalunya s'han destapat altres casos com el del cap de gabinet d'Alfred Bosch, Carles Garcias, o el de l'exdiputat de la CUP Quim Arrufat, avançats per l'ARA. Garcias va ser apartat d'ERC per assetjament sexual i Arrufat va abandonar la CUP amb dues denúncies internes d'abusos sexuals. Els cupaires també van apartar l'exalcalde d'Argentona Eudald Calvo per assetjament sexual. L'ara senador de Junts Eduard Pujol també va ser denunciat internament per la mateixa qüestió, però més endavant la víctima va dir que era una denúncia falsa. En el cas del PP, tant l'exsecretari general Daniel Serrano com el vicesecretari de comunicació Albert Fernández Saltiveri van rebre denúncies judicials per agressió i maltractament, respectivament, però al primer se li va arxivar el cas i el segon va quedar absolt. També hi ha hagut diputades que han decidit explicar el seu cas personal de violència masclista, com el de la diputada republicana Jenn Díaz. "Denunciar és un procés dificultós i en el cas dels homes que tenen poder, encara és més difícil. No és qüestió que elles tinguin por, sinó que la societat les acaba qüestionant a elles", apunta Guerra, que demana posar el focus en l'agressor i no la víctima.
Amb la llei del només sí és sí, la víctima pot rebre atenció psicològica sense denunciar el seu agressor si no ho vol. "Les dones han d'estar recuperades, fortes i ubicades per fer un pas com aquest [presentar una denúncia judicial]", apunta Altell. Fa uns mesos, l'executiu central també va aprovar la llei de paritat que obliga els partits a tenir un pla d'igualtat amb un protocol contra l'assetjament. Una eina que també tenen el Congrés dels Diputats o el Parlament. Ara bé, més enllà del compliment de les normes, Hernández també posa el focus en la necessitat de "transformació" dels homes: "Si a la societat hi continua havent la cultura de la violació, podrem seguir atenent les víctimes, però al que aspiro és que no hi hagi víctimes".
-
56 diputats britànics van ser investigats entre 2019 i 2024
Més d’un de cada vint parlamentaris del Regne Unit –n’hi ha 650, a la Cambra dels Comuns– van fer front a acusacions de conducta inapropiada durant l’anterior legislatura, entre desembre del 2019 i maig del 2024. Conducta inapropiada és un calaix de sastre en què hi caben tota mena d’actituds reprovables: des de veure pornografia a l’ordinador de l’oficina, al mòbil i durant un ple, comentaris sexualment ofensius cap a diputades a més, és clar, de l’assetjament sexual en totes les seves formes: tocaments no consentits, enviament d’imatges sexuals, agressions. Durant els cinc anys anteriors, fins a 56 diputats, inclosos tres membres del govern, que han estat investigats.
Davant la gravetat de la situació i alguns escàndols denunciats per dones en la passada dècada –assistents de parlamentaris i personal auxiliar: la comunitat de Westminster té una població de 15.000 persones–, el 2018 es va crear un protocol –L’Independent Complaints and Grievance Scheme– dissenyat per abordar assetjament, intimidació i mala conducta sexual dins del Parlament del Regne Unit. Inclou quatre punts: confidencialitat de les queixes, investigacions independents i recomanació de sancions, que no exclouen accions criminals i judicials.
De les 56 investigacions iniciades entre 2019 i 2024, 34 parlamentaris van acabar dimitint o van ser sancionats pel seus partits. Disset diputats eren del Partit Conservador tretze del Partit Laborista, tres del Partit Nacional Escocès i un de Plaid Cymru.
L’exdiputada laborista Harriet Harman, la que fins al juliol era la de més llarga trajectòria als Comuns, denunciava aquest estiu passat, a la BBC, un comentari, d’acord amb la confessió que li havia fet una exajudant de Westminster: “Un home amb un càrrec superior li va dir: «Els teus pits semblen molt ferms amb aquesta brusa»”. Harman apuntava la possibilitat que tot plegat fos habitual, i va fer una crida a la solidaritat masculina, perquè els homes també denunciïn altres homes en cas d’actituds reprovables de tota mena, si es produeixen en la seva presència.
-
Del cas Strauss-Kahn als ministres del govern Macron
El 2011, el llavors director general del Fons Monetari Internacional (FMI), Dominique Strauss-Kahn, va ser detingut als Estats Units després de rebre una denúncia per abusos sexuals, intent de violació i retenció il·legal d’una cambrera de l'Hotel Sofitel, Nafissatou Diallo. El dirigent socialista de França aspirava a presidir el país, però la seva carrera política es va veure estroncada arran d’aquest cas, que va acabar sense condemna. Ara bé, no va ser fins gairebé deu anys més tard que es va desencadenar un Me Too explícit. Fins a 285 dones que treballaven en partits polítics i institucions van signar una carta publicada a Le Monde en què exigien que s’apartessin tots els homes acusats de violències sexuals de les llistes electorals. El text va impulsar l’etiqueta #MeTooPolitique a França on desenes de dones van denunciar situacions masclistes en l’esfera política. La iniciativa va acabar desembocant en l’Observatori de Violències Sexistes i Sexuals en la Política.
Pocs mesos després dues dones van denunciar l’exministre de Solidaritat Damien Abad, que va acabar dimitint fa dos anys després de ser acusat d’agressió sexual. No era el primer membre del govern d'Emmanuel Macron que havia de plegar per una denúncia similar. L’any 2018, per exemple, Nicolas Hulot, exministre de transició ecològica, també es va haver d’apartar arran d’una denúncia d’assetjament sexual. En un inici, el mateix Macron l'havia defensat.
Els últims casos destapats han afectat especialment el govern de Macron, però recentment el partit de la França Insubmisa també va va apartar un dels seus militants, Taha Bouhafs, després de rebre dues denúncies d’agressió sexual que van ser canalitzades internament. Si tirem uns anys més enrere, l’any 2016 també trobem el cas de l’exvicepresident de l’Assemblea Nacional Denis Baupin, un dels dirigents del partit ecologista francès, que va haver de dimitir del seu càrrec després de ser denunciat per assetjament sexual.
