Migracions
Política02/07/2022

Trampa mortal a la tanca de Melilla

Supervivents del salt del 24 de juny relaten els fets i desmenteixen la presència de màfies

Enviats especials a NadorFa molts anys que Omar Naji, activista de l’Associació Marroquina pels Drets Humans (AMDH) de la ciutat de Nador, treballa a la frontera entre el Marroc i Melilla, però encara no s’ha refet del que va veure la setmana passada al dipòsit de cadàvers de l’hospital. "L’olor de mort era tan forta que el forense havia hagut d’obrir les portes. Vaig entrar-hi i vaig comptar 15 cossos a terra... i no sé quants més n’hi devia haver als frigorífics". Encara queden moltes preguntes sense resposta sobre la mort de desenes de migrants el 24 de juny a la tanca de Melilla, però Naji creu que el fons del problema és clar: "Estem davant del resultat directe de la represa de la col·laboració en el control migratori entre Espanya i el Marroc".

Naji va accedir a parlar amb l’ARA en una cafeteria del centre de Nador, encara que està convençut que la policia secreta no deixa de seguir-lo. "El 2 i 3 de març hi va haver dos salts a Melilla, i més de 900 migrants van aconseguir entrar. Les forces auxiliars marroquines en van detenir alguns, però no van fer cap gran desplegament i no tenim constància que hi hagués cap mort. Què ha canviat en aquests mesos? Doncs que, un cop restablertes les relacions entre Espanya i el Marroc, Rabat torna a fer el seu paper de gendarme de la frontera espanyola i europea", explica l’activista.

Després d’un any amb les relacions diplomàtiques trencades entre Madrid i Rabat per l’acollida en un hospital de Logronyo d’un líder saharuí malalt de covid-19, el govern de Pedro Sánchez va buscar el març passat la reconciliació, avalant el pla marroquí per convertir el Sàhara Occidental ocupat en una regió autònoma del regne alauita. A l'abril, el president espanyol visitava a Rabat el rei del Marroc, Mohamed VI. El 6 de maig el Grup Permanent Hispano-Marroquí sobre Migracions celebrava una reunió d’alt nivell a la capital marroquina i el 15 de juny el ministre espanyol de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, rebia a Madrid el seu homòleg marroquí, Abdelouafi Laftit. El Marroc ha rebut entre 2014 i 2020 almenys 343 milions d’euros del fons fiduciari de la UE per a polítiques de control fronterer, i només el 2021 Espanya li va lliurar 30 milions d’euros perquè blindés la seva frontera sud.

Cargando
No hay anuncios

Més pressió policial als campaments

Els defensors de drets humans marroquins, les entitats de subsaharians que treballen a la regió de Nador i els supervivents del salt coincideixen que per entendre el que va passar el 24 de juny cal retrocedir una setmana abans, just després de la reunió a Madrid: la policia marroquina va intensificar la pressió sobre els campaments a les muntanyes on malviuen els joves subsaharians que no tenen cap altra alternativa que intentar saltar la tanca perquè no poden pagar els milers d’euros que costa un passaport fals o un lloc en una pastera. Les forces auxiliars, el cos parapolicial que depèn directament del palau reial, va començar a treure els migrants de les muntanyes: "Irrompien amb helicòpters, detenien els nois i els enviaven a centenars de quilòmetres al sud per allunyar-los de la frontera i destrossaven les tendes on malvivien", relata Rodrigue Yonga, un camerunès que presideix el Moviment Àfrica Unida a Nador. Després d’haver intentat 17 vegades saltar la tanca de Melilla, ell ja ha desistit, i ara es dedica a ajudar els nouvinguts. "El dia abans del salt, la policia marroquina va atacar amb molta violència els campaments que hi havia al Gurugú [el massís dels voltants de Nador que és l’últim pas abans d’arribar a Melilla]. Hi va haver cinc morts. Els sudanesos estaven molt enfadats i es van reunir l’endemà per saltar. Estaven disposats a enfrontar-se a pedrades amb la policia. Nosaltres vam intentar calmar-los, però no va servir de res", assegura.

Per a Naji, si hi va haver tants morts és perquè els migrants van intentar creuar tots junts per un lloc molt estret, van quedar atrapats i ofegats pels gasos lacrimògens, i ni Espanya ni el Marroc van activar cap mena d’assistència mèdica. "Fa molts anys que el Marroc utilitza les rutes migratòries de Ceuta i Melilla com un aparador per demostrar fins a quin punt està disposat a arribar per frenar la immigració. I a canvi d’això obtenir altres contrapartides polítiques i econòmiques del govern espanyol i de la UE. Demostren com poden tancar l’aixeta de la immigració i també com poden obrir-la quan volen. Però aquest cop han anat massa lluny i les pràctiques que normalment queden soterrades s’han vist als ulls de tothom". 

Cargando
No hay anuncios

Hermetisme total

Una setmana després del salt del 24 de juny, l’hermetisme per part de Rabat i de Madrid és total. Ni tan sols se sap del cert quants joves van morir (el Marroc admet 25 víctimes, una xifra que les ONG eleven fins a 37), ni de quines nacionalitats, ni s’han practicat autòpsies ni s’ha identificat les víctimes. S’han obert investigacions oficials tant a Espanya com al Marroc, però els precedents deixen clar que les morts a les fronteres –quan són tan escandaloses que trenquen la norma del silenci oficial–, solen quedar sense resposta: com els vius, també hi ha morts de primera i de segona. L’accés a l’hospital al-Hassani de Nador, on es recuperen alguns dels ferits en el salt, està blindat a la premsa i les ONG. Tampoc es permet l’accés al dipòsit de cadàvers i quan ens acostem als voltants del cementiri de la ciutat marroquina situat a 15 kilòmetres de Melilla –un recinte que té una zona de làpides anònimes dels morts a la tanca o ofegats al mar–, un home que s’identifica com el vigilant del barri ens fa fora. "Els periodistes no podeu entrar ni fer fotos: els negres no són aquí".

Parlen els supervivents

Només queda un lloc on trobar alguns dels joves que van saltar la tanca divendres: el Centre d’Estada Temporal de Migrants de Melilla (CETI), on s’estan els 133 supervivents que van aconseguir el somni d’arribar a Europa. Són els afortunats dels 1.500 (segons les estimacions de l’AMDH i de les entitats de subhsaharians que treballen a la regió de Nador) que van intentar saltar: la resta han acabat morts, detinguts o traslladats per la policia marroquina cap al sud, a centenars de quilòmetres de la frontera espanyola. El ministeri espanyol d’Immigració tampoc permet als periodistes accedir al centre, però els joves sí que poden sortir-ne, superats els 5 dies de quarantena per covid. Localitzem Deng Garang, un sud-sudanès de 18 anys que accedeix a donar-nos el seu testimoni. "Ens vam reunir un grup gran en un punt del bosc a les 8 del matí i vam avançar cap a Melilla. Quan ens vam trobar la policia marroquina, ens va tirar gasos lacrimògens, ens van disparar i ens van tirar pedres. Nosaltres ens defensàvem com podíem, tornant-los les pedres i amb pals de fusta. Amb els gasos no pots respirar ni veure res. I al meu voltant els germans queien a terra i els agents els pegaven. El meu amic va caure i ara està ingressat en un hospital del Marroc amb el braç trencat. No vaig poder fer res per ajudar-lo: jo també m’ofegava". El Marroc assegura que més d'un centenar d'agents van resultar ferits.

Cargando
No hay anuncios

El noi va aconseguir saltar la primera tanca marroquina, que té quatre metres d’alçada i està coronada per concertines, els filats espinosos que causen ferides esfereïdores i que el govern espanyol ha substituït ara a la tanca de Melilla per les anomenades "ungles invertides", uns barrots semicirculars, alhora que augmentava l’alçada de la tanca fins als deu metres. En arribar a la tanca espanyola, els joves, segons confirmen les imatges enregistrades pels veïns del costat marroquí, van fer pressió fins a trencar la porta del costat del Barrio Chino melillenc. "Allà ens va bloquejar la policia espanyola, que també ens tirava gasos: estàvem atrapats entre ells i la tanca. Vaig veure un petit forat entre dos agents, em vaig treure la samarreta, vaig eixugar-me els ulls, vaig mirar de calmar-me i vaig poder sortir corrents i escapolir-me entre ells. Als que eren a terra la policia espanyola els agafava, els emmanillava i els entregava als agents marroquins", relata.

Fonts policials admeten a l’ARA que un centenar de persones que van quedar atrapades entre la tanca espanyola i la marroquina, i també en un terrat que cobreix aquest pas fronterer, van ser retornades pels agents espanyols al Marroc, cosa que consideren "un procediment legal de retorn en frontera". Des del ministeri de l’Interior jutgen "impecable" l’actuació de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional aquell dia i neguen que agents marroquins treballessin al costat espanyol de la tanca, encara que això s’ha pogut constatar en les imatges gravades per periodistes el dia del salt.

Màfies a la tanca?

Tant els joves que van saltar com les ONG que treballen a la frontera desmenteixen que a la frontera de Melilla operin les xarxes de tràfic de persones, com asseguren els governs espanyol i marroquí. "Jo no vaig pagar res a ningú, perquè no tinc res: ens hem anat trobant a les muntanyes de Nador perquè al Marroc no hi ha feina ni cap manera de guanyar-se la vida, vivim de la beneficència i només pensem a saltar", assegura el Kim, un sudanès també supervivent del salt del 24 de juny que trobem al CETI de Melilla. "Fa molts anys que seguim la immigració a Melilla i sabem que ningú paga per saltar la tanca, que són els migrants més pobres, que venen des del desert i han de malviure al bosc com poden. Ningú pot fer negoci amb ells", afegeix l’activista marroquí.

Cargando
No hay anuncios

Testimonis: del Sudan al Marroc, un viatge d'infern

Nasser Idin

Sudan, 25 anys

Saltar la tanca de Melilla ha estat només l’últim obstacle que aquest jove sudanès ha hagut de superar per arribar un lloc on no hagi de témer per la seva vida. Camina amb moltes dificultats perquè en caure de la tanca es va torçar el peu, i una setmana després del salt encara té la mirada perduda. Nasser Idin va deixar casa seva als monts Nuba del Sudan el 2018 a causa de la greu crisi política al país i va fugir cap a Europa. Han estat cinc anys d’un viatge duríssim. Va viatjar a Líbia amb la intenció d’embarcar-se en una pastera que el portés a Itàlia. Però es va passr dos anys al país nord-africà: “Les màfies ens van tancar en una casa i ens van demanar 5.000 dinars [uns 1.000 euros] per un lloc a la pastera, però després es van quedar els diners i ens van fer marxar”, relata. Explica que va treballar fins a reunir els diners un altre cop, però quan eren a l’aigua els guardacostes libis els van interceptar i el van tancar en una presó tres mesos. “Me’n vaig anar a Algèria i d’allà vaig arribar al Marroc el novembre de l’any passat”. Ha malviscut sis mesos a les muntanyes fins que el 24 de juny va aconseguir entrar a Melilla, però se li apaga la veu quan recorda els amics que van quedar enrere.

Cargando
No hay anuncios

Kim

Sudan del Sud, 26 anys

Va marxar del Sudan del Sud el 17 de desembre del 2014, quan encara era estudiant de secundària. Va intentar trobar feina a Khartum, la capital del Sudan, però no se’n va sortir i va decidir provar sort viatjant a Europa. Amb tres amics va creuar el desert fins al Txad i d’allà va continuar fins a Líbia. “Vam intentar quatre vegades travessar el Mediterrani; alguns dels que viatjaven a la nostra pastera van morir. Els guardacostes ens van detenir i ens van tancar en una presó. Jo em vaig poder escapar, però els meus amics no i no sé res d’ells des d’aleshores: els seus pares em pregunten què se n’ha fet, que si són morts els ho digui, però no tinc cap resposta". Va arrbar al Marroc l’any passat. El 24 de juny va aconseguir saltar la tanca, al quart intent.