Les tres guerres de Lambán: contra Catalunya, contra Osca i contra Sánchez

Madrid"A l’Aragó tothom sabia que Lambán no volia els Jocs". Aquesta frase es repeteix un cop i un altre quan es parla amb diferents estaments polítics i socials aragonesos, però sembla que ni el COE ni la Generalitat en van ser conscients fins a última hora, quan es van estavellar contra la crua realitat. Per entendre, però, la posició del president aragonès, Javier Lambán, cal assenyalar tres factors clau, un de més conegut, i dos que no ho són tant.

El factor que tothom reconeix, sobretot el mateix COE i també la Generalitat, és que per a un anticatalanista furibund com Lambán era molt difícil d’acceptar una candidatura compartida amb Catalunya, i més encara en una posició de certa subordinació, ja que la marca forta que servia per vendre el projecte era la de Barcelona. L’anticatalanisme és un sentiment transversal a tot Espanya que s'utilitza també per captar vots, però hi ha llocs on ha desenvolupat formes concretes, com per exemple a l'Aragó, i en especial a l’àrea de Saragossa. Lambán és d’Eixea (en castellà, Ejea de los Caballeros), un poble d’aquesta Saragossa profunda, tocant a Navarra, on el sentiment anticatalà encara és més potent. Només al president aragonès se li acudiria atacar una figura tan icònica de l’esport espanyol com Pau Gasol titllant-lo de "català", com ha fet arran de les crítiques del jugador de bàsquet a la posició de l’Aragó.

Els altres dos factors són de caràcter intern del PSOE aragonès. N’hi ha un d'especialment poc conegut, que és la tensió que tradicionalment Lambán ha tingut amb el PSOE d’Osca, que durant l’època de Marcelino Iglesias havia estat especialment poderós. Per entendre-ho cal remuntar-se als anys 90, quan el PSOE aragonès era conegut a Ferraz com a Beirut, a causa de les contínues guerres entre faccions. La pax es va assolir mitjançant un pacte entre Osca i Terol que va arraconar Saragossa. Lambán, que abans de president de l'Aragó ho va ser de la Diputació de Saragossa, sempre ha vist amb mals ulls el poder de la perifèria aragonesa, i no manté una especial bona relació amb els alcaldes de la zona, com el de Jaca o Canfranc.

Mala relació amb Sánchez

El tercer factor és la mala relació de Lambán amb Sánchez i com el president aragonès ha fet dels enfrontaments amb el govern espanyol una de les seves senyes d’identitat. En realitat es tracta d’una política que ja van practicar barons del PSOE com l’extremeny Rodríguez Ibarra o el castellà José Bono en el seu dia i que els permetia marcar perfil. Lambán, que va donar suport a Susana Díaz, és especialment crític amb el suport d’ERC i Bildu a Sánchez. El president espanyol el va haver de cridar a l’ordre quan Lambán li va demanar públicament que destituís el ministre Alberto Garzón quan aquest va criticar la qualitat de certa carn espanyola. Sánchez li va trucar per retreure-li que ell no era ningú per dir-li què havia de fer al seu govern, igual que ell no es ficava amb el seu.

En l’equació de l’enfrontament Sánchez-Lambán s’hi ha d’incloure el factor Pilar Alegría. L’actual ministra d’Educació és una enemiga íntima de Lambán perquè tothom la veu com la successora natural, que a més té la confiança de Sánchez. Davant d’aquesta amenaça, Lambán l’ha intentat desgastar de forma preventiva. Com? Doncs demanant-li que defensés la seva postura al consell de ministres. El passat dia de Sant Jordi, dia de l’Aragó, Lambán va llançar aquest missatge des de les pàgines de l’Heraldo de Aragón: "Alegría té una oportunitat d’or al consell de ministres per imposar la sensibilitat aragonesa". Alegría, però, s'ha mantingut impertèrrita en tot aquest debat.

Aquesta ha sigut una guerra de Lambán contra tothom, contra els seus enemics interns i externs, contra el COE i contra Catalunya. Mai va voler l’acord, i Alejandro Blanco és ara ben conscient que l’han ensarronat amb unes negociacions inacabables que no duien enlloc. Davant del perill que Blanco explotés contra Lambán en la roda de premsa del COE, tant el ministre d’Esports, Miquel Iceta, com el president del Consell Superior d’Esports, José Manuel Franco, li van demanar que es mossegués la llengua. Però van tenir un èxit només relatiu perquè al màxim dirigent de l’olimpisme espanyol se li va entendre tot.