Per què els tribunals no investiguen l'operació Catalunya?

MadridTot i els nombrosos intents dels afectats perquè els tribunals investiguin i jutgin els responsables de l'operació Catalunya, cap querella relacionada amb la guerra bruta contra el sobiranisme ha prosperat. L'excomissari de la Policia Nacional José Manuel Villarejo, l'exministre de l'Interior amb Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, el seu exnúmero dos, Francisco Martínez, o l'exlíder del PP català Alícia Sánchez Camacho són alguns dels assenyalats pels denunciants. L'expresident del FC Barcelona Sandro Rosell ha estat l'únic que ha aconseguit que un jutjat de Madrid obrís una investigació i que Villarejo i diversos comandaments policials declaressin com a investigats, però la causa no ha tingut més recorregut.

A parer del titular del jutjat d'instrucció 13 de Madrid, la querella de Rosell estava basada en "apreciacions subjectives" fetes a partir de dades obtingudes a través dels mitjans de comunicació, però "sense delimitar cap conducta" delictiva dels investigats. Aquesta és una de les objeccions que va posar, similar a la que va emprar el del jutjat d'instrucció 11 per inadmetre la querella de l'exconseller Jaume Giró per l'operació Catalunya. No va veure prou fonament en els indicis aportats i els va considerar "simples especulacions o sospites". Un raonament alineat amb el de la Fiscalia i que, en aquest cas, va acabar avalant l'Audiència de Madrid.

Diversos juristes consultats per l'ARA apunten que, formalment, els motius al·legats pels tribunals que han analitzat aquestes querelles entren dins la normalitat. L'advocada penalista del bufet Molins & Parés Laia Tejada explica que, tant la llei d'enjudiciament criminal en l'article 313 com la jurisprudència del Tribunal Suprem exigeixen "un mínim" per evitar "investigacions prospectives" i per assegurar que "no hi hagi una causa general", sinó que es persegueix una conducta concreta. Tejada remarca que cal analitzar cada cas concret i alerta de la dificultat d'extreure "conclusions genèriques" agrupant totes aquestes querelles així com de la complicació d'aconseguir la mena de prova exigida.

Coincideix Marc Molins, també advocat penalista, que no creu que es pugui parlar d'una "conxorxa" per frenar aquestes causes. "Com més amunt dispares, més sòlid ha de ser l'indici", adverteix. Àudios de Villarejo amb converses d'alguns dels protagonistes mencionant l'operació Catalunya i alguns dels seus objectius, documents publicats en mitjans de comunicació o les declaracions públiques del mateix Villarejo no han estat considerades suficients per als jutges. "Són causes molt complexes, els estàndards de prova que exigeixen a les parts són d'una enorme solidesa, no és prova senzilla d’obtenir i s'ha d'admetre, evidentment, la hipòtesi que de vegades aquesta prova no existeixi. Aquestes són les regles del joc", resumeix Molins.

El professor de filosofia del dret de la Universitat Pompeu Fabra Josep Lluís Martí puntualitza que penalment no es pot perseguir el lawfare, ja que "no existeix com a categoria legal", sinó que cal demostrar "en cada cas en quin moment es van poder passar de la ratlla". En aquest sentit, en la resolució sobre Rosell, el jutge també defensa que "escapa" de la seva competència investigar una suposada "llista negra de persones relacionades amb l'independentisme". Martí assenyala la "dificultat de trobar proves objectives" d'aquesta mena de conductes que, sovint estan en el terreny de la "subjectivitat", i de "demostrar la motivació política" de les accions denunciades.