Hi ha vida després de deixar la política?

Palma/BarcelonaEls milionaris fitxatges de Felipe González per Gas Natural i de José María Aznar per Endesa són d’aquells que monopolitzen les converses sobre portes giratòries. Els dos presidents espanyols van passar a assessorar dues de les principals empreses estatals quan van deixar la Moncloa, abanderant una pràctica molt estesa en política. Per les energètiques hi han passat una vintena de ministres els últims anys, desenes de secretaris d’estat i multitud de líders polítics. I no és un cas exclusivament espanyol: l’excanceller alemany Gerard Schroeder ha estat recentment en el centre de la polèmica per la seva vinculació a la principal petroliera russa. A Catalunya, l’entrada de l’expresident José Montilla al consell assessor d’Enagás va provocar que hagués de donar explicacions al Parlament.

D’exemples se’n poden trobar a cabassos quan es tracta de persones que han ocupat càrrecs de poder. Però se’n poden trobar tants o més de polítics que no tenen una sortida daurada i quan acaben l’etapa a les institucions han de cercar feina o tornar a la que tenien abans. Julio Anguita es va passar 21 anys en política com a alcalde de Còrdova, líder d’IU i diputat al Congrés abans de tornar a fer classes a l’institut. La carrera política de Pablo Iglesias ha estat més curta però meteòrica, passant pel Parlament Europeu, el Congrés dels Diputats i el govern espanyol. Ell no ha tornat encara a fer classes a la universitat –ja ha fet la sol·licitud per a la Complutense de Madrid–, sinó que s’ha centrat en un món que també coneixia en profunditat: el dels mitjans de comunicació. Albert Rivera també va deixar la política fa poc fruit de la patacada electoral del 2019. L’experiència al bufet d’advocats Martínez Echevarría no va sortir com esperaven els seus socis, que el van convidar a marxar enmig de crítiques pel baix rendiment.

A les Balears, just aquests dies, la cap de Gabinet de la Conselleria de Transició Energètica, Viviana de Sans, ha anunciat que torna a la seva plaça de bombera de l’aeroport d’Eivissa. Però per a la majoria de polítics, sobretot aquells que no tenen una plaça de funcionari, la sortida no sempre és senzilla. Per això, al mateix Parlament de les Illes hi ha diputats que han encadenat tres dècades de càrrecs públics. Com més passa el temps, més difícil és accedir al món de l’empresa privada. Alguns confessen que haver estat marcats políticament sovint no hi ajuda. Durant anys hauran aconseguit contactes i influència, però també hauran perdut experiència en la seva professió. Aquest dossier apropa les vivències de vuit d’aquests polítics que es van readaptar al món privat després d’anys a les institucions. Tot i no tancar la porta a tornar, la majoria ho descarta per ara.

Pere Rotger: "Em vaig ficar al cap no fer de Pere Mateu després de deixar-ho"

Expresident del Parlament de les Illes Balears

 “Un consell per a la gent que es vol ficar en aquest món: requereix una dedicació completa i saber aguantar la pressió”, assegura Pere Rotger (Inca, 1951), que és l’exemple d’una carrera política de baix a dalt. Vinculat sempre al Partit Popular (PP), va passar 23 anys en la vida política del municipi del Raiguer, primer com a regidor (1987-1995) i després com a batle durant els quinze anys següents. Des del 1999 va compartir el càrrec amb el de conseller insular (1999-2003) i diputat al Parlament (1999-2015), i va ser president de la Cambra en dues etapes: en la segona legislatura de Jaume Matas i en el primer any del Govern de José Ramón Bauzá, quan va dimitir arran del cas Over, del qual el varen desimputar el 2015. A banda d’això, va presidir el PP de Mallorca durant una dècada, i actualment, a més, és el president d’honor del PP d’Inca.

En el moment d’entrar en la política com a regidor, no va abandonar la seva feina. Després de set anys a la banca, va muntar una fàbrica de calçat que va haver de tancar el 1994 per la crisi del sector. “Vàrem tenir uns anys molt bons, però quan s’atura l’aixeta no ve cap gota d’aigua”, recorda. A partir del tancament, dedica plenament la seva vida a la política “amb jornades maratonianes”.

A partir de la seva dimissió com a president del Parlament, va decidir abandonar la vida institucional i des del 2020 presideix la Fundació Joan XXIII, dedicada a la discapacitat intel·lectual. “Hi estic molt capficat”, destaca. Arran de la seva ocupació actual, ha de tractar amb l’Ajuntament d’Inca, governat pel PSOE, amb el Consell Insular i el Govern, ambdós liderats pel Pacte d’esquerres. “Som del PP, no me n’amag, però una altra cosa és que em fiqui en política. No faig oposició”, subratlla.

Ofertes rebutjades

Després d’abandonar la política, Rotger admet que els primers mesos “varen costar, sembla que hi ets en aquest món”. Així i tot, l’expresident del Parlament es va “ficar al cap no fer de Pere Mateu”. “Si em necessitaven em podien cridar, però no em ficava en res”, assenyala. Mai ha tingut cap intenció de tornar, “tot i que m’ho han oferit moltes vegades”. “No vull cap càrrec”, destaca.

De fet, la legislatura passada se li va oferir anar a les llistes autonòmiques del PP, i l’actual presidenta del partit, Marga Prohens –Rotger la considera una dels seus “fills polítics”–, li va proposar formar part de la junta directiva de la formació. “Estic en una altra fase de la meva vida, el meu temps ja fa estona que ha acabat. Si puc ajudar, ho faig, o don alguna idea”, afirma. El seu temps lliure, “cosa que abans quasi no tenia”, el dedica al senderisme i al gimnàs. “Estic molt bé, la veritat”, conclou. 

Antoni Amengual: "Avantatges d'haver estat en política? Cap"

Expresident d'El Pi

Fa exactament un any que Antoni Amengual (Consell, 1971) va presentar la dimissió com a president d’El Pi, després d’un any en el càrrec. Una disputa entre faccions va desembocar en el lideratge actual de Tolo Gili. Amengual va arribar a la formació regionalista des d’un partit independent de Consell, amb el qual va obtenir la batlia entre el 2003 i el 2007. A partir d’aquí, va ser conseller del Consell de Mallorca (2015-2021), a més de secretari general d’El Pi (2013-2017).

Tot i estar en la primera línia política, mai va abandonar la seva feina en el sector privat. Des del 1995 exerceix d’advocat i sempre ho ha compaginat, perquè “mai m’he dedicat al 100% a la política, llevat del darrer any”, quan va presidir la formació regionalista. Així i tot, els dies i mesos sense responsabilitats polítiques “foren estranys, la vida orgànica i institucional t’absorbeix molt”. “Abans no sortia sense haver llegit tots els diaris, sense estar informat, i ara hi ha dies que no els llegesc, tot i que procur fer-ho”, afirma.

Un altre aspecte és que, quan s’és president d’un partit, es té la darrera paraula en les decisions. “Per a les coses bones i per a les dolentes, ets el que ha de donar la cara”, remarca. Ara, afirma que està “més tranquil i alliberat” sense tanta càrrega de responsabilitats. “En un partit no només ets tu, sinó tots els afiliats”, explica.

Des d’aquest gener és soci del despatx Riutort-Roca Junyent, on porta els temes administratius, urbanístics o d’herències, i manté relacions amb ajuntaments i amb el Consell de Mallorca. “El pas per la política m’ha servit per conèixer el funcionament intern de les institucions”, indica.

Un record aspre

Amengual no enyora “gens” la política. “Avantatges d’haver-hi estat? Cap”, destaca, més enllà dels aprenentatges aconseguits per traslladar-los a la vida laboral. “En aquesta vida no hi ha res segur més que la mort, però no tornaré a estar dins la política, l’he abandonada completament, tant la part activa de partit com de militància”, remarca. Igualment, en guarda un record en certa manera positiu. “M’ha bastat, ha estat una etapa fantàstica, però tenc una edat en què crec que ja he fet el que havia de fer, he de mirar per la família”, assenyala.

Montserrat Tura: "No tinc partit, però encara vull canviar el món"

Exconsellera d'Interior i Justícia de la Generalitat

Va ser consellera d’Interior i de Justícia, diputada al Parlament de les V, VI, VII, VIII i IX legislatures, i alcaldessa de Mollet del Vallès, el poble on vanéixer el 1954. Però malgrat aquesta extensa carrera a l’arena política, Montserrat Tura reivindica que els representants no es defineixen pel seu càrrec:“Som el que som abans de la política, i marxem amb el gran honor d’haver desenvolupat responsabilitats públiques”. Ella ho va fer el 2012 per discrepàncies amb la direcció del PSC sobre el Procés: va sol·licitar el reingrés com a metgessa al Consorci dels Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà. D’anar vestida d’etiqueta en les distintes convencions socials va passar al pijama blanc que és característic dels sanitaris.

“Soc una dona sense partit, però segueixo volent canviar el món”, reivindica perquè, al seu entendre, la consciència política no va lligada a un càrrec: “El que passa és que fa molt de temps que van pervertir la paraula, i diem ‘polític’ a la persona que té un sou en la política”. Com tots els metges, Tura porta una placa identificativa a la bata, encara que no li fa falta. Els pacients se sorprenen tot sovint de veure una exconsellera amunt i avall pels passadissos de l’hospital. En reincorporar-se, combinava tasques de gestió amb les purament assistencials, però això va canviar el 2020. “Quan va començar la pandèmia vaig decidir que m’era més útil fer de soldat, ajudar pacients i treballadors contagiats”, explica.Degut a la crisi sanitària, a més, va decidir posposar la seva jubilació.

Tura conserva un bon record de la seva etapa en la vida institucional, i hi troba similituds, fins i tot, amb el treball a l’àmbit de la salut. Quan era consellera d’Interior, recorda, comentava amb els periodistes que el departament és “com la Unitat de Cures Intensives (UCI) d’una societat”:“La diferència són els coneixements que apliques”. Haver tingut distints càrrecs al Govern, assegura, li va aportar “una mirada general sobre els problemes molt enriquida”.

Situar-se fora de focus

L’exconsellera d’Interior i Justícia se n’alegra quan en algunes ocasions la criden pel carrer, indistintament de si és amb l’apel·latiu de “consellera” o d’“alcaldessa”, si és en el cas de Mollet del Vallès. “L’exposició mediàtica és volguda”, argumenta:“Si demanem suport a les nostres tesis el que necessitem és que siguin conegudes, no podem queixar-nos”, concedeix. 

Juan Carlos Girauta: "Tornar? De vegades el cos t’ho demana, però és momentani”

Exdiputat de Ciutadans al Congrés

L’escuder més mediàtic d’Albert Rivera durant l’etapa d’esplendor de Ciutadans, Juan Carlos Girauta (Barcelona, 1961), va abandonar la política seguint les passes de Rivera després de la patacada que el forçà a dimitir. “En marxar Albert no tenia ganes de seguir”, reconeix, encara que la primera causa de la seva partida va ser “l’electorat”:“Quan et baixen de 57 escons a 10, has de marxar”.

Girauta va arribar a ser una figura molt coneguda malgrat que només va ser cinc anys a la primera línia: des del 2014, quan va obtenir acta com a eurodiputat, fins al 2020, quan va comunicar que deixava Ciutadans per discrepàncies amb la nova direcció. D’entrada, acomiadar-se de la política va significar “recuperar la llibertat” per poder opinar –no defuig cap polèmica a Twitter– sense haver de passar pel filtre de l’argumentari del partit. Fins al punt que ara ni tan sols demana el vot per a Cs: ho fa “pel PP o per Vox”, al seu entendre les úniques alternatives reals “al sanchisme”. Manté diverses amistats al partit taronja, però no una relació habitual amb la direcció.

Continua vivint a Toledo, circumscripció per la qual va concórrer a les eleccions generals del 28 d’abril. L’endemà de deixar la política “ja tenia ofertes per col·laborar en mitjans de comunicació”. De seguida va reprendre la feina com a articulista a l’ABC, que combina amb ocupacions com a advocat i la col·laboració amb fundacions. “L’etapa política és una situació excepcional”, considera. Conèixer el seu funcionament intern li ha servit per “desmitificar” la professió com a escriptor: fa poc va publicar el llibre Sentimentales, ofendidos, mediocres y agresivos.

Ha rebut ofertes per tornar a la política activa que evita concretar. Sigui com sigui, les ha rebutjat. Es planteja tornar-hi algun dia? “Encara que de vegades el cos ho demana, perquè veus algun un debat, alguna intervenció parlamentària, i et puja aquest foc”, explica, finalment entén que “són reaccions momentànies”. De fet, Girauta considera que, tot i que la política “té una part positiva”, també és “molt nociva”. “L’estrès és fotut, no tens descans horari ni cap de setmana”, argumenta:“Estàs apagant incendis, i al mateix temps has de mantenir la vista en el projecte”. Tot plegat, lamenta, sotmès “ a un escrutini públic”:“No és sa”. I es congratula d’haver recuperat la “tranquil·litat i la salut”.

Joan Puigcercós: “Ningú regala res al sector privat, però no té tanta pressió”

Expresident d’ERC

Menys president de la Generalitat, es podria dir que Joan Puigcercós (Ripoll, 1966) va ser tot el que es pot ser en política a Catalunya:líder de les joventuts del partit, secretari general i president d’ERC, diputat a Madrid i a Catalunya, president del grup parlamentari i conseller. Després de més de 20 anys en primer línia, el 2011 va deixar pas al junquerisme sense fer soroll i, un any després, va fer el salt a l’empresa.

“En 48 hores de deixar la política em vaig desprogramar, vaig recuperar la meva vida i la meva agenda”, rememora. Actualment és el director d’estratègia i operacions d’Adelfi; soci de Foreignrest –fundada per ell– i president del consell assessor d’Aigües de Catalunya. Del sector privat, respecte de la política, hi veu més aviat avantatges. La primera, ben clara:“Ningú regala res al sector privat però no té la mateixa pressió. No tens la pressió de l’exposició pública, dels mitjans, de la gent del partit, del teu entorn...”.

Acostumat a ser en política qui prenia l’última decisió, ara agreix no assumir la responsabilitat en solitari, sinó poder “mirar cap a dalt” i veure que “hi ha algú”. “Mires amunt i a vegades hi trobes respostes”, diu. I no li sap greu reconèixer que li ha canviat l’horari laboral:“Treballava 14 hores en política i aleshores un dia a l’empresa els hi vaig dir que tenia la sensació que no treballava prou. I em van dir ‘home, és que la gent treballa vuit hores i no catorze”. Tot plegat fa que no enyori la vida anterior. Hi ajuda el “plaer infinit”de veure que als caps de setmana l’agenda és buida, que a l’agost es puguin fer vacances “com déu mana” i tenir unes festes de Nadal “sense que ningú molesti al telèfon”.

Les ofertes per tornar

Puigcercós ha tingut ofertes per tornar –“Te’n diré una, em van oferir anar al Senat”, revela–, però les ha declinat totes. Tot i que admet que no es pot dir “mai” en aquesta vida, no es veu tornant a l’activitat pública. “Ja he fet el que havia de fer, i que consti que estic molt agraït perquè soc com soc gràcies al que he après en política”, resumeix.

Malgrat que no té plans de futur fora del sector privat, assegura que el seu compromís polític segueix intacte i que fins i tot ara segueix l’actualitat “molt més” ja que abans “desconnectava més perquè ho patia més”. 

Baltasar Picornell: “La gent m’escolta igual, però puc parlar amb llibertat”

Expresident del Parlament balear

Una fotografia portant uns texans i unes Converse, en la recepció anual que el rei Felip VI ofereix a les autoritats balears al palau de l’Almudaina, va fer saltar el president del Parlament balear entre el 2017 i el 2019, Baltasar Picornell (Felanitx, 1977), a les portades de multitud de diaris de tiratge estatal. Va militar en diversos moviments de caire republicà des dels 15 anys, com la Unió per la Tercera República, la Unitat Cívica per la República a les Balears i l’Assemblea Republicana de Mallorca, entre d’altres. A partir d’aquí, “rebotant rebotant”, va arribar a la formació de Podem.

Va entrar com a diputat al Parlament el 2015, la primera legislatura amb Francina Armengol com a presidenta de les Illes, i després del cessament de Xelo Huertas de la presidència del Parlament, la seva candidatura fou la guanyadora davant de la de la popular Núria Riera. La seva arribada a la vida institucional fou “un canvi molt gran”. Venia de treballar de fuster, mecànic o ferrer, i va deixar la feina perquè “era incompatible amb la política, considerant que som de Felanitx”. “Em vaig haver d’adaptar, vaig dedicar-hi tots els esforços, ja que no sabia com es feien les lleis, per exemple, era un començament del tot nou”, recorda.

De polític a autònom

A finals del 2019 va dimitir dels càrrecs de Podem amb deu persones més per “desavinences i desacords. El procés de deixar-ho fou difícil, has de fer reset”, explica. Es va prendre uns mesos sabàtics fins que al gener del 2020 començà a treballar per a una empresa, tot i que la pandèmia el va fer aturar. “Amb les empreses has de demostrar molt més la teva professionalitat per cobrar el que cobraves abans”, matisa. Ara, fa un any que és autònom, “ja no faig feina per a altres”.

Picornell reconeix que li “pica la curolla” el dia a dia de la política, però “la llibertat de poder expressar-te sense estar sota les ordres d’un partit i un argumentari el guanyen”. “La gent m’escolta igual, però puc xerrar amb llibertat”, sosté. Admet que no ha tingut ofertes per tornar i, igualment, no s’ha plantejat un retorn a la política, un món del qual s’ha allunyat. “De polítics, mantenc el contacte amb molt pocs, podria comptar-los amb els dits d’una mà”, assenyala. A més, tot i que el pas per les institucions “té un cost a l’hora de la feina”, no es penet d’haver estat polític.

David Abril: “Almenys a l’aula sent que m’escolten”

Exdiputat de MÉS per Mallorca al Parlament 

David Abril (Inca, 1975) ha viscut quasi tots els processos pels quals travessa una formació. Fou coordinador d’Esquerra Unida a les Balears (2009-2010), quan va endinsar-se en l’escissió Iniciativa Verda –de la qual també va ser el líder–, i un any després, amb el PSM, va participar en la creació de la marca MÉS per Mallorca, present en els dos governs liderats per Francina Armengol.

Per la part institucional, ha estat diputat al Parlament de la formació ecosobiranista del 2013 al 2018, els tres darrers dels quals en fou el portaveu. Abril explica que ho va deixar “en part per un esgotament respecte de com funciona la política, en una societat en què aquest àmbit és bastant mogut”. Després de deu anys en la primera línia, sosté que abandonar aquest món no va suposar un xox, ja que havia deixat responsabilitats de manera progressiva. “Vaig anar preparant el relleu i la meva ment”, recorda.

Graduat en Filosofia i Lletres i doctorat en Educació, sempre va compaginar la política amb distints voluntariats, principalment amb la Fundació Darder-Mascaró, “per treballar la lluita d’idees o promoure el pensament crític”. A més, avui dia col·labora amb l’Institut Paulo Freire, de pedagogia alternativa, i amb distintes ONG per ensenyar a cuinar a adolescents que estan en procés d’emancipació.

Des del 2018, Abril és professor de Sociologia de la UIB i és el secretari del departament de Filosofia i Treball Social. Destaca que, tot i estar fora de la vida institucional, “l’educació també és política, ensenyar a ser crític amb la societat. Tot això em permet estar connectat a la realitat; la vida política et pot aïllar, en certa manera”, diu. “Fer classes ajuda a tenir llaços; almenys a l’aula sent que m’escolten”, afegeix.

La porta, mig oberta

L’exdiputat ecosobiranista, que continua militant a MÉS, apunta que “no he tancat completament la porta” a una tornada a la política, “però no m’he penedit ni un sol dia de deixar-ho”. De fet, en els darrers anys la deriva de la seva vida política ja no el satisfeia per “l’esgotament mental”. “Em sentia una mica decebut amb la política”, lamenta. A més, superats els 40 anys, i amb tres fills, “era el moment de consolidar professionalment la vida fora del món polític”.

Teresa Riera: “La política és més del que passa en el govern”

Exdiputada del PSOE al Congrés

El 1996 és una data assenyalada en la política balear. Per primer cop un dels dos grans partits en l’àmbit estatal tenia una cap de llista illenca al Congrés dels Diputats. Teresa Riera (Barcelona, 1950) va liderar la candidatura socialista en les dues legislatures que va governar José María Aznar, tot i que abans ja fou diputada al Parlament balear (1989-1996). Després de deixar el Congrés, va estar deu anys al Parlament Europeu.

Riera es considera “una mallorquina d’adopció”. Catedràtica en Enginyeria Telemàtica, va venir a l’illa el 1986 per crear el grau d’Enginyeria Informàtica a l’antiga escola d’empresarials, de la qual en fou directora des del 1987 fins ben entrada la dècada dels 90. Vinculada al socialisme des del 1978, es va integrar en el PSIB “immediatament”.

La primera cap de llista socialista balear al Congrés va compaginar la seva tasca universitària i de recerca amb la política des del primer moment. S’ha de recordar que en les primeres legislatures les Illes quasi no tenien competències, en comparació amb avui dia, pel que les sessions parlamentàries eren “menys feixugues”. “No podíem viure de la política, tots teníem una segona professió”, afirma. “Som d’una generació que entenia la política com una lluita per les llibertats”, afegeix.

El 2014 va deixar la política institucional, va donar el cicle “per acabat”. Igualment, no va deixar de fer política. “És més del que passa en el govern i institucions”, destaca. Va retornar a la seva plaça a la universitat, un procés “difícil d’adaptar-s’hi” pels canvis que havia sofert l’entitat.

Entre les Illes i Brussel·les

A banda de la política, la ciència ha ocupat gran part de la seva vida. Així com ho relata, sempre ha estat l’encarregada de portar els temes científics tant del PSOE al Congrés com del PSIB al Parlament balear i, de fet, va assessorar el Govern de Francina Armengol en la recent aprovada llei de la ciència.

“Particip en moltes iniciatives civils que em permeten fer política”, incideix. En aquest sentit, Riera explica que dirigeix el màster sobre Gestió Pública de la UIB, és cap del grup d’assessors científics a Catalunya, presideix el Moviment Europeu de les Illes Balears i és membre a Brussel·les del comitè científic de fundació política.

“Les matemàtiques per què m’han servit en la política? És una actitud de resoldre problemes”, destaca. A més, segueix anant a Brussel·les, el que l’apassiona, ja que “es tracta de buscar acords i consensos entre molts països”. “La baralla no em va bé”, matisa.