“Volem un lloguer ètic per a Eivissa”

Palma“La casa encara és buida”, diu Amparo Cuenca, actual portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a Eivissa, que ha sentit les urpes de l’especulació amb l’habitatge a la seva pell. “La casa” no és qualsevol casa. Corria l’any 2014 quan Amparo va decidir divorciar-se de la seva exparella, de qui diu que llavors va deixar de pagar la hipoteca del pis que compartien i la manutenció de les seves filles. “Vaig quedar amb una boixa petita per atendre i amb una hipoteca”, explica; “si no podia pagar un mes, imagina’t tot un deute al banc”.

La lluita de la PAH pel seu cas va resultar en una dació en pagament el 2015, i fins al 2021 va poder quedar al seu pis en condició de lloguer social. “Fins que un fons voltor el va comprar i em feren fora”, explica Amparo amb resignació. Ara que ha pogut refer la vida, descriu la seva nova casa com “una coveta” per la qual paga 700 euros al mes a Santa Eulària des Riu, el municipi amb l’habitatge més car de l’Estat.

Els casos que arriben a la PAH avui no són, com antany, de persones que no poden pagar la hipoteca, sinó de persones que no poden pagar el lloguer. “Hi ha apartaments buits que es lloguen sense llicència només en temporada alta”, explica la portaveu, que destaca també l’existència de contractes abusius que fan fora d’un dia per l’altre moltes persones que voldrien quedar-hi. “Si tinguéssim una oficina d’habitatge a cada municipi, podríem tenir un punt de trobada entre propietaris i llogaters per evitar els contractes i les situacions abusius que tenim ara”, expressa la portaveu com a petició per als propers governants.

Les “situacions”, però, van més enllà de l’abús, cap a un amuntegament normalitzat que pateixen, sovint més que ningú altre, les comunitats migrants a l’illa. William Dávila i Caterina Saldarriaga són una parella colombiana que resideix a Eivissa des de fa poc més d’un any. Lloguen una habitació individual en la qual conviuen amb la seva filla Guadalupe, de tres anys, en un pis de tres habitacions que a la vegada comparteixen amb quatre persones més, dues d’elles també una mare i una filla. El saló és una habitació més. Per aquestes condicions de vida desemborsen 650 euros mensuals.

“Quan vinguérem aquí sabíem que podia ser difícil, però esperàvem que només fos així durant la temporada d’estiu”, explica Saldarriaga, la qual afegeix que, a més, varen tenir moltes dificultats per trobar un lloc, ja que molts propietaris no els admetien perquè tenien un infant. “Va ser una sorpresa descobrir que a l’hivern molts prefereixen deixar els apartaments buits i només llogar-los pel triple de preu durant els mesos d’estiu”, explica. Per gent com Dávila i Saldarriaga, nouvinguts que volen instal·lar-se a l’illa, aquesta possibilitat apareix ara remota. “Cada un fa el que vol amb la seva propietat”, diu Caterina Saldarriaga en to comprensiu, “però estaria bé que hi hagués més control des de les institucions i que no hi hagués pisos buits la meitat de l’any que després tenen preus desmesurats l’altra meitat”.

Amb la Llei d’habitatge a la mà

El 25 de maig passat, la Comissió Europea va fer empegueir Espanya en matèria d’habitatge amb la seva anàlisi del Pla d’Estabilitat en el primer trimestre del 2023. Les dades europees ho mostren: quatre de cada deu inquilins dediquen el 40,9% del sou a pagar el lloguer. Els estudis locals tampoc se’n fan enfora a Eivissa. El cens d’habitatge publicat el març del 2023 pel Departament de Geografia de la Universitat de les Illes Balears, en col·laboració amb l’Ajuntament d’Eivissa, revela que un 84% de la població llogatera del municipi més poblat de l’illa dedica més del 30% del sou a pagar el lloguer, xifres que aboquen de manera inevitable a l’empobriment dels ciutadans.

El Sindicat de Llogateres a Eivissa posa la pilota al terrat de les institucions: “Necessitam que la nova Llei d’habitatge s’apliqui amb la major rapidesa i celeritat possibles,” explica Daniel Moya, portaveu del grup a les Pitiüses, “i sense dubte Eivissa i Formentera han de ser declarades zones de mercat tensat”.

Moya lamenta, però, que la nova norma només beneficiarà en molts aspectes els contractes firmats a partir de la publicació de la llei, però afegeix que, mentre es defineix la lletra petita de mesures com la del límit als preus del lloguer, és vital també que el Govern incrementi el parc d’habitatge públic, i no només per la via que ha cercat fins ara, la de construir. “El Govern ha de comprar tot aquell habitatge que es ven entre sucursals bancàries i fons voltors”, afirma el portaveu. I afegeix: “Són propietats en mans privades amb l’únic objectiu d’especular que les institucions haurien d’intentar recuperar per a la ciutadania”.

Si una cosa ha canviat en el paradigma de polítiques públiques en els darrers anys és l’acceptació generalitzada de la necessitat de construir més habitatge protegit. Però mentre aquesta demanda es materialitza, el Sindicat de Llogateres destaca la necessitat que els ajuntaments augmentin les capacitats dels seus departaments de Serveis Socials per atendre casos d’urgència, especialment de persones afectades pels desnonaments.

La petició de més habitatge social es repeteix en les veus anònimes del carrer. Una d’elles és la de Caterina García, que treballa com a psicòloga en una associació cultural. En la seva feina ha vist com cada vegada més persones viuen amb ansietat la preocupació per l’habitatge: “Ho viuen amb ansietat, estrès, inseguretat i desarrelament… i molts senten que no pertanyen aquí”.

Mentre passeja la seva cussa per un tranquil parc de la Pau al centre de Vila, llança un desig: “M’agradaria que hi hagués més habitatge públic que també estigués disponible per a la gent jove que es vol independitzar.” Com a propietària d’una casa llogada durant anys amb el que descriu com un preu raonable, lamenta que Eivissa s’hagi convertit en un zoològic d’oportunisme, però afegeix, amb esperança: “El lloguer ètic és possible”.