Vox torna a actuar "com un exèrcit" després de la purga

BarcelonaVox no admet discrepàncies ni desobediències i ha encadenat desercions de dirigents els darrers anys. Del nucli original del partit d'extrema dreta han baixat del vaixell exportaveus al Congrés com Iván Espinosa de los Monteros i Macarena Olona, exdiputats com Juan Luis Steegman –crític amb la deriva "neofalangista"– i Víctor Sánchez del Real, l'exlíder madrilenya Rocío Monasterio –que va criticar la manca de democràcia interna– i dirigents com l'exvicepresident castellanolleonès Juan García-Gallardo i l'exlíder balear Idoia Ribas. Fins i tot han tingut un intent de rebel·lió a l'Ajuntament de València. Com funciona Vox i com s'han d'entendre aquestes baixes?

Consultades per l'ARA, fonts crítiques que van abandonar el partit denuncien un funcionament sense cap mena d'autonomia. En resum, la direcció estatal ho decideix tot. No és només una impressió dels crítics: fonts de la formació ho accepten i defensen que és la millor manera de funcionar. Més enllà de les crítiques pel punt de vista, hi ha clara una idea: "Vox funciona com un exèrcit". Amb obediència al líder, Santiago Abascal, i la seva direcció, amb un sentit jeràrquic.

Ni matisos ni autonomia

Fonts oficials de Vox expliquen que "és impossible que hi hagi barons [territorials] perquè la direcció nacional ho decideix tot". Acceptant la lògica del funcionament "com un exèrcit", matisen que "els militants escullen el general, però després tot això marca" –triar el president del partit és l'únic espai amb primàries–, i defineix una "cadena de confiances". Així, recalquen que "no hi ha autonomia" i que tot passa per la cúpula, cosa que respon a la filosofia de "defensar el mateix a tot Espanya": "Si algú té una discrepància sobre una decisió nacional, se'l destitueix". Això va passar amb García-Gallardo perquè no va voler obeir. Però si bé ell era del sector dur, altres com Olona, Espinosa i Monasterio s'enquadraven en el sector ultraliberal, extingit. El partit reivindica una estructura similar a la de Marine Le Pen a França, Matteo Salvini a Itàlia i Viktor Orbán a Hongria. Segons aquestes fonts, les opinions "es traslladen internament", però quan hi ha decisió estatal s'ha de defensar o el camí és la destitució.

La lleialtat a Abascal i també al secretari general, Ignacio Garriga, són clau i totes les decisions de vot i iniciatives parlamentàries i municipals passen per l'òrgan uniformitzador anomenat oficina tècnica, que dirigeix la catalana Montserrat Lluis, de la confiança d'Abascal, que s'encarrega, com a vicesecretària d'acció de govern, de les negociacions amb les regions. Tots tres formen el nucli dur, agrupat en el comitè d'acció política, tal com va explicar l'ARA. I el poder català no s'acaba aquí, perquè l'eurodiputat Jorge Buxadé té una influència ideològica destacada i és l'artífex del gir de les aliances per haver acabat passant al bloc del pro-rus Orbán.

Fonts del sector crític que ha abandonat Vox sostenen que "el sistema de treball que tenen és més semblant a una secta", perquè "hi ha un component espiritual d'adoració al líder amb fe cega i obediència", diuen. El motiu? "No volen criteri propi". I s'exerceix un control fins al mínim detall. D'aquí ve el tracte als que se n'han anat, segons aquestes fonts: "Et dilapiden i et tracten de traïdor". Són com "ninots", recalquen fonts dissidents, que denuncien un tracte "vexatori" i autoritari a dins del partit per part de la direcció, que no admet matisos, i en el qual el "clan català" té molt de pes. Amb la decisió de "carregar-se el sector liberal" i acostar-se a Orbán "impulsada" per Buxadé s'ha imposat "la línia falangista".

Procés gradual

El 2019, amb l'entrada a les institucions, Vox va eliminar les primàries per triar els candidats a les eleccions. Llavors aquesta decisió va passar a mans del comitè executiu nacional, comandat per Abascal. El 2022 també es van eliminar les primàries per escollir els líders provincials. Segons fonts de la formació, "les primàries eren un drama, una guerra fratricida pel control", i igualment els líders provincials i els candidats locals eren "un delegat més" sense autonomia. L'únic que es tria amb primàries és el president del partit, el líder indiscutible.