Els vuit anys de polítiques de memòria que el PP i Vox volen oblidar

PalmaEl Memorial de la Paraula és un recull d’escrits de fills, nebots i nets de represaliats a les Illes durant la Guerra Civil i el franquisme que el 2020 es varen començar a publicar en compliment de la Llei de memòria democràtica. Alguns són molt breus, just per deixar constància del nom i les dades d’un represaliat injustament. Però la majoria tenen el format d’una carta. “Em resulta difícil escriure aquestes paraules sabent que mai no arribaran a les vostres mans, però tenc la sensació que sou al meu costat, que m’estau mirant, i que si no ho faig bé, rebré una clotellada (que no sigui molt forta)”, va escriure Miquel Fiol al seu padrí, de qui en va heretar el nom: “Lluitaré amb la paraula, cridant fort si és necessari, fent callar les veus que diuen que els morts ben enterrats estan i que tot està oblidat”.

En l’accés públic i la lectura d’aquestes cartes es resumeix el principal èxit de l’aplicació d’aquesta llei, aprovada el 2018 per acompanyar la Llei de fosses de 2016: l’exposició i divulgació de la història. Després de vuit anys de polítiques de memòria històrica es “començava a superar un passat traumàtic, a conèixer la veritat i la justícia”, reflexiona Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca. La recerca dels cossos, però també el reconeixement institucional de les víctimes, s’havia accelerat a les Illes des que aquesta normativa va entrar en vigor. Però el canvi de Govern preveu frenar-lo. Com va avançar l’ARABalears, Vox ja té redactada –espera l’aval definitiu de la direcció estatal del partit– una proposta de derogació de la Llei de memòria democràtica. Una supressió que va pactar amb el PP, a canvi de la investidura de Marga Prohens. “El PP ha venut la memòria de les víctimes, i de la democràcia, per governar”, lamenta Oliver.

Un cens d’assassinats 

El 2014 es va obrir la primera fossa a les Illes: la de Sant Joan. A partir del 2016 la feina s’intensifica: des de llavors s’han fet quatre plans d’exhumacions –el quart, encara en marxa– i s’han intervingut 26 fosses més. Aquesta ha estat la tasca més “urgent” i més visible dels darrers anys, comenta Marc Herrera, exdirector general de Memòria Democràtica amb el govern del Pacte. La identificació de les restes del símbol de la lluita antifranquista Aurora Picornell i les Roges del Molinar va ser una de les fites més destacades del procés, que fins ara ha permès la recuperació de les restes de 334 persones, segons les dades disponibles. Però Herrera considera aquesta victòria tan important com els esforços fets a través de la Llei de memòria per “intentar reconèixer tota la gent de qui no en podíem trobar el cos”. És aquí on entren els homenatges institucionals, la concessió de certificats públics reconeixent les víctimes, la creació d’un cens d’assassinats –1543 assassinats a Mallorca, 345 a Menorca i 186 a les Pitiüses, i 41 víctimes del nazisme– i un fons documental o les pedres per la memòria –plaques commemoratives col·locades als carrers. En el mateix sentit, destaca la creació d’una unitat didàctica per introduir la memòria històrica als instituts, juntament amb un projecte de teatre per a joves, a més de la creació d’un postgrau universitari sobre la mateixa temàtica. Herrera recorda, a més, la feina feta des de la Conselleria de Memòria Democràtica –de la qual Prohens va prescindir quan va entrar al Govern– per facilitar als familiars “venir, contar la seva història, gravar-los, recollir-ne el testimoni”, a través d’una oficina d’atenció directa. “De vegades em deien, ‘quant he de pagar?’”, rememora: “Però com em podien dir això, si hauria de ser a l’inrevés?”.

“Amb tot, el que vàrem sofrir, la divulgació és necessària”, defensa Tolita Riera, neta d’Antoni Alomar i Margarita Jaume, tots dos represaliats: s’han recuperat les restes d’Antoni. “Tot costa molt, no ho podem assumir tot, els familiars, cal que el govern ajudi”, reivindica. Hi coincideix Jaume Rebassa: el seu padrí –que nomia igual que ell– va ser una víctima del nazisme, després de fugir de Mallorca en un llaüt. “El franquisme el va perseguir a Espanya, el feixisme el va empresonar a Itàlia, i el nazisme el va assassinar en un camp de concentració a Alemanya”, assegura. “El meu padrí mai no va ser a una fossa, mai no l’hem trobat”, explica: els seus no s’haurien pogut acollir a la Llei de fosses. Rebassa recorda els actes d’homenatge i la documentació sobre el cas del seu familiar a Alemanya:“Tenien una carpeta sobre ell”. A les Illes també l’han reconegut: “Es va fer un homenatge al Palau de Congressos en què es varen entregar certificats a les víctimes”. Davant l’argument del PP i Vox, que consideren que la Llei de memòria és massa ideològica, ell respon: “Vull que els meus nets sàpiguen què va passar, no és una qüestió de revengisme”.

El vicepresident Antoni Costa va defensar divendres la derogació de la llei assegurant que només “té en compte una part de les víctimes”. La norma defineix com a víctima “qualsevol persona que en relació amb la Guerra Civil i la dictadura” hagi “patit danys individualment o col·lectivament”, encara que en la seva exposició de motius fa èmfasi en la necessitat de reparar “les víctimes de la repressió franquista”. Per a Miquel López, de l’Associació Memòries de Menorca, la Llei de memòria democràtica no agrada a alguns sectors de la dreta, perquè “assistim a una onada revisionista en què es qüestiona el relat oficial d’un govern democràtic, es nega que es doni per bo que hi va haver una dictadura i un cop d’estat”. Hi coincideix Luis Ruiz, president del Fòrum per la Memòria Històrica d’Eivissa i Formentera: “Ja hem passat per aquí i continuarem lluitant”, adverteix. Malgrat la supressió de la norma, hi ha un punt d’esperança per a les víctimes: la Llei de memòria estatal continuarà vigent. Tot i això, Oliver adverteix que no és suficient: “Complementa la llei autonòmica, però no la substitueix”. Les entitats memorialistes estudien recórrer als tribunals una vegada es derogi la llei.u