Els Windsor: secrets financers disfressats de transparència
La fortuna personal del rei Carles III s'ha calculat en 2.150 milions d'euros, però la teranyina d'interessos econòmics és molt més extensa
LondresNomés hi ha dues coses transparents en la monarquia britànica. Els comptes de la botiga de regals i objectes presumptament reials a tocar del palau de Buckingham –i de la resta de palaus– i l'assignació anual del govern a Carles III com a cap de la família. La resta és una "teranyina d'interessos molt difícil de desentranyar", diu Graham Smith, una de les veus republicanes del Regne Unit, sempre darrere de qualsevol protesta pública contra la institució, com la que es va viure en la prèvia de la cerimònia del King's Speech, el 17 de juliol passat, o com una de les més significades dels darrers anys, durant els actes de la coronació del monarca.
La botiga esmentada forma part de la maquinària financera del Royal Collection Trust (RCT), una organització benèfica que es beneficia de la devoció mundial pels Windsor, i els diners que generen totes les seus ajuden a mantenir tant els edificis com la col·lecció d'art, una de les més importants del món. D'acord amb l'últim estat de comptes, el RCT va obtenir, fins al 31 de març del 2023, 73,6 milions d'euros i en va gastar 64,2. La diferència roman a les arques de l'entitat. El monarca no en toca ni un cèntim.
La subvenció del govern a la Corona per al funcionament diari de la institució durant el període entre l'1 d'abril del 2024 i el 31 de març del 2025 és de 102,74 milions d'euros. L'assignació també inclou diners per al manteniment del palau de Holyrood, dels castells de Windsor o Balmoral i de residències com Sandringham. El finançament públic per a la família reial es fixa com una proporció dels beneficis de les propietats de la corona, el Crown State, una cartera immobiliària propietat del monarca regnant –que no pot vendre, perquè ha de passar intacte al següent rei o reina–, amb actius per valor de 19.525 milions. El boom en els beneficis del Crown State de l'últim any fiscal (1.300 milions d'euros) ha suposat un boom en l'assignació per al període 2025-26, que ascendeix a 157 milions d'euros, un increment del 53,92%.
El mecanisme el va establir David Cameron el 2011. Aleshores es va fixar en el 15% dels beneficis. Ara és del 25%, perquè es considera que l'Estat ha de finançar la restauració del palau de Buckingham –un cost extra al de la despesa corrent–, que té un pressupost de 430 milions d'euros, i que es duu a terme en un període de deu anys, a partir del 2018.
Un privilegi medieval
La resta d'allò que envolta la monarquia, especialment les finances personals –la part del lleó–, és un secret d'estat. "Ho ha de ser –diu Graham Smith–, perquè si el públic conegués els detalls, quedaria horroritzat".
No hi ha informació oficial sobre la fortuna de Carles III. El diari The Guardian la va xifrar l'any passat en 2.150 milions d'euros, derivada de la seva condició, de l'herència de la mare, de la rendibilitat de les més de 300 cases llogades a la propietat de Sandringham o dels ingressos que proporcionen les terres del ducat de Cornualla i Lancaster. Tots dos formen una altra cartera d'actius immobiliaris que en alguns casos es van establir fa més de set-cents anys.
Gestionen i lloguen terres de conreu, edificis d'habitatges, establiments comercials, oficines, finques rurals i cases pairals. I serveixen per generar ingressos privats. Per a l'hereu, Guillem, són els diners que plouen de Cornualla. Per al rei, els de Lancaster. Els dos ducats, a més, proporcionen ingressos extres en funció del privilegi medieval de la bona vacantia. En altres paraules, tots els béns dels morts que hi hagi al ducat, i que no hagin testat, i de les empreses que s'hagin declarat en fallida, i sobre les quals no hi hagi reclamacions, van a parar als comptes del rei i del príncep.
Des del regnat d'Elisabet II, dels dos ducats esmentats, la reina i el llavors príncep, i ara el rei i el seu hereu, han rebut més de 1.430 milions de lliures, segons els càlculs elaborats pel mateix diari i per l'exdiputat liberaldemòcrata Norman Baker, autor del llibre And what do you do?: What the royal family don't want you to know [I tu què fas?: Tot allò que la família reial no vol que sàpigues].
Tampoc no hi ha dades sobre la quantitat exacta de diners que cobra cada working royal o el cost –immoble i personal– de les 18 propietats que, en algun moment o altre, fan servir els reis o els prínceps. A més de les ja esmentades, també s'hi inclouen St. James Palace, Adelaide Cottage, el Frogmore Cottage, el palau de Kensington o Clarence House.
Són també secrets el testament reial i el de tots els Windsor sèniors per un període mínim de 90 anys. Fins al 1911, llevat el del rei, eren públics, com el de qualsevol altra família. Però el poder judicial va començar a guardar-los amb clau a petició de la reina Maria després de la mort del seu germà, Francesc de Teck, que volia ocultar al país la decisió de llegar joies a una dona amb qui havia mantingut una relació secreta.
També és secreta la manera com els membres de la família reial eviten pagar impostos sobre la seva fortuna personal; també es desconeix quins són els interessos que tenen en títols borsaris, o de qui són, si de l'Estat o propietat personal, la flota dels cotxes de luxe o els cavalls. O quines són les activitats que els diferents membres de la família poden arribar a desplegar com a lobistes i si (o com) se'n beneficien.
D'altra banda, els documents de la Corona s'arxiven al castell de Windsor, i no s'hi permet l'accés, o només sota condicions molt restringides i sempre a arxius de més de 90 anys d'antiguitat, a diferència del que passa amb la documentació oficial del govern, que arriba als Arxius Nacionals en un termini màxim de 20 anys.
