El "xarnego" inesperat que va portar ERC al cim
La seva irrupció va ser una de les més fulgurants que es recorden: en dos anys va passar de ser un desconegut de Súmate a ser a la tribuna del Congrés
Barcelona"¿Y éste, de dónde sale?". A l'hivern del 2014 aquesta era una pregunta recurrent a Súmate, l'entitat de castellanoparlants defensors de la independència. Es referien a un noi amb tupè de poc més de trenta anys de qui tothom començava a parlar de portes endins. A diferència d'altres companys, d'aquell noi ningú en tenia gaires referències. No tenia un passat al PSC, ni als sindicats, com tants altres. Era Juan Gabriel Rufián Romero (Santa Coloma de Gramenet, 1982), un llicenciat en relacions laborals que volia col·laborar amb l'associació. Net d'avis andalusos migrants, era un exvotant d'Esquerra Unida que havia mamat política a casa: fill de pare comunista que s'havia conegut amb la seva mare en un míting de Bandera Roja. El seu debut a Súmate va ser una xerrada al centre cívic de la Trinitat Vella al costat del Pare Manel. "Aquell dia va parlar del sistema de pensions. Va arribar de cop i de seguida va tenir molt èxit", rememora un membre de l'entitat. Només seria la primera de moltes xerrades a les quals aviat afegiria les tertúlies a mitjans. Rufián acabava de pujar a l'escenari, i encara hi és.
"L'escoltaves i tenia una dialèctica molt carregada, però tenia molta tirada", explica un company de l'època. El president de Súmate de llavors, Eduardo Reyes, recorda en conversa amb l'ARA que era el moment del boom de l'entitat i que de seguida es van fer "una mica famosets". "Tenia un missatge paternal molt potent i agradava molt. Érem clars i planers. A la merda li dèiem merda i a la glòria glòria", resumeix. Ben aviat, a Rufián Súmate li quedaria petita i es guanyaria un lloc a l'ANC, però allò no seria res respecte al quehavia d'arribar. Quan no feia ni dos anys de la xerrada amb el Pare Manel, Oriol Junqueras li va oferir liderar la candidatura d'ERC a les generals del 2015. El mateix partit que fins al 2011 es negava encara alguna vegada a respondre preguntes en castellà a les rodes de premsa, quatre anys després ja feia mítings amb aquesta llengua.
Rufián ha tingut un padrí, Junqueras, i ha tingut un mestre, Joan Tardà. Ha sigut el màxim exponent del mantra d'ampliar la base. Tardà explica per què de seguida van congeniar: "Era l'arquetip dels meus alumnes de quan jo era professor d'institut a Cornellà: fill de classe treballadora, castellanoparlant bilingüe gràcies a la immersió i de tradició esquerrana. Els meus alumnes eren Rufians". No està clar quin dia Catalunya va descobrir Rufián, però no hi ha dubte de quin dia ho va fer Espanya. El 4 març del 2016, en una investidura fallida de Sánchez, va engaltar des de la tribuna una de les seves frases més conegudes: "Soc el que vostès diuen xarnego i soc independentista. Vet aquí la seva derrota i vet aquí la nostra victòria".
Rufián era massa diferent per només tenir partidaris. De seguida al Congrés –i a Twitter– va agafar vida pròpia i un ressò que ningú havia previst. A les generals de l'abril del 2019 va repetir, però amb una llista amb algun canvi per mirar d'embridar-lo una mica. No se'n van sortir. En aquelles eleccions, amb Junqueras de candidat, però amb ell de número 1 de facto, treu més d'un milió de vots. És un cim que mai més ningú d'ERC ha aconseguit. "Aquell dia mata no només els monstres externs, sinó també els interns", explica algú que s'hi va abraçar la nit electoral.
Tots els que hi han tractat, amics i rivals, li detecten una màscara per protegir-se de la voràgine del dia a dia. "Pot donar una mica la imatge petulant, però sempre escolta. Té bona capacitat d'assumir i aprendre", diu un company d'escó. El Rufián dels focus no és el de les distàncies curtes. "Li veig un punt de tímid corregit. En una reunió d'amics no és el que explica més acudits. És el que para taula i fa la truita de patates", explica algú que l'ha tractat.
Anar-hi amb tot
Un dels grans èxits de Rufián ha sigut la facilitat per col·locar en l'imaginari les seves frases ocurrents, a vegades per bé i d'altres no tant. Molts encara li recorden el tuit contra Puigdemont de les 155 monedes de plata o el desideràtum en què deia que només estaria 18 mesos al Congrés per tornar cap a la República Catalana. Els rivals l'hi reconeixen i l'hi recriminen a parts iguals. És el cas d'aquest diputat socialista: "Té escrúpols personals, però no polítics. Si ara l'adversari és el PSC, hi va amb tot. Si toca Sumar també. No hi va amb mitges tintes, per això a vegades es passa de frenada". Ara bé, la mateixa persona el defineix com a introvertit i amable quan coincideixen a l'ascensor: "És un tio encantador. No és dels que provoca rebuig com la [Míriam] Nogueras (Junts) o la [Montse] Bassa (ERC), que ens diuen feixistes i carcellers". El que també ha fet Rufián en vuit anys al Congrés ha sigut evolucionar, com tanta altra gent. Lluny queda la imatge de quan exhibia una impressora a l'hemicicle per protestar contra la repressió. Un rival que hi ha debatut molt ho explica així: "És molt més seriós del que aparenta. El personatge el perjudica. El primer Rufián només estava pendent de la frase, ara fa política".
