Les zones d’ombra del 23-F

Quaranta anys després, el cop d’estat frustrat del 23 de febrer de 1981 significa ben poc per a les noves generacions, mentre que bona part dels qui el van viure han passat de considerar-lo la prova de la consolidació democràtica d’Espanya i de Joan Carles I com el seu màxim garant a un episodi de Cuarto milenio, font inesgotable d’opacitats i aliment de teories conspiradores. És així, en bona mesura, perquè la imatge del rei emèrit en els darrers temps ha obert la porta a una revisió de la seva actuació passada en clau negativa. Encara que en essència, com va dir Javier Cercas, autor d’Anatomia d’un instant (Random House Mondadori), “l’enigma del 23-F és que no hi ha enigma”, més aviat “zones d’ombra”.

L’any 1980 Espanya passava per una important crisi econòmica, ETA va arribar gairebé al centenar d’assassinats i dos anys després d’aprovada la Constitució el model territorial no es concretava. Adolfo Suárez havia perdut la confiança del rei, la UCD s’ensorrava i el PSOE li feia una oposició duríssima. Per sortir de la situació, una elit civil conservadora va aconseguir un determinat consens entre la plana política, militar i empresarial (zona d’ombra) per tal que el general Alfonso Armada, exmilitar franquista i secretari general de la Casa del Rei (1975-1977), encapçalés com un “De Gaulle espanyol” un govern de concentració nacional sense passar per les urnes.

A aquesta via hi hauria contribuït el Cesid i Joan Carles I n’estaria al corrent. “A mi doneu-m’ho fet”, hauria dit segons Jesús Palacios a 23-F, el rey y su secreto (Libroslibres). L’interès per endegar-la era un secret de domini públic entre la crema del país, com va explicar Francesc de Carreras en relació amb el seu pare Narcís i Josep Tarradellas a “Un grano de arena al 23-F ” (La Vanguardia, 2011). També ho sabia Suárez, que, enemistat amb Armada i contrari a la presència militar al govern, es va avançar. Va dimitir per sorpresa el 29 de gener de 1981 i va designar Leopoldo Calvo-Sotelo com a successor.

No tenint-ne prou, el dia de la investidura d’aquest, Armada va monitoritzar un autocop controlat que justifiqués el seu ascens al poder. L’operació tenia un paral·lelisme amb la França de 1958, quan la crisi algeriana havia promogut el retorn de Charles de Gaulle, com va explicar Xavier Casals a La transición española. El voto ignorado de las armas (Pasado y Presente). El tinent coronel Antonio Tejero era actor principal en la seva pròpia narrativa i secundari en la d’Armada.

Durant la nit del 23-F, aquest últim va informar el rei -“Alfonso... així no, així no”- i, com havia previst, va anar al Congrés a salvar la situació. Tejero amb els trets va anar massa lluny i en explicar-se-li el projecte de govern d’unitat -amb tothom menys els nacionalistes catalans i bascos- es va negar a traspassar a Armada el comandament de la situació (zona d’ombra). El general volia una estabilització d’Espanya amb una democràcia limitada en clau monàrquica; Tejero, tornar a l’any 1939. El rei, no implicat inicialment, va esperar. Fracassada l’operació, va avortar el cop.

El lehendakari Juan Carlos Garaikoetxea es va mantenir en contacte amb la Zarzuela, amagat. Jordi Pujol, que experimenta avui com el rei emèrit un procés de revisió de la seva figura, es va quedar al Palau de la Generalitat. “D’alguna manera tots en són responsables”, diu a les memòries. Roberto Muñoz Bolaños en dona totes les claus a El 23-F y los otros golpes de estado de la Transición (Espasa) i situa el 1981 en el marc de successius intents de sollevament militar des de la mort de Franco.

Posat en context amb la visió historiogràfica de llarga durada, la concepció conspiranoica perd força. Passat el tràngol, però, l’episodi es va vendre com una militarada. Ningú en sabia res. Hi va haver una gran desmemòria, com va dir Pilar Urbano, però no pas del rei o de Suárez, sinó de tots aquells que estaven entre bambolines. Molts avui encara desconeguts, entre altres coses, per falta d’accés a la documentació del Cesid, a les cintes de les converses i als arxius particulars (zona d’ombra).

En l’Europa contemporània, el més semblant al govern d’unitat que l’operació De Gaulle inicial buscava és una designació “des de dalt” a la italiana: el govern tècnic de Mario Monti (2011-2013) per implementar les mesures d’austeritat exigides per la Unió Europea, i l’actual de Mario Draghi amb una barreja de tècnics i polítics per distribuir els fons europeus.

La situació actual

Amb una Espanya amb les ciutats en flames, amb el partit que l’establishment volia utilitzar per centrar el país -Cs- en caiguda lliure, amb l’extrema dreta puixant, amb el PP abandonant la casa corcada per la corrupció, amb el vicepresident Iglesias criticant la democràcia que representa i Podem inicialment de perfil amb la violència als carrers, amb el PSOE tapant les vergonyes de l’emèrit per no erosionar més l’Estat, amb l’independentisme (en mans de la CUP) amb dificultats per estabilitzar Catalunya, amb una societat empobrida i esgotada per la crisi pandèmica i amb els Next Generation trucant a la porta..., segur que hi ha algú somiant en una solució Armada.