Activisme o ‘laissez-faire’?

Poden seguir les Balears una política de 'laissez-faire' i esperar que, en aquesta nova etapa de recuperació econòmica, floreixin de manera espontània iniciatives empresarials de tot tipus que creïn més i millor ocupació? En altres paraules, tenen les Balears una massa crítica de personal qualificat i polivalent capaç d’establir per si mateixa connexions internes suficients que facin fructificar activitats més innovadores, integradores i competitives?

O, per contra, les Balears estan obligades a forjar un ‘activisme’ en suport de la innovació? Vull dir, necessiten les Balears una política activa orientada a uns pocs sectors clau i promoure en aquests camps sinergies entre la recerca i l’empresa?

O seria millor adoptar una posició intermèdia? És a dir, seguir una política mixta, activa però al mateix temps de 'laissez-faire', potenciant determinats clústers amb mesures genèriques, tot confiant en l’adaptabilitat al canvi, la capacitat d’absorbir coneixement arreu i la cultura de col·laboració entre empreses i empreses i centres de recerca?

‘Activisme’ és sinònim d’‘intervencionisme’? És a dir, es tracta de fer polítiques actives públiques de subvenció i foment de determinats clústers, tant industrials com de serveis, com a via per atreure personal qualificat i forçar la creació d’entorns innovadors clarament distingibles? O, en realitat, l’administració ha d’exercir un paper de catalitzador crucial però no necessàriament ha de fer apostes per sectors/clústers concrets? És, idò, la iniciativa privada la que ha de triar on apostar i invertir? Es dóna el marc adequat i les condicions de base necessàries perquè això sigui així? De quines condicions parlam?

Necessiten les Balears traslladar aquestes condicions a una estratègia de desenvolupament econòmic basada en la innovació? Han de tenir les Balears una agenda de prioritats temàtiques, verticals i horitzontals? La tenen? Per què la necessiten? No es poden deixar dur les Balears pel corrent de liberalisme econòmic i un cobejat procés de convergència amb les regions més avançades i... 'laissez-faire'?

O, per contra, estan obligades les Balears a forjar un ‘activisme’, com fan altres territoris, i definir una estratègia de desenvolupament econòmic? Però, què és exactament una estratègia de desenvolupament econòmic? Un marc per presentar prioritats i polítiques de forma àmplia i genèrica? Una articulació d’objectius d’una varietat d’actors públics i privats? Una forma de donar respostes ràpides a les demandes (inesperades) dels mercats? Una guia per afrontar reptes específics? Una estratègia amb polítiques públiques i mitjans del govern per donar suport a una determinada estratègia? Una estratègia empresarial? Un pla? Un pla flexible? Un procés? Res d’això?

Posat el cas, qui ha de definir l’estratègia balear de desenvolupament econòmic? El sector públic, com a planificador de l’ordenació del territori i proveïdor/gestor d’infraestructures i serveis públics adequats? O ha de néixer d’un lideratge compartit, on el govern té un paper clau però només com a facilitador?

Com es concreten els objectius d’una estratègia de desenvolupament econòmic? D’acord amb la desestacionalització? La diversificació? La competitivitat? La sostenibilitat? La cohesió social? Poden ser sostenibles les Balears si no són competitives? Poden ser competitives i no ser sostenibles? Competitivitat i cohesió social són incompatibles?

Quin és l’objecte d’una estratègia de desenvolupament econòmic? Definir les infraestructures de transports i comunicacions, inversió en R+D, ensenyament a tots els nivells i centres d’excel·lència en investigació, entre altres, per aconseguir que les empreses, independentment del sector en el qual operen, es localitzin a les Balears? O, elegir en quines activitats, quins actius i amb quins actors volen destacar en el futur les Balears?

Un cop fixats els objectius i l’objecte de l’estratègia, qui la dissenya? Qui la implementa? Qui l’avalua? És per això que ens cal forjar un ‘activisme’ i canviar la manera de fer negocis i fer política, modelar una nova governança i esperonar una reorganització interna de l’administració pública, inclosa la universitat? O n’hi ha prou amb 'laissez-faire'... o, el que és el mateix, de fer una política de gestos?