Com a ciutadà, voldria manifestar el meu agraïment a tots els illencs que han acceptat formar part d’alguna de les 332 candidatures municipals que es presenten a les eleccions del 24 de maig. I també, és clar, a tots aquells que integren les llistes que lluitaran pels escons dels consells insulars i del parlament del meu país. Deuen ser, en total, més de quatre mil persones. Aquesta vegada jo no estic a cap llista. Des de l’objectivitat que em dóna el fet de no estar-hi implicat, puc considerar que és una decisió ben lloable la d’aquells que han acceptat que el seu nom i llinatges surtin impresos en una papereta, aixoplugats sota una marca i un logo.
Aquests darrers anys suposadament vivim una etapa en què la ciutadania està afanyada a participar en els afers públics. Hem viscut una espiral d’assemblees, d’eleccions primàries, de mobilitzacions. Enfront dels partits anomenats “tradicionals”, o sigui, que ja fa molt de temps que hi són, l’epifania de les noves formacions i de les noves maneres de fer política. Aquesta onada de replantejament de la cosa pública, en moltes ocasions no ha sabut o no ha volgut destriar el gra de la palla i ha comès la imperdonable maldat de vendre la idea que tots els partits ja establerts eren del tot iguals, quan una anàlisi mínimament rigorosa permetia descobrir ben fàcilment la seva diversitat i també el seu diferent grau, màxim o nul, de responsabilitat en les diferents catàstrofes que els darrers anys ens han convertit en víctimes.
El frenesí participatiu que han originat la crisi econòmica, el descrèdit de les organitzacions que s’han anat alternant en el govern de l’Estat i les polítiques autoritàries i antibalears que ha duit a terme el PP de Bauzá permetien pensar que enguany hi ha hauria una gran quantitat de ciutadans que estarien disponibles per a formar les candidatures. En general no ha estat així. Fins i tot sembla que a molts de municipis ha estat una mica més difícil que de costum. Han estat molts els que haurien pogut ser magnífics candidats –pel nivell de preparació, pel caràcter empàtic, per la capacitat de gestió– i que per un o altre motiu no han volgut esser-ho. De vegades per raons personals o professionals justificables. La majoria, però, perquè deuen haver pensat que ficar-se en política a hores d’ara és vist socialment com un fet negatiu, o que la gestió pública s’ha convertit, també pels honrats, en una mena d’esport de risc, o que les compensacions que se n’obtenen en cap cas justifiquen l’esforç i el temps que s’hi han d’invertir. Tot permet pensar que molts dels ciutadans suposadament actius i compromesos en la millora de la democràcia i de la societat en realitat creuen que assistint a alguna manifestació de tant en tant ja han pagat la quota cívica que els correspon. L’acomodament en exclusiva a una vida personal gratificant, blindada als embats dels mals vents exteriors, i la predisposició instintiva a cercar un bon amagatall darrere alguna roca protectora són dues opcions que amb massa freqüència caracteritzen, per a desgràcia col·lectiva, els ciutadans que desitjarien que a les Balears es produís un bon capgirament polític.
Per tot això, el meu agraïment a tots els candidats que es presenten a les eleccions del proper 24 de maig. Per a mi, són els millors. Molt millors que aquells que a la terrassa d’un cafè o a un dinar familiar o a un despatx professional o a la sala de professors d’un institut o a la cuina d’un hotel s’atreviran a afirmar que els que s’hi presenten són uns mediocres o uns aprofitats o uns incompetents. Tanmateix, són els que suposadament són tan bons i estan tan ben preparats i tenen una honestedat màxima, els que en realitat són socialment improductius en el cas que no vulguin posar les seves capacitats polítiques al servei de la gent.
És possible que algú estigui pensant que les meves paraules són d’una ingenuïtat estratosfèrica en la mesura que deix de valorar els efectes que produiran les actuacions de les diferents candidatures una vegada estiguin instal·lades a les institucions. A veure. Crec que és un acte positiu la participació en política senzillament perquè pens que és en aquest terreny on s’han de resoldre els conflictes existents. A la vegada, però, tenc la certesa que moltes de les candidatures presentades duran a terme unes actuacions que no tan sols estan a les antípodes de les meves idees sinó que són del tot nocives per a la democràcia de qualitat i per a la societat justa i cohesionada que jo desig, o per al model de país pel qual jo fa més de quaranta anys estic treballant, o per a la bona salut social de la llengua i la cultura catalanes. La nit del 24 de maig hi haurà resultats que m’alegraran i n’hi haurà d’altres que em doldran i m’enutjaran. És evident que em complauria molt que les candidatures que van contra el bé comú i contra els elements més substancials de la identitat de les Balears, o que són còmplices amb el saqueig fiscal a què ens sotmet l’Estat tan sols assolissin un suport ciutadà ínfim.
I és que el meu agraïment als candidats i a les candidatures no deixa de banda ni les preferències personals ni tampoc una jerarquització en el repartiment de la meva gratitud. Més enllà del meu agraïment genèric, un d’especial als joves que han volgut donar la cara en alguna llista. Al meu poble, per exemple, na Rosa i na Teresa. El jovent viu molt desconnectat de les dinàmiques polítiques i culturals que desenvolupen les generacions, encara en actiu, que els han precedit. Es fa difícil avui en dia veure’ls en els actes culturals o en les publicacions o en les entitats que no han sorgit de la seva mateixa iniciativa, la qual freqüentment és més puntual i impulsiva que perdurable. Amb el seu absentisme, no faciliten la continuïtat ni el relleu generacional. Per això, veure cares joves en una candidatura mereix una celebració.
Igualment, i sobretot, també tenen tota la meva gratitud aquelles candidatures que en cap moment no seran promocionades pels poderosos mitjans del sistema mediàtic madrileny i radial que uniformitza i subordina tot el territori d’acord amb els interessos d’un Estat que ens perjudica. Els meus referents sempre han estat i continuaran essent aquells que no surten a cap de les televisions que per sistema i amb premeditació ens ignoren lingüísticament, culturalment i políticament, procurant seduir-nos amb l’objectiu de fer-nos desaparèixer com a poble.