Diuen que quan naixem arribam amb la ment en blanc. És el que a partir d’Aristòtil es coneixeria en llatí com a ‘tabula rasa’ (‘taula raspada’ en al·lusió a aquest antic suport d'escriptura que calia raspar per tornar-lo a fer servir). A poc a poc la nostra llibreta neuronal es va emplenant de consignes i hàbits amb els quals pretenem construir el futur. Ja ho diu el refrany: “L’home és un animal de costums”. Arriba un moment, però, en què ens adonam que la vida, sempre tan volàtil, no entén de fulls de ruta. Aleshores no ens queda més remei que amollar el llast de les nostres motxilles vivencials i fer una nova ‘tabula rasa’ per redescOBRIR-nos. Renovar-se o morir! Qui diu que la curiositat matà el moix?
Aquesta mena de ‘reset’, terapèutic i vertiginós alhora, implica aprendre a desaprendre des de la humilitat. Cal espolsar-nos de feixucs prejudicis i de falses seguretats i cercar noves crosses que substitueixin antics dogmes i vicis. Qui coneix bé els beneficis de la ‘tabula rasa’ és Sir Richard Branson, fundador del grup Virgin, una de les empreses més importants i exitoses del Regne Unit. Aquest magnat va triar el nom de “Virgin” per a la seva marca perquè desconeixia completament el negoci que es portava entre mans. La “virginitat intel·lectual”, doncs, és necessària per aprofitar els avantatges de la iniciació.
Tanmateix, la por de la incertesa del demà és el nostre pitjor enemic. El més fàcil és el conformisme i deixar-se dur per la inèrcia del dia a dia sense fer cap tipus d'autocrítica. Així, “qui dia passa, anys empeny”. Qui no arrisca, però, no pisca. I arriscar comporta equivocar-se en aquesta “comèdia dels errors” que és, segons Shakespeare, la vida. No obstant això, massa sovint la societat estigmatitza injustament el fracàs, ignorant del tot que tal “deshonra”, més que un impediment, ens hauria de servir de revulsiu introspectiu per poder continuar prenent el pols a la vida amb mà precisa. No debades, l’aprenentatge es basa en l’enriquidor binomi assaig-error. La psicologia parla de resiliència, de la nostra capacitat per caure i tornar-nos a aixecar. Més il·luminadors són uns versos del mallorquí Jaume Galmés: “Déu meu, com s'ha d'enfosquir una nit per trobar-se amb l'alba!".
Per poder sobreviure a tantes estamenejades calen unes bones dosis d’optimisme. Winston Churchill ho tenia clar: “Un optimista veu una oportunitat en cada calamitat, un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat”. La mateixa idea és recollida en un altre aforisme popular: “L’optimista sempre té un projecte; el pessimista, una excusa”. Avui, però, desgraciadament frases com aquestes són repetides com un maleït mantra per la inefable casta dels ‘coach’. Emparats en una certa superioritat moral, aquests nous gurus de la felicitat no es cansen de recordar-nos que ens hem de “reinventar”. Així la seva messiànica veu cala en una societat massa teledirigida, contínuament necessitada de manuals d’instruccions i de veritats absolutes. Alguns d’ells, però, en un acte de responsabilitat, farien bé d’aplicar-se les seves "infal·libles" receptes. Les lliçons només poden venir de l’experiència i no de predicadors d’egos insaciables.
En tot cas, amb ajuda o sense, no hi ha dubte que el fascinant ofici de viure requereix de constants exàmens de consciència. Sovint no arribam a enlairar-nos per culpa de les nostres rígides estructures mentals. I només quan assajam noves formes d’aprenentatge assolim noves metes que ens permeten salvar-nos de ser "nàufrags en el temps", com deia el poeta. Ens convé, doncs, estar atents i no parar de reciclar les nostres idees i certeses per somiar de bell nou. La reflexió ens arriba per boca de l’escriptor nord-americà Alvin Toffler: “Els analfabets del segle XXI no seran aquells que no sàpiguen llegir i escriure, sinó aquells que no puguin aprendre, desaprendre i reaprendre per adaptar-se als canvis que ens porta la societat actual”. Sèneca rebla el clau: “De viure se n’ha d’aprendre tota la vida”.