La banalitat del mal
L'espectacle de la mort ja s'ha convertit en un acte quotidià de les nostres vides. A l'antiga Roma el poble acudia als amfiteatres a contemplar la sang vessada dels gladiadors i dels primers màrtirs cristians. Durant l'edat mitjana la crema de bruixes i heretges enmig del carrer serví d'escarment per a més d'un. Al segle XVIII la guillotina de la Revolució Francesa seria un altra escenificació pública del terror. La primera meitat del segle XX, marcada per les dues guerres mundials, es convertiria en un dels períodes més cruents de la història d'Europa amb més de 70 milions de persones mortes per la follia humana.
El segle XXI s'estrenaria amb un canvi de percepció social del mal. L'11 de setembre de 2001 tothom pogué presenciar en directe, des de casa seva, els terribles atemptats de les Torres Bessones de Nova York. Des d'aleshores vivim anestesiats sobre una realitat, la violència, que ja havíem començat a frivolitzar amb els videojocs més sàdics. Havent-se globalitzat el mal en l'actual societat mediàtica, ja no ens immutam en veure com setmana rere setmana grups terroristes decapiten ostatges o realitzen massacres indiscriminades.
Qui es va interessar per entendre la psicologia del mal va ser Hannah Arendt (1906-1975), una filòsofa alemanya d'origen jueu que el 1951 es va donar a conèixer amb el llibre 'Els orígens del totalitarisme'. El 1961, exiliada als EUA, el diari 'The New Yorker' la va contractar perquè cobrís a Jerusalem el judici d'Adolf Eichmann. Es tractava de l'oficial de les SS, mà dreta de Himmler, que s'havia encarregat d'organitzar les deportacions dels jueus als camps de concentració, d'on la mateixa Arendt havia aconseguit escapar. En una operació força polèmica, violant tots els tractats internacionals, el nounat estat d'Israel, que no participà dels judicis de Nuremberg, havia capturat a l'Argentina el malvat tinent nazi per aplicar-li la seva pròpia llei. Dos anys més tard, aquella tasca periodística es publicaria en forma de llibre sota el títol 'Eichmann a Jerusalem. Informe sobre la banalitat del mal'.
La pensadora alemanya esperava trobar-se amb l'encarnació de la maldat absoluta. Per a sorpresa seva, però, Eichmann no era un monstre al servei d'un règim criminal, tal com mantenia el fiscal d'acord amb l'opinió pública. Era més aviat un home "terriblement i temiblement normal", fruit del seu temps i del totalitarisme antisemita que li tocà viure. En el judici, el mateix acusat havia reconegut que ell només havia complit ordres. "Acuso –afirmà– els governants d'haver abusat de la meva obediència". Per Arendt, l'únic pecat d'aquell individu havia estat renunciar a la qualitat decisiva de l'ésser humà: la capacitat de pensar. Això la portà a parlar de la "banalitat del mal".
Ja a principis del nazisme Arendt havia retret al seu gran mestre i amant Martin Heidegger que hagués desertat de la seva responsabilitat intel·lectual per denunciar les atrocitats del Tercer Reich. És la mateixa posició còmoda i covarda que retrataria el 1951 l'italià Alberto Moravia en el llibre 'El conformista'. Portada el 1970 al cinema per Bertolucci, l'obra té com a protagonista un respectat professor de filosofia que, per una qüestió de supervivència, s'afilia al partit feixista. Segons Arendt, amb la seva claudicació davant els règims totalitaris, aquells intel·lectuals haurien comès un pecat més gran que el del mateix Eichmann, que, al cap i a la fi, era un home anodí i pusil·lànime sense cap dilema moral a l'hora d'executar les ordres dels seus superiors.
Aquesta manca de "moral" explicaria la "banalitat del mal" de la filòsofa alemanya, la qual, tanmateix, mai no mantingué que Eichmann es limitàs a obeir ordres. En el llibre, recorda que, en veure que s'acostava la derrota nazi, Himmler recomanà dispensar un millor tracte als reclusos dels camps de concentració. Aleshores el seu subaltern no li féu cas i s'esforçà per continuar amb la Solució Final, eufemisme emprat des de 1942 per al·ludir a l'extermini sistemàtic de la població hebrea. Per Arendt, actuà així mogut per la set de glòria i pel convenciment que el seu esperit maquiavèl·lic era una manifestació de la seva virtut.
Eichmann seria considerat com el major assassí d'Europa, tot i que segurament ell no matà amb les seves pròpies mans cap dels 6 milions de jueus víctimes de l'Holocaust. El tribunal israelià el condemnà a mort. Les seves restes foren incinerades i escampades pel Mediterrani per evitar que la seva tomba es convertís en un lloc de peregrinació. A pesar que Arendt no defensà la innocència d’aquell oficial de les SS, la seva autòpsia sobre el mal no va agradar gens als seus compatriotes, que la varen acusar de "pro nazi". Avui, cinquanta anys després del famós judici i trasbalsats pel terrorisme jihadista, les reflexions d'Eichmann a Jerusalem no haurien de ser ignorades. Tal com assegura el sociòleg Salvador Giner en la seva 'Història del pensament social', "el que Arendt demostrà és com la mediocritat moral, la covardia dels febles i la fàcil obediència rutinària és el que transforma la gent corrent en mansos braços de la brutalitat i de la barbàrie totalitària".
