El bisbe arquitecte

Enguany en fa cent que va morir Pere Joan Campins i Barceló, nascut a Palma l’any 1859. Pertanyia, per tant, a una generació de mallorquins que va tenir grans prohoms: el lul·lista Mateu Obrador, els poetes Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover, el polític Antoni Maura, el músic Antoni Noguera, el filòleg Antoni M. Alcover, l’intel·lectual i periodista Miquel S. Oliver, l’economista Bartomeu Amengual... Tots ells, diversos però alhora amb molts d’elements compartits, contribuïren en gran mesura a forjar la Mallorca del segle XX. Per això, l’estudi de cada un d’ells –vida, obra i pensament– és un deure que la nostra cultura ha de dur a terme amb continuïtat, amb revisions i ampliacions documentals periòdiques.

En ocasió del centenari de la seva mort, i per iniciativa del Capítol de la Catedral de Mallorca, l’historiador Pere Fullana ha escrit la magna biografia 'El bisbe arquitecte. Pere Joan Campins i Barceló (1859-1915)'. Són més de sis-centes pàgines que inclouen una gran quantitat d’informació i, alhora, les interpretacions consegüents del pensament i de les accions del biografiat. Fullana ha dividit l’obra en dues grans parts, d’acord amb les dues meitats de la vida de Campins. La primera, va del naixement a l’any 1898. Hi parla de l’entorn familiar i de la formació escolar inicial, dels estudis al Seminari Conciliar de Sant Pere, de les primeres activitats com a capellà jove, de l’ampliació d’estudis en teologia i en dret canònic, de l’estada com a rector a la parròquia de Porreres, dels anys que va ser canonge magistral i, finalment, del breu període que va exercir de vicari capitular. La segona part està centrada en els quasi desset anys que va estar al capdavant de la diòcesi de Mallorca. L’elecció de Campins com a bisbe va ser una operació molt ben programada i hàbilment conduïda per un grup de clergues –sobretot Miquel Costa i Llobera i Antoni M. Alcover, amb l’ajut inestimable del polític Antoni Maura– que el coneixien a fons i que tenien la certesa que era la persona adient per dirigir l’església illenca amb la triple perspectiva de mantenir i incrementar el lideratge social de la institució, de mallorquinitzar-la culturalment i en els referents de la pràctica de la pietat religiosa, i, en tercer lloc, de dotar-la de la capacitat de competir amb èxit amb els nous corrents d’idees que propugnaven la laïcitat en el si de la societat liberal contemporània. Estam parlant d’una Església socialment a l’ofensiva, que defuig premeditadament els seus lligams amb l’integrisme i que, alternativament, incorpora una actitud d’implicació amb alguns dels nous corrents socials i ideològics de l’època, per exemple, amb l’obrerisme i el regionalisme.

Si Pere Joan Campins mereix el qualificatiu d’arquitecte no és únicament perquè va ser l’impulsor de moltes reformes arquitectòniques a edificis religiosos. Sobretot és perquè va concebre i dissenyar l’arquitectura de l’Església de Mallorca com a institució i, a més, perquè ell mateix va dirigir l’execució constructiva del projecte. I si tenim en compte la centralitat absoluta que tenia el fet religiós en la Mallorca d’aquella època, podem dir que Campins en realitat va ser també un arquitecte que va influir en la conformació de la societat mallorquina en quasi la seva totalitat. De l’acció del bisbe Campins i de l’actuació de la diòcesi que ell va dirigir se’n derivaren uns resultats que globalment estaven en sintonia amb el procés de modernització i de mallorquinització que pretenien impulsar les elits culturals illenques més actives a l’inici del segle XX. Evidentment, els interessos prioritaris del bisbe Campins sempre foren els que més convenien a l’Església de Mallorca i a la religió catòlica. En el benentès, però, que aquests interessos en molts de casos i moments podien acabar tenint repercussions positives sobre nombrosos aspectes i qüestions que se situaven més enllà del fet estrictament religiós.

Així, una dada molt remarcable és que el bisbe Campins i el seu equip de col·laboradors, a més de la seva tasca de reforma i de modernització religiosa, varen dur a terme una veritable política cultural que va representar el primer exemple històric a Mallorca d’institucionalització de la cultura en un sentit prou ampli. Abans tan sols n’hi havia hagut alguns pocs casos, uns d’iniciativa estatal –la creació de la Biblioteca Pública de Mallorca (1847) i de l’Arxiu del Regne (1851)– i d’altres de caràcter civil –l’Ateneu Balear (1862) i la Societat Arqueològica Lul·liana (1880)–.

El bisbe Campins implantà al Seminari Diocesà –aleshores una institució que donava formació cultural a un gran nombre de mallorquins que pertanyien a les classes populars–, un pla d’estudis regionalista (1898), amb l’ensenyament de la llengua, la literatura i la història de Mallorca, i hi va promoure l’organització anual d’un certamen científic i literari (1899) amb l’objectiu de desvetllar en els futurs capellans inquietuds de creació literària o d’investigació històrica o científica. Aquestes dues actuacions a la llarga foren molt positives perquè varen ser l’origen de moltes lleves de clergues familiaritzats amb l’ús del català, una part dels quals acabarien escrivint obres literàries, o treballs filològics, folklòrics, lul·lístics o històrics. A més, en els seus entorns de pastoral, alguns d’ells congriaren petits nuclis en els quals la religiositat va anar lligada a la voluntat d’afirmació de la identitat històrica de Mallorca. En el si del seminari, Campins també va promoure altres infraestructures de caràcter cultural: la Biblioteca (1898), l’Observatori Astronòmic (1905), el Museu Bíblic (1910) i el Museu d’Història Natural (1912). A més, va promoure la creació del diari 'Gaceta de Mallorca' (1907-1910), sota la direcció d’Andreu Pont, un capellà ideològicament molt obert i socialment compromès. Igualment va ser molt destacable la seva tasca de restaurador, protector o modernitzador de les infraestructures físiques (Monti-sion de Porreres, Lluc, Cura, la intervenció de Gaudí a la Catedral) i de les figures més cabdals (la Mare de Déu de Lluc, Ramon Llull) de l’espiritualitat mallorquina.

Així mateix, no convendria que oblidàssim totes aquelles iniciatives que el bisbe Campins, des d’una complicitat discreta, va deixar fer als seus col·laboradors més pròxims. En són una mostra els fets següents: la primera reunió al Palau episcopal per a posar les bases del futur 'Diccionari català-valencià-balear', impulsat pel canonge Alcover; o les campanyes filològiques d’aquest en les quals va implicar-hi un gran nombre de clergues; o la participació activa del prestigiós Costa i Llobera en el decantament de la literatura feta a Mallorca cap a l’ús exclusiu del català; o fins i tot la participació oberta d’alguns clergues (Alcover, Salvador Galmés i Llorenç Riber) en la candidatura regionalista de L’Espurna que va presentar-se a les eleccions municipals de Palma de l’any 1909.

Les sis-centes pàgines de la biografia del bisbe Campins que ha publicat Pere Fullana són una mina inexhaurible d’informacions. La seva lectura a partir d’ara serà imprescindible per conèixer a fons no tan sols la figura de qui n’és el protagonista i de la institució que va dirigir, sinó també per a la història global de Mallorca en el període de la Restauració.