Casta i càsting

És probable que si demanau el nom d’un dels actors del maig parisenc, el primer sigui Daniel Cohn-Bendit, l’impertinent de cabells pastanaga amb somriure crispant, a un pam –i pipa– del policia.

Seves són, efectivament, les millors fotografies i les declaracions més difoses. L’estimava, la càmera, com es diu d’algunes 'stars'.

Però, tant al teatre com al carrer, entre ‘actor’ i ‘autor’ i ha una diferència, encara que de vegades els actors –un ofici per al qual és indispensable un certa dosi d’histèria, diuen– la confonen.

Cohn-Bendit va ser el millor actor d’una obra col·lectiva, laboriosament escrita, plantejada i orientada (‘dirigida’ no és la paraula adient, tractant-se de revolucions) per uns altres, que en són els autors: gent com Guy Debord i Raoul Vaneigem, per exemple; gent poc fotogènica, sense la capacitat comunicativa del pèl-roig. Gent organitzada, com els situacionistes, anarquistes, trotskistes, maoistes –entre els estudiants– o com els comunistes –entre els obrers–. L'autor és sempre el vell talp, que treballa sota terra –és a dir, entre la gent.

Si voleu una imatge primera i definitiva de Cohn-Bendit la teniu a 'Une année studieuse' (Gallimard 2012), el segon dels llibres autobiogràfics d’Anne Wiazemsky.

Sí que sabeu qui és la Wiazemsky, no digueu que no: és la meravellosa Marie d’'Au hasard Balthazar' de Bresson; jove universitària i ja casada amb Godard en encreuar Cohn-Bendit als menjadors i passadissos de Nanterre, abans d’aquell maig.

“Solidarité des rouquins!” era el crit de Dani el Roig per saludar de lluny Anne, també pèl-roja, fàcil d'identificar entre la gentada. Dani surt al llibre com a típic animador de bar de facultat, bo per esvalotar i distreure, per trencar la rutina, per enlluernar estudiants de primer curs. Ara, a distància, és patètic. No així Vaneigem i Debord, que encara ens expliquen qui som, qui ens fan ser.

D’aquell teatre de carrer que va ser el 68 francès, il·lustrat per 'Paris Match', recollit pels noticiaris Gaumont Pathé, i acabat reverentment digerit al tresillo familiar de la televisió en blanc i negre, hem passat a aquesta coreografia política dels temps presents, que neix, viu, es reprodueix i mor tota ella directament dins la pantalla, amb personatges tal vegada de carn i ossos, però que són com holografies virtuals, per tan exactament com corresponen a gesticulacions i vestuaris predisposats, amb discursos estructurats com un espot publicitari, en una seqüència automàtica d’afirmacions categòriques dites de pressa.

No hi ha millor expressió d’aquest món fantasmagòric que l’actuació, inconsciència pura de teatralitat, de Pablo Iglesias Turrión, en qui la superficialitat revela l'essència. Reclamant assedegat que li duguin un rival –una dona, en aquest cas– i en un escenari com Sevilla –quin més adequat?–, diu el personatge: “Parece que es más valiente. Pues yo le reto a mantener un debate conmigo en televisión. A ver si se atreve”.

Un expert a descobrir reflexos de l’ànima humana dins la superfície del llenguatge trauria profit d’analitzar tot el que put dins aquesta expressió de repte i baralla entre pinxos, on el “Sal a la calle si te atreves” és substituïda pel “Ven al plató si te atreves”, més adequat a l’infern de l’espectacle que al debat d’idees.

El carrer era encara l’espai de la sociabilitat: imprevisible, heterogeni, viu, comunitari. El plató televisiu i la pantalla de l’ordinador són l’escenari avui de la mentida realment presentada, representada, feta realitat, on les imatges de la realitat queden baratades per la realitat de les imatges.

En aquesta reducció del debat polític a espectacle de brega entre valents, el ciutadà queda convertit en espectador, en públic, cridat a participar per triar quins campions seguiran en el pròxim programa. L'espectador queda inscrit dins la representació. La falsa participació queda convertida en espectacle real.

Ara Podemos fa càsting a províncies. Seleccionen figurants amb frase. Els diàlegs estan escrits, no es pot manllevar ni afegir una coma als espots publicitaris preparats com a programa. Només es tracta que els líders locals els pronunciïn amb accent regional, perquè el públic s'hi identifiqui, i sempre parlant de pressa.

La crida al càsting ha despert la il·lusió de tantíssima gent, especialment aquells que, per un o altre motiu, ja es veien sense cap més paper en l’escenari de la política.

Mirau quina teringa de candidats, caracteritzat cadascú amb el que creu que el pot fer escollir. Un, amb certificat de reina del tuit balear; l’altre, amb currículum republicà més maquillat que el d’Enric Marco; aquella, antipartidista a morir, amb l'imprès d’afiliació; el defensor de l'escola laica, pensant si una foto de Papa Francesco no seria decisiva; el radical independent que renega de 'Madrit', esperant la telefonada de 'Madrí'; "hauria d'haver deixat Colonya i obert compte al Santander?", es demana un altre , nerviós.

Ho heu d'entendre: són a la cua del càsting, són càsting.