Les ciutats precioses i víctimes

Arreu de la Mediterrània, que és el tros de món que conec una mica, hi ha ciutats, grans i petites, que han llegat una meravella. Palma mateix, en el seu nucli històric, és una de les trames urbanes més precioses, malgrat l'abandonament que va patir durant dècades. La monumentalitat de Roma, la joia del turó de Girona, l'artística Florència, la preservada Urbino, la perla d'Avinyó, i l'adorable Venècia, i Istanbul, Atenes, Barcelona i València, la patrimonial Eivissa, la petita meravella de Cefalú i les polides ciutats de les illes gregues. I tantes altres, hereves d'una rica tradició. Hi afegiré Ciutadella de Menorca, una agradable sorpresa per a qui no la coneixia.

Totes aquestes ciutats han esdevingut reclams turístics justament per la seva bellesa i monumentalitat. Si per un costat el turisme ha afavorit la preservació i revalorització dels nuclis antics d'aquestes ciutats, per l'altre és el mateix turisme que ara en resulta un problema. S'ha parlat molt del cas de Barcelona, que no és res més que la saturació de l'espai públic. Talment passa amb les platges verges: l'afluència massiva de gent transforma aquelles meravelles en llocs insuportables.

Se'ns presenta un dilema. Els governs es troben entre l'espasa i la paret: entre els comerciants i els residents. Els primers demanen atenció a la principal font d'ingressos de la ciutat i mesures que en facilitin l'arribada. Els altres reclamen drets fonamentals: silenci per dormir, netedat, lloguers assequibles, botigues de proximitat... El reclam de les ciutats històriques foragiten els seus habitants. ¿Quina decisió ha de prendre un ajuntament davant la petició de l'ús dels patis interiors per muntar terrasses de bars i l'oposició dels veïns perquè aquestes terrasses provoquen malestar? Jo som un dels usuaris d'aquests agradables patis en les nits d'estiu, i em seria difícil de renunciar a aquest privilegi. Però he viscut durant molts anys en un carrer de la ciutat antiga i és molt molest que et despertin amb crits o que no puguis obrir la finestra perquè passi l'oratge fresquet de la nit.

Entenc que la solució passa, una altra vegada, per l'educació. El mal és que la gent en general no es comporta com pertoca en una comunitat civilitzada. El crit i l'incivisme campen a les totes. I tanmateix no hi veig solució immediata. D'altra banda compaginar els interessos d'uns amb els drets dels altres no és fàcil. Una de les raons del conflicte rau en el fet que tenim governs que en general creuen més els empresaris que no els ciutadans; tot i que els empresaris també són ciutadans, encara que no pensin amb la mentalitat del bé públic sinó amb la mentalitat del benefici privat. És l'economia privada que se sobreposa a la política pública, com passa en tants d'altres afers del país.

Les precioses ciutats històriques, patrimonials, han de fer front a la degradació i a l'especulació que provoca el seu reclam. Les mesures municipals encaminades a fer ciutats turístiques són un error. L'error consisteix a fer polítiques per a ciutats de visita i no ciutats per a viure-hi. Molts dels centres històrics, convertits en centres comercials, són també centres turístics. Malament. Aquestes ciutats deixen de complir amb les funcions diverses per a les quals van ser creades durant segles i, en prendre un camí d'especialització, acaben morint.

Un exemple ben concret. La notícia deia que Endesa pagarà un sistema d'il·luminació de la catedral de Ciutadella que, literalment, "permetrà un enllumenat artístic i una major lluminositat de l'edifici, cosa que suposarà un embelliment de la ciutat". Ho pos en dubte. Encara pos més en dubte que aquesta il·luminació nadalenca permanent "reforça el compromís d'Endesa amb projectes de gran impacte social i cultural i de preservació del medi ambient". Potser sigui de gran impacte lumínic, però en tindrà poc de social i de cultural i molt manco de mediambiental. No sé a qui creuen que enganyen. L'Església està encantada i oblidarem una mica els pobres. Açò sí, la il·luminació de la catedral contribuirà a fer de Ciutadella una ciutat emblema, digna de ser visitada, i una mica menys per ser habitada. La idea és pensada per als turistes, no per als ciutadans. La idea no farà altra cosa que desvirtuar l'aspecte autèntic de l'edifici construït arran de la conquesta catalana. Mira'm i no hi visquis, seria el lema de la ciutat emblema. És el destí de les ciutats històriques que han estat okupades per la indústria turística per a beneficis privats de comerciants i hotelers a canvi de res. No hi ha cosa més flaca que els llocs turístics: tots són iguals d'avorrits. Ja ho vaig dir en una altra ocasió: el turisme mata allò que estima. Les precioses ciutats patrimonials són víctimes del seu èxit. Tanmateix hi ha moltes maneres de gestionar aquesta contradicció. Hi ha ciutats que han sabut trobar els límits i l'equilibri entre el reclam turístic, la pervivència patrimonial i l'habitabilitat dels ciutadans.