En tan sols quaranta-vuit hores hem perdut dos personatges que per la seva trajectòria professional i cívica mereixen ser considerats exemplars. Estic parlant evidentment d’en Toni Riera Siquier (Inca, 1947) i d’en Climent Garau Arbona (Palma, 1924). Més enllà de la seva diferència d’edat, ambdós compartien moltes característiques. L’un i l’altre tenien una sòlida formació científica, el primer com a metge oftalmòleg i el segon com a farmacèutic. En el seu camp respectiu, realitzaren treballs de recerca de mèrit. A més, al llarg de tota la seva vida professional dedicaren temps i esforços a actualitzar constantment els seus coneixements. Igualment varen ser dos emprenedors. En Climent els anys seixanta va impulsar la creació del Centre d’Anàlisis Biològiques. En Toni fou un dels fundadors de l’Institut Oftàlmic de Mallorca, del qual va ser el director mèdic. En un cas i l’altre, varen tenir la voluntat que els seus equipaments disposassin de l’instrumental tècnic més avançat que en cada moment es podia trobar en el mercat. I també tengueren l’afany d’aconseguir que els professionals de les seves empreses duguessin a terme un procés de formació permanent. I a aquests professionals, en Climent i en Toni també els volgueren implicar i responsabilitzar, d’una o altra manera, en les decisions i en les responsabilitats de la gestió. Sempre amb la divisa de la professionalitat autoexigent compartida. En Toni i en Climent tenien ben assumit que la qualitat tècnica de la globalitat del seu país únicament podria aconseguir-se si es donava la suma d’una gran quantitat d’aportacions individuals que responguessin al principi de la feina ben feta.
En Climent i en Toni també tenien un altre element en comú en grau màxim. Tota la vida foren dos patriotes. És evident que en la seva decisió de crear unes empreses que oferissin uns serveis mèdics d’alta qualitat –anàlisis clíniques, oftalmologia–, a més de responsabilitat professional, també hi havia un component patriòtic. Un patriotisme compromès amb la salut i el benestar de la gent. Un compromís paral·lel al que varen tenir amb la llengua i la cultura catalanes, o amb els nostres drets polítics col·lectius, o amb la lluita contra l’espoli fiscal que les Balears pateixen any rere any. Eren igualment capaços d’indignar-se davant les malifetes compulsives que dia a dia les Balears i el conjunt dels Països Catalans pateixen de part d’un Estat que no tan sols no té cap intenció d’estar al nostre servei, sinó que amb fatxenderia ens és activament i premeditadament hostil. Quantes i quantes vegades vaig compartir amb en Toni i en Climent aquests pensaments i opinions.
En Toni va ser el meu oculista durant uns trenta anys. Des del primer minut de cada visita ens posàvem a parlar atropelladament. De tot i molt, sobretot de política, de les actituds de la nostra gent davant el fet lingüístic i cultural, dels mals governs o dels governs poc ambiciosos que ens tocaven, de la dificultat de fer créixer la consciència de país a causa de la pluja insistent d’autoodi que els mitjans de comunicació –els estatals i algun d’illenc– projectaven amb continuïtat sobre els nostres conciutadans. Parlàvem amb complicitat, barrejant la decepció amb el voluntarisme i l’esperança. De vegades, sobretot els darrers anys, en Toni em va comentar algunes de les seves lectures, especialment de temàtica neurobiològica. Es veia clarament que les havia digerit a fons, i per això era capaç d’explicar-les amb claredat, fent-les molt comprensibles a un profà com jo. De les meravelles de la ciència en parlava amb entusiasme. De la política, més aviat des de l’enuig i el pessimisme. Desconec quin efecte li produïren els resultats de les eleccions balears del passat mes de maig. Sé, però, que vivia amb il·lusió el procés sobiranista de Catalunya. Les nostres converses s’acabaven quan la infermera entrava per segona vegada a la consulta recordant-li que ja duia molt de retard i que la sala d’espera era molt plena. El vaig veure per darrera vegada el passat quatre d’abril. Va ser a l’acte d’homenatge que es va retre al port de Manacor a Guillem Riera, l’artiller mallorquí que aquell dia feia exactament tres-cents anys havia mort mentre defensava l’illa de la invasió de l’esquadra borbònica. Va ser una salutació ràpida. La darrera d’aquesta llarga cadena d’encaixades de mà que ens hem anat donant en els nombrosos actes de reivindicació cívica que tantes vegades i durant tants d’anys hem compartit.
En Climent ha estat la persona que jo durant més de trenta anys he tengut com el primer referent del compromís altruista, de la bonhomia personal i del patriotisme d’anar per feina. El seu caràcter més aviat tenia tendència al pessimisme. Tanmateix, el sentit del deure de ser fidel a les seves conviccions acabava convertint-lo, una vegada i una altra, en un promotor infatigable d’iniciatives concebudes sempre al servei d’objectius socialment positius (la cultura, el país, la democràcia, els serveis mèdics de qualitat, la formació del jovent). Els sis anys que va exercir la presidència de l’Obra Cultura Balear va convertir la institució en la casa comuna dels demòcrates illencs i va substituir el resistencialisme que l’entitat havia practicat els anys seixanta per una estratègia de major implantació social, amb la creació de delegacions arreu de l’illa i amb la generalització dels cursos de català. En el moment de la transició política, treballà a fons per a fer viable l’existència de partits propis del país. De la seva participació en el projecte electoral d’Unió Autonomista (1977), la seva economia en va sortir malparada amb unes pèrdues d’un dos milions de pessetes. Tanmateix, un socialcristià centrista, com era ell en aquella època, no tan sols no va quedar escalivat, sinó que va decidir afiliar-se al PSM, que s’havia convertit, a l’inici dels anys vuitanta, en l’únic partit nacional mallorquí supervivent. I a mitjan noranta en Climent va ser el principal promotor de la creació del Grup Blanquerna, l’objectiu del qual era la formació del jovent des d’una perspectiva de país i dels valors de l’humanisme cristià. És impossible oblidar la tossuderia infinita d’en Climent a l’hora de promoure uns determinats valors, sempre fonamentats en el respecte, la pluralitat, la reflexió, la responsabilitat, la justícia i el compromís integral amb l’entorn.
Vaig visitar en Climent a Son Pastor (Bunyola) el passat onze de març. Hi vaig anar amb n’Isidor Marí. Junts havien participat en la creació de dos partits mallorquinistes: l’ANAM (1975) i el GASI (1976). Aquell capvespre li feia companyia la seva filla Mercè. El trobàrem envellit, però amb el cervell encara ben esmolat, amb les seves dèries de sempre: el país, Déu, temes teològics, la política... Era un home de cos afeblit que encara construïa pensaments. Aquells dies estava llegint 'Sobre la llibertat' de John Stuart Mill. És evident que fins al darrer moment de consciència en Climent va tenir la voluntat de desenvolupar al màxim la seva capacitat de comprendre el món i també d’esbrinar el misteri de tot allò que hi ha més enllà del que és humà.
En Climent i en Toni foren dos homes que serviren el seu país amb una gran generositat. Simplement els voldria dir moltes gràcies i garantir-los que sempre romandran ben vius en la meva memòria.