Compte amb els estúpids!
La vida sense estúpids seria més fàcil i plaent. No som prou conscients del mal que aquesta gent tan tòxica ha fet a la humanitat. Basta llegir un llibre d’història per adonar-se que, per culpa d’ells, s’han comès les bestieses més inversemblants. Si, a més, repassam les desafortunades declaracions d’alguns premis Nobel, tenim que l’estupidesa no entén d’ideologies ni d’intel·ligències. Ja ho diu un famós aforisme: “La ignorància es pot curar, l’estupidesa no”.
Goethe insistí que és redundant parlar de l’estupidesa humana, ja que aquesta no existeix fora de la nostra espècie. No debades, encara és hora que qualcú s’atreveixi a titllar d’estúpid un animal, un mineral o un astre. Einstein fou més categòric. “Hi ha –sentencià– dues coses aparentment infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. Respecte a l’Univers no n’estic segur”.
Qui més s’ha interessat per explorar l’estupidesa humana és Carlo Maria Cipolla (1922 - 2000), un historiador econòmic italià que fou catedràtic de la Universitat de Berkeley de Califòrnia. El 1988 va escriure un enginyós pamflet titulat 'Allegro ma non troppo' a partir de la seva següent afirmació: “Tenc la ferma convicció, avalada per anys d’observació i experimentació, que els homes no són iguals, que alguns són estúpids i d’altres no”. Cipolla, llinatge divertit que en italià significa 'ceba', descriu la gent estúpida com un grup més poderós que organitzacions com la màfia, l’ONU o la banca internacional. Distingeix entre quatre tipus de persones: els incauts, els intel·ligents, els malvats i els estúpids.
L’escriptor italià fins i tot es veu amb cor d’establir cinc lleis fonamentals de l’estupidesa humana. Primera: “Sempre i de manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món”. Segona: “La probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona”. Tercera: “Una persona estúpida és aquella que causa danys a una altra o a un grup de persones sense obtenir-ne un profit, i fins i tot obtenint-ne un perjudici”. Quarta: “Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. I cinquena: “La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix, més que els malvats”.
Certament, el malvat és conscient de la seva perversa condició. La persona intel·ligent també sap que és intel·ligent. I l’incaut es defensa aferrant-se a la seva ingenuïtat. L’estúpid, en canvi, a diferència d’aquests tres, no sap que és estúpid i, incapaç d’acceptar cap mena de crítica, creu obrar adequadament. Tanmateix, les seves pernicioses accions, que es maquillen amb un somriure als llavis, no s’ajusten a cap regla de racionalitat. Estam, per tant, totalment desarmats davant unes criatures tan maquiavèl·liques, perseverants en la seva estultícia i de conducta del tot imprevisible.
'Allegro mon non troppo' acaba així: “En un país en decadència, el percentatge d'individus estúpids continua sent igual; no obstant això, en la resta de la població s'observa, sobretot entre els individus que estan en el poder, una alarmant proliferació de malvats amb un elevat percentatge d'estupidesa i, entre els que no estan en el poder, un igualment alarmant creixement del nombre d’incauts.” En aquest cas, els incauts som molts de nosaltres que no ens prenem prou seriosament la perillositat dels estúpids, considerats els màxims conspiradors espontanis contra el nostre benestar.
Un bon exemple recent del poder devastador de l’estupidesa humana és el prepotent exministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, protagonista de 'L’últim tongo a París'. Després d’haver dinamitat l’educació amb la polèmica LOMQE, ha dimitit del càrrec i ha sol·licitat a Rajoy fer d’ambaixador davant l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), amb seu a París. Així, a la ciutat de l’amor, el ministre pitjor valorat de l’executiu espanyol podrà estar al costat de la seva nova dona, que ja feia uns mesos que treballava en la mateixa organització. Quedar clar, doncs, que Rajoy, en segons quin casos, sí que es preocupa, i molt, pel reagrupament familiar.
L’ambaixada de l’OCDE a París és una de les més ben remunerades de la diplomàcia espanyola, amb un sou mensual de 10.000 euros. El càrrec inclou un luxós pis a Avenue Foch, un dels carrers més cars de la capital francesa. Aquest era el 'salvapàtries' que ens donava lliçons de seny i d’espanyolitat! Des de la ciutat de la Il·lustració estant, Wert, que fou 'número u' de la seva promoció de Dret, ja es deu haver imbuït de l’esperit del comediògraf Molière. Seva és la cita: “Les persones no estan mai tan a prop de l’estupidesa com quan es creuen sàvies”.
Tal com recordava Cipolla, cal no subestimar el poder de l’estupidesa humana, que sempre adopta les formes més absurdes i tràgiques. A casa nostra, amb l’inefable Bauzá, ara al 'Valle de los Caídos' del Senat, ja n’estam ben escalivats. Davant la imminència de noves eleccions, haurem d’estar més a l’aguait que mai per evitar que una de les cares més sòrdides de la condició humana ens acabi d’abocar a l’abisme de la mediocritat.
