La consigna ara és definir tothom de radical

MAI NO HAVIA escoltat amb tanta freqüència la paraula radical com els darrers mesos. És un terme que es llança sempre en la mateixa direcció: des d’un militant o simpatitzant del PP a qualsevol que sigui o pugui ser un adversari polític o simplement un dissident ideològic. Pablo Iglesias és un radical. Radicals són tots els de Podemos. Jaume Sastre és radical. Els de l’Assemblea de Docents són radicals. Els independentistes catalans són superradicals. Radicals són els qui defensen el dret a decidir. Els partidaris de la república són radicals (els monàrquics, no). Els qui exigeixen més atenció per als més dèbils i menys privilegis per als de sempre, radicals. Quan Francina Armengol guanyà les primàries al PSIB, allò va ser una desgràcia “perquè és molt radical”, vaig sentir. I fa dos dies, fins i tot algú es pronunciava dient que “Déu no vulgui que guanyi Eduardo Madina al PSOE perquè és un radical”. Fernández Díaz, qui justifica una matança a pilotades o que posa una medalla d’or policial a una verge, no és radical. Esperanza Aguirre, que es fuga de la policia després de cometre una infracció, tampoc. Gallardón, que indulta un guàrdia civil que reia i gravava els tocaments a una al·lota o que fa una llei perquè les dones no avortin si no poden anar a Londres, no és radical. Tampoc ho és Bauzá, que imposa el TIL rebutjat per tothom i que es nega a dialogar amb el món educatiu. Titllar de radical és la consigna actual per a la desqualificació de l’altre. I al PP tothom obeeix.