El corc

En Miquel Maria Ballester i un servidor som els articulistes que miram de donar veu a Menorca en aquestes pàgines de l'ARA. I com que tenim prou afinitats i ens preocupen més o manco els mateixos problemes, sovint coincidim en els temes i en les visions dels nostres escrits. Em passa a vegades que el meu admirat amic em treu les paraules de la boca perquè diu allò que tenc pensat de dir en el meu article. Així ha passat ara.

Parlava jo d'un corc, d'un corc que ens rosega les entranyes. És un corc insaciable, tot s'ho menja, mai descansa, ens corseca i ens buida l'ànima. Insistent i poderós, cada vegada es fa més gros, amb les dents més afilades i el ventre més triturador. Menjam per ell com si fos el cuc paràsit que ens provoca moltes molèsties, mals, malalties, dependències, però no ens mata. Ens estaborneix lentament. Sense adonar-nos-en, depenem d'ell fins al punt que no concebem la nostra vida sense la seva lamentable presència. És un paràsit massiu, barat, de temporada. Cada any durant tres mesos no ens deixa pensar en res més. Les pàgines dels diaris i les televisions van plens de notícies i de xifres de la seva activitat frenètica. Omple els espais i els ofega, omple les platges i les satura, omple les carreteres i les col·lapsa, omple les botigues i encareix els preus. També embruta molt i no paga res a canvi. Tot el contrari, cada vegada deixa manco beneficis als pocs que abans els en deixava. Als altres, com sempre, cada vegada els deixa en pitjors condicions sociolaborals, socioeconòmiques, socioambientals, sociolingüístiques... El nostre omnipresent paràsit provoca que ens paguin menys sou i que facem més hores de feina en jornades esgotadores just tres mesos perquè els altres nou els hem de pagar entre tots perquè no hi ha feina. El corc consumeix molts recursos, dels quals anam minvats: territoris verges, aigua potable, prades de posidònia, biodiversitat, trets idiosincràtics, llengua i cultura.

És el corc anomenat MEB, el model econòmic balear basat en la indústria turística de masses, una estafa que en Miquel Maria ha retratat a partir de la trobada a Menorca amb l'economista Miquel Puig, on va donar una conferència sobre el corc que ens rosega l'ànima. Ens volen fer creure que no ens en podem sortir, que aquest és el corc que ens convé, que sort tenim del corc que ens rosega l'ànima, perquè si no, no tindríem ni cos amb què plorar les miques que ens deixa per menjar. Bé, res de nou diré que no hagin dit ja Miquel Puig i en Miquel Maria en els seus magnífics articles. Ventura d'ells que ens obren els ulls.

El paràsit MEB provoca símptomes com per exemple que alguns alumnes meus agafin vacances durant el període de curs lectiu perquè és quan els seus pares poden fer vacances! Fa molts anys venien a Menorca famílies angleses amb fills amb edat escolar als mesos d'abril i maig i per tant aquests al·lots perdien classes. Fins que una normativa va fixar multes a les famílies si no portaven els fills a escola. Des de llavors ja no han vingut més famílies angleses amb fills durant aquells mesos. Ara açò ens passa a nosaltres.

Un altre símptoma de la malaltia que provoca el MEB és que bona part de la programació cultural produïda a l'illa menor es concentri als mesos de temporada alta turística. La resta de temporada baixa, la major part de l'any patim una mena d'hibernació i poc pressupost. Tot queda supeditat al corc. Sense corc no hi ha cultura. Quan una entitat presenta alguna proposta cultural, el primer que demana l'administració pública per rebre una micona de suport és si tindrà efectes turístics. Per exemple, tota la moguda de la Menorca Talaiòtica, projecte que cerca la declaració com a Patrimoni de la Humanitat per part de la Unesco, es justifica bàsicament com a atractiu turístic. Els valors patrimonials de recerca i conservació queden relegats a un segon lloc.

Un tercer símptoma. Arreu dels pobles de Menorca se celebren aquelles agradoses rutes d'art. Les cases particulars obren les seves portes i es converteixen per uns dies en petites galeries d'art on la gent pot gaudir de la producció última dels artistes, a més de la morbositat afegida de penetrar en la intimitat domèstica de les cases d'altri, com un intrús. Idò, totes se celebren en plena temporada turística i es venen com a oferta complementària per a la diversió. I tanmateix la gent que hi assisteix és, gairebé tothom, gent oriünda, i qualque català. No sol haver-hi ni un sol 'turista', entre altres raons perquè al nostre turista estàndard l'importa un rave l'art que feim a l'illa. Passa igual als concerts dels festivals d'arreu: qui els manté vius som els menorquins. Els turistes que solen fer una estada de poc més o menys una setmana no assisteix als esdeveniments culturals. I en canvi tota la política gira entorn del turisme.

El periodista Iñaki Gabilondo va dir una frase que els altaveus mediàtics van celebrar com una gran troballa: "els menorquins volen turisme sense turistes". El Sr. Gabilondo volia indicar una contradicció dels illencs, però s'equivocava. Diuen que vivim del turisme, però més aviat diria que patim del turisme, i bona part dels menorquins així ho perceben. Jo particularment crec que és una estafa, i cada vegada més ruïnosa per als interessos comuns, perquè el turisme de masses, el MEB com a corc, destrueix allò que el fa viure.