‘Corpore sano in mens sana’

M ens sana in corpore sano era una de les tantes cites que solien gravar-nos els professors i mestres en la nostra joventut escolar. Certes dècades després, crec que podem afirmar que la inversa també és certa: Corpore sano in mens sana.

Des de la meva experiència de ja gairebé quinze anys en el CTEIB, puc assegurar que tan necessari és tenir una ment sana per gaudir d’un cos sa com tenir un cos sa per a la claredat mental. Si no m’erro, parlem d’un fort argument per defensar la important relació entre educació i esport, ment i cos, a partir de les institucions educatives i àmbits juvenils, amb la intenció de formar individus amb capacitats d’autonomia i valors que, en les últimes generacions, s’estan diluint en la tendent globalització que ens absorbeix.

Quins són els valors i capacitats que el binomi educació-esport té per dotar l’individu d’eines per afrontar la vida adulta amb garanties d’autonomia i respecte?

Possiblement, un dels més primerencs beneficis de la incorporació a la pràctica esportiva en els infants és la integració en un grup de semblants, de diversos orígens ètnics o socials, en el qual tots persegueixen un mateix objectiu, juguen un mateix joc sota les mateixes regles independentment de la seva identitat fora del grup.

A través d’aquestes disciplines s’adquireix una capacitat que suposarà un èxit crític per a la resta de les seves vides: la capacitat d’organització. Complir amb un horari, deixar la roba en una motxilla, ocupar una zona al camp, esperar el torn, etc. Ens semblen aspectes banals, però són aprenentatges que, a la llarga, es mantenen en la personalitat de l’individu.

No menys important és el desenvolupament de la facultat de presa de decisions, autònomament, sense l’ajuda externa, assumint la proporcionalitat d’èxit/fracàs individualment, com a producte de les pròpies accions. L’èxit reforça l’associació esforç-premi, però si hi ha un aspecte al qual, personalment, don molta importància és la tolerància a la frustració, saber reaccionar amb fredor davant els fracassos. Això no només suposa saber controlar l’emocionalitat davant d’una frustració, sinó també extreure un aprenentatge del procés que ens hi ha portat.

Si bé en les edats més primerenques se suggereix enfocar la pràctica esportiva cap al gaudi i la diversió, en un centre com el CTEIB es necessita adquirir una capacitat molt difícil d’ensinistrar fora de l’àmbit esportiu, i em refereixo a la capacitat de sofriment; l’ambició d’entrar en l’elit esportiva comporta assolir nivells d’acompliment superiors, a través d’un treball físic intensiu i dolorós.

Cal no oblidar que un altre dels beneficis de l’esport en edats preadolescents i adolescents és l’efecte profilàctic davant tendències poc salubres com el consum de drogues o alcohol, ja que, segons les últimes estadístiques, l’inici al consum es produeix en edats més primerenques.

Amb tot, els pares juguen un paper important a l’hora de reforçar les adquisicions beneficioses que atorga la pràctica esportiva. Els progenitors haurien de ser més conscients dels beneficis educacionals de la pràctica esportiva més enllà de resultats i qualificacions. Entenc que prioritzin l’acompliment acadèmic per sobre de l’esportiu, però una cosa no exclou l’altra; al CTEIB, la proporció d’aconseguir la professionalitat se situa al voltant del 3%. En contraposició a aquest baix percentatge, més d’un 80% dels alumnes del centre acaben cursant carreres universitàries. Pens que aquestes xifres ho expliquen tot.