És evident que la cultura no va ser objecte d’atenció preferent durant la passada campanya electoral ni tampoc no ho ha estat al llarg d’aquest mes en què s’han fet les negociacions per a la formació dels nous governs. La manera de governar i la insistència en la priorització de les polítiques que han de servir per salvaguardar la qualitat i la universalitat dels serveis socials bàsics varen monopolitzar quasi del tot els missatges de les formacions progressistes que aspiraven a substituir el PP de Bauzà. Ara, a les portes del nou cicle polític, ja hauria d’haver arribat el moment de considerar que les polítiques culturals de cap de les maneres no poden ser un fet ornamental, sinó que han de ser concebudes com uns instruments imprescindibles per construir una democràcia de qualitat, una societat participativa i crítica, una ciutadania vinculada i compromesa amb la proximitat i un país amb autoestima i ben cohesionat. La cultura també ha de ser vista com un dret social que s’ha de garantir. I com una eina de formació comunitària, en el marc d’una estratègia d’increment del nivell sociocultural de les famílies com un mitjà de reforçament de l’educació escolar. I també com un recurs econòmic, amb una capacitat potencial de creació de nombrosos llocs de treball i, igualment, de producció de béns molt diversos que poden arribar a tenir un rendible valor de mercat. Així mateix, convé recordar que la cultura és una activitat que ennobleix la condició humana en la mesura que facilita el desenvolupament de la seva capacitat creativa o, més majoritàriament, perquè convida els ciutadans que vivencialitzin de manera personalitzada les aportacions que han anat o van fent els artistes i els productors culturals en les diferents especialitats. I la cultura és també la manifestació més genuïna de la identitat històrica d’un país. I alhora és la cruïlla en la qual conflueixen el passat i el present, la individualitat i la col·lectivitat, el que és nacional i el que és universal.
Afortunadament no sembla que cap dels governs que pròximament es constituiran a les Balears –el de Palma ja n’és un exemple– tindrà l’ocurrència d’eliminar l’àrea de cultura de l’organigrama de la institució. Així ho ha fet, de manera incomprensible i lamentable, la Barcelona en Comú d’Ada Colau. Al govern balear i als insulars, la cultura hauria de tenir un territori propi, ben delimitat i ben proclamat. I la seva presència ja ha de ser ben explicitada en la denominació de les àrees de gestió. La cultura no pot quedar diluïda entremig del cafarnaüm d’una àrea que sigui una mena de gran macedònia de serveis i de funcions heterogenis.
Davant la formació d’un nou govern, és ben comprensible que els ciutadans, sobretot si se’n senten solidaris, facin l’exercici mental de pensar en les mesures que segons el seu parer convendria que fossin adoptades en aquells àmbits que són del seu major interès i seguiment. Aquest és el meu cas. Som un ciutadà que sempre ha cregut que la cultura i la seva gestió havien de ser considerades una prioritat, de país i de govern, la qual cosa, a la força, s’hauria de concretar en un suport incondicional del poder polític i en un pressupost digne. Malauradament aquesta consideració encara no s’ha donat mai del tot a les Balears. Tot i això, també és evident que hi ha hagut grans diferències entre l’hostilitat contra la cultura exhibida pels governs del PP i el suport positiu, encara que massa tímid o massa presoner de les limitacions pressupostàries, que ha caracteritzat els períodes de governs de país i de progrés. Esperem que els propers quatre anys hi hagi un canvi de rumb i que, d’una vegada per totes, la cultura adquireixi a les Balears la centralitat, la preeminència social, la dotació econòmica i l’impuls institucional que tant necessita.
Els límits evidents d’aquest article no permeten altra cosa més que una mena d’inventari esquemàtic d’algunes concepcions i d’algunes línies prioritàries d’actuació cultural que al meu parer haurien de ser impulsades a partir d’aquest proper juliol. I esperem que sigui per molts d’anys.
La primera cosa que cal fer és redefinir amb precisió el mapa competencial que ja està establert a la legislació de les Balears des de fa molt de temps en matèria cultural entre el Govern balear i els consells. Hem viscut un llarg període d’un desgavell monumental. Convé que cada institució tengui ben definida la seva responsabilitat i que l’exerceixi amb l’exclusivitat o amb la coordinació que pertoqui. D’una vegada per totes s’hauria de proscriure la norma no escrita que cada institució ho pot fer tot si li convé o si li dóna la gana. Les relacions entre les diferents institucions que gestionen les àrees de la cultura sempre s’hauria de basar en els principis de la coordinació, la cooperació, la complementarietat i la lleialtat.
Hauria de ser una prioritat de cada una de les institucions treure el màxim rendiment cultural i social dels equipaments culturals propis, sobretot d’aquells que mereixen la consideració d’equipaments de referència. Gairebé tots malviuen, des de fa tres dècades, amb unes grans limitacions de recursos, humans i pressupostaris, per la qual cosa no poden fer les funcions de conservació, estudi i difusió que les lleis aprovades pel mateix Parlament balear els assignen. Pens, per exemple, en els museus de Mallorca, de Menorca i d’Eivissa o en l’Arxiu Històric de Mallorca.
Els futurs governs tenen en la Llei de Normalització Lingüística vigent –aprovada per unanimitat aviat farà trenta anys– tot un programa d’actuacions culturals d’obligat compliment. El missatge és ben clar: és un deure legal indefugible promoure el desenvolupament del teatre, la música, l’edició, les publicacions periòdiques, els mitjans de comunicació, la producció audiovisual, etc., en llengua catalana.
A l’hora de tractar de la relació de la cultura amb el turisme convé ser molt curosos. La cultura té un territori propi i un públic prioritari, els ciutadans del país. Em semblaria inadmissible una política cultural que quedàs subordinada a una genèrica estratègia turística. Convé que una part dels equipaments culturals i de les activitats programades estiguin tant com sigui possible a disposició dels turistes, enriquint el paquet d’oportunitats que tindran a l’abast durant la seva estada a les nostres illes. Fins i tot podria tenir sentit generar la creació d’equipaments o de programes que sobretot anassin destinats als visitants. En cap cas, però, pot deixar de ser una prioritat de les institucions públiques promoure el patrimoni cultural del nostre país i la creativitat de la seva gent, i alhora la difusió de l’un i de les obres originades per l’altra, més enllà del fet que puguin ser o no transformables en un actiu turístic.
Un objectiu preferent de totes les polítiques culturals hauria de ser la creació de nous públics, o la seva ampliació, per tal de treure més profit dels equipaments existents i de les iniciatives de programació generades per les institucions, per les empreses culturals privades o per les entitats de la societat civil. I en aquest àmbit també caldria treballar a fons per aconseguir que almanco una part dels turistes que anualment ens visiten contribuïssin al fet que els equipaments i les activitats culturals programades tinguessin més públic i, en conseqüència, més capacitat d’autofinançament.